OPINIÓ
Aquesta setmana escoltàvem a la ràdio al veterà periodista Vicente Romero dir que “Hi ha cascos blaus que paguen un euro per passar una nit amb una nena” i a algunes se’ns quedava gelada l’ànima. És una cosa sabuda. Dolorosament sabut i ja recordo haver escrit alguna cosa sobre això, però no per això resulta menys dolorós.
És sabut, fins al punt que el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar el passat 11 de març d’enguany una resolució en resposta a les creixents denúncies d’abusos sexuals comesos per soldats o policies en missions de pau d’aquesta alta institució.
Es tracta de la resolució 2272 que insta repatriar unitats específiques “quan hi hagi proves creïbles de l’existència d’actes d’explotació i abusos sexuals generalitzats o sistèmics”.
L’informe que el mateix secretari general de l’ONU Ban Ki-moon va presentar davant el Consell de Seguretat, assenyala que l’ONU va rebre el 2015 un total de 99 denúncies contra el seu personal per abusos sexuals, 69 d’elles contra tropes de pau procedents de 21 països diferents. Les altres 30 denúncies són contra funcionaris de l’organisme.
La major part dels casos es van concentrar en dues operacions, les desplegades a la República Democràtica del Congo (MONUSCO) ia la República Centreafricana (Minusca), on les repetides acusacions van portar a l’ONU a forçar la dimissió del cap de missió ja repatriar a centenars de soldats congolesos.
I això només són els casos denunciats que segurament seran només la punta de l’iceberg del que està passant en els països amb tropes de l’ONU desplegades.
A l’horror i dolor d’anar coneixent aquest tipus d’atrocitats se suma la impotència de saber que malgrat les diferents resolucions també aprovades per l’ONU per incorporar a dones en els processos de pau, se segueix sense solucions aquest greu problema que afecta les vides de tantes dones i nenes.
Estic completament convençuda que si les resolucions ja aprovades s’arribessin a executar de forma adequada, el món seria un lloc més segur per a les dones i nenes, sobretot en aquells llocs on hi ha conflictes armats.
Si mirem enrere hem de recórrer molt poc anys per trobar la primera resolució de l’ONU en què es posen les bases per incloure la perspectiva de gènere en el manteniment de la pau. Es tracta de la resolució 1325 de l’any 2000 en què es va tractar l’efecte desproporcionat i singular que els conflictes armats tenen sobre les dones i nenes i en la qual se subratlla la importància que les dones participin en peu d’igualtat i intervinguin plenament en la prevenció i solució dels conflictes, la consolidació de la pau i el manteniment de la mateixa.
Com sabem, la utilització dels cossos de les dones i nenes com a potent arma de guerra per humiliar els adversaris és una cosa que s’està fent en tots els conflictes armats. No es tracta només de plaer o com a exercici de poder, es tracta també de la utilització dels seus cossos amb l’objectiu de neteges ètniques forçades i, per descomptat com un exercici d’autoritat masculina, com un repte de virilitat mal entesa les conseqüències només porten dolor i desolació per aquestes dones i nenes que queden estigmatitzades per tot el món i per a la resta dels seus dies. Algunes han tingut la sort de trobar en els seus camins gents que les han ajudat a sortir del seu estat de victimització retornant la seva dignitat i apoderant per poder recuperar-se de les seves inferns personals i fins i tot col·lectius.
Després de la resolució 1325 que va marcar un abans i un després en l’intent per incorporar dones en els processos de resolucions de conflictes i en el manteniment i consolidació de la pau, van venir altres com la resolució 1820 de 2008 en la qual es vincula explícitament la violència sexual com a tàctica de guerra amb la dona, la pau i la seguretat i en ella es destaca “que la violència sexual en els conflictes constitueix un crim de guerra i s’exigeix que les parts en un conflicte armat adoptin immediatament les mesures apropiades per protegir als civils de totes les formes de violència sexual, fins i tot mitjançant l’ensinistrament de les tropes i l’aplicació de mesures apropiades de disciplina militar.” Però malgrat això i com hem comprovat els casos de violència sexual exercida fins i tot pels cascos blaus contra dones i nenes a les que haurien de protegir, segueixen donant-se.
A partir d’aquest moment, pel que sembla els governs van començar a prendre consciència de la necessitat de continuar complementant la resolució 1325 donats els continus incompliments de la mateixa.
D’aquesta manera i gairebé cada any s’han seguit aprovant resolucions en aquest sentit per intentar un doble objectiu: d’una banda reduir el nombre d’agressions sexuals que com a arma de guerra segueixen patint majoritàriament dones i nenes; I en segon lloc aconseguir una major incorporació de dones en els processos de resolucions de conflictes i manteniment i consolidació de la pau, així com incorporar un major nombre de dones en les operacions que l’ONU té en les zones de conflictes.
D’aquest desig neix la resolució 2242 aprovada en la reunió del Consell de Seguretat del passat 13 d’octubre de 2015. En ella s’insta els Estats a que implementin els seus recursos econòmics a formar a un major nombre de dones perquè puguin participar com a mediadores en els conflictes, entre altres mesures com ara: “reitera la seva crida als estats membres perquè vetllin per una major representació de les dones en tots els nivells de decisió de les institucions i mecanismes nacionals, regionals i internacionals de prevenció i solució de conflictes, encoratja als que donen suport als processos de pau a que facilitin la inclusió significativa de les dones en les delegacions de les parts negociadores en les converses de pau”.
Seria injust per la meva part afirmar que no s’ha evidenciat preocupació política pel que està passant amb les dones i nenes de les zones que viuen conflictes armats i que el Consell de Seguretat de l’ONU s’ha manifestat reiteradament com hem vist en aquest sentit.
Però mentre aquestes manifestacions de preocupació política per part dels estats membres no vagin acompanyades d’agenda política concreta i el que és més important per recursos econòmics concrets, crec que se seguiran aprovant resolucions però les dones i nenes seguiran patint en els seus cossos i en les seves vides el que significa deixar de tenir la condició de persones per convertir-se, simplement en una altra arma de guerra. I no podem oblidar que les guerres segueixen sent negocis molt lucratius per a les empreses armamentístiques a qui la vida de les víctimes els importa un rave.
I tampoc podem oblidar que l’ONU està financerament en mans d’un dels principals països productors i exportadors d’armes com ho és USA.
Les declaracions d’intencions i les manifestacions de preocupació política en forma de resolucions estan molt bé i marquen camins teòrics, però una vegada més crec que obres són amors i no bones raons. Si realment es busquen processos de pau, en primer lloc deixin de fabricar armes i en segon lloc, compleixin amb aquestes resolucions que manifesten preocupació per la situació real de dones i nenes en zones de conflictes armats.
Altrament i com ja vaig dir en alguna ocasió, tot quedarà en una bonica declaració d’intencions que per endavant se sap que no es complirà.
I, de nou, la hipocresia patriarcal en tot el que es refereix a la vida de dones i nenes, sobretot les que pateixen en les seves carns les guerres que no han declarat, camparà al seu aire pels despatxos oficials de l’ONU i dels Estats Membres.
Mes informació:
Cascos blaus que paguen un euro per passar una nit amb una nena
