Sandra Ezquerra. Foto Amada Santos
OPINIÓ
Ja fa un temps que des de l’esquerra venim reivindicant la importància de batallar les paraules i els conceptes, particularment aquells que la dreta s’ha apropiat buidant-los de contingut o bé malversant-los de manera sibil·lina fins al punt de fer-nos renunciar-hi. Alguns exemples dels primers serien el terme “sostenibilitat” o “governança” i del segon el meu favorit: la “vida” i la seva fèrria defensa.
Fa uns mesos vaig escriure sobre la necessitat de reivindicar, davant les intencions del govern del Partit Popular de reobrir el debat sobre l’avortament, la denominació de “pro-vida” des del feminisme, i exposava una sèrie de raons per les quals les feministes i persones defensores de la llibertat d’elecció de les dones en realitat protegim la vida de manera més consistent, constant, lleial i genuïna que el ministre Gallardón i els seus compares anti-elecció. Avui torno a reivindicar paraules segrestades i començo aquesta carta apel·lant a la bona fe (que no fe de la bona) de tots aquells homes que creuen en el dret de les dones a decidir sobre tots els aspectes que concerneixen el nostre cos i consideren la interrupció voluntària de l’embaràs com un assumpte de llibertats i no de codi penal.
Benvolguts homes de bona fe,
Espero, primer de tot, que l’apel·latiu utilitzat en aquesta carta no els ofengui ni confongui. Entenc per homes de bona fe a tots aquells que volen, i creuen que és possible, fer del món un lloc millor. Això passa per, entre moltes altres coses, garantir la igualtat efectiva de drets entre homes i dones. També passa per evitar que les dones, així com els nostres cossos, els nostres somnis i les nostres vides, continuïn sent escorcollats tant per aquells que no veuen cap problema en tocar-nos el cul al creuar-se amb nosaltres pel carrer com pels que intenten teledirigir el nostre úter des un púlpit o una tribuna.
Després d’haver-ho sospesat molt curosament, em poso en contacte amb vostès per compartir la meva profunda preocupació per l’avantprojecte de llei de l’avortament i el seu contingut fet públic pel ministre de justícia el 20 de desembre, el qual, de sortir endavant, comportaria un dels majors retrocessos que les don
es hem viscut en els nostres drets i en la nostra dignitat des de la mal anomenada Transició. No dubto que n’estaran al corrent, com tampoc dubto que entendran el meu profund desassossec, però els escric aquestes línies per plantejar la qüestió no com una cosa que pertoqui exclusivament a les dones sinó com una cosa que resulta d’enorme importància per a qualsevol societat que pretengui anomenar-se lliure o democràtica.
No entraré a exposar ni analitzar l’avantprojecte, el preocupant contingut del qual estic segura coneixen de sobra. Si que voldria, però, parlar de l’important paper que al meu parer poden (i han de) tenir per aturar-lo. És aquesta carta, doncs, un reclam de complicitat i de suport.Vostès i jo sabem que ni el dret de les dones a decidir sobre el nostre cos ni altres reivindicacions feministes han gaudit fins el moment d’un lloc central en les preocupacions dels homes de bona fe.
Les protestes de l’últim any contra la reforma anunciada pel Partit Popular no només han comptat amb pocs de vostès entre les seves files sinó que tampoc han figurat en els llistons més alts de les prioritats polítiques d’organitzacions ni moviments. L’esquerra, i particularment els seus homes, no han sabut o volgut fer seva la batalla pel dret a decidir de les dones, i s’han limitat en la majoria dels casos a acompanyar-la des de la distància i la distracció. En nom de la justícia reconec que en els últims anys no ens han faltat precisament raons per sortir al carrer i això pot haver contribuït a una certa fragmentació dels missatges, però per ser justos també caldria no oblidar que abans que esclatés aquesta crisi el panorama no era molt millor. Amb aquestes línies no em proposo fer retrets estèrils o culpabilitzacions fútils, però.
El que pretenc dir és que encara estem, estan, a temps. Mai és tard si la fe és bona. I és per això que els faig arribar dues peticions. En primer lloc, els suplico, els demano, els exigeixo, que es prenguin la reaccionària reforma del Partit Popular molt seriosament i que actuïn en conseqüència. Amb el que hi ha en joc en aquests moments, no hi hauria d’haver esmorzar compartit, manifestació convocada, mobilització organitzada, vaga general esmentada i fins i tot moció de censura xiuxiuejada que no es trobi estretament vinculada amb l’envestida que els drets de les dones estan rebent en aquests moments en l’Estat espanyol. De la mateixa manera que el racisme no serà eradicat fins que les i els blancs estiguem disposats a donar un contundent pas endavant, de la mateixa manera que la llei d’estrangeria no serà suprimida fins que la població autòctona es posicioni al costat de les i els immigrants que pateixen el seu maltracte i violència institucional, les dones necessitem que els homes facin seva la nostra lluita: per companyes, per germanes, per amigues, però sobretot per sentit comú i per coherència.
La meva segona petició potser resulti una mica més agosarada. Com saben el senyor Gallardón es vanagloria d’estar a punt de retirar les dones com a subjectes punibles per un avortament i, en canvi, qualsevol altra persona implicada directament o indirectament en la seva realització es veurà castigada. Fa uns anys milers de dones a tot l’Estat espanyol es van autoinculpar per haver realitzat un avortament i un nombre d’homes les van secundar adduint que havien donat suport a alguna a fer-ho. L’objectiu llavors va ser mostrar rebuig cap als atacs de l’extrema dreta sobre dones i professionals de la salut, així com visibilitzar la vulnerabilitat a què ens condemnava la legislació de l’ 85.
Com sembla ser que amb l’actual avantprojecte les dones ens convertiríem en pobres víctimes inconscients davant les maldats de les clíniques avortistes i afins, potser no tindria molt sentit que ara féssim la mateixa campanya. No obstant això, se m’ha acudit una idea, i aquí és on entren vostès: tot i que el senyor ministre no ha explicitat encara qui compondrà el cercle dels punibles, imagino que aquest podria incloure companys, marits, germans, cosins, amics, veïns, zeladors, infermers, metges, taxistes, conductors d’ambulàncies, pares, avis, fills, sogres i un llarguíssim etcètera. No seria llavors impressionant que, en resposta, tots els homes de bona fe realitzessin una massiva campanya d’autoinculpació i desobediència per deixar ben clar als senyors Gallardón i Rajoy que la seva (contra)reforma és absolutament inacceptable? Per a que el senyor Rouco aprengui d’una vegada per totes que amb els drets de les dones no es juga? Nosaltres, les dones, ja estem lliurant la batalla però serà molt més fàcil guanyar-la si no la lliurem soles.
M’emociono imaginant els titulars: “desenes de jutjats a tot l’Estat espanyol col·lapsats per milers d’autoinculpacions d’homes partícips en avortaments”, “vaga ciutadana convocada per paralitzar la reforma de l’avortament de Gallardón”, “els sindicats declaren aturada indefinida fins que Gallardón retiri la seva avantprojecte contra les dones i dimiteixi”, “el feminisme no està sol”, “el feminisme s’estén”, “els homes d’aquest país es neguen a que el govern controli el cos de les dones”, “els moviments socials envolten el congrés per paralitzar la nova norma de l’avortament”.
Amb això els deixo. Desitjant-los un bon any que tot just comença, esperant que el meu atreviment no els hagi importunat i pregant-los que considerin detingudament el que els plantejo. No els hauria molestat si no ho considerés realment important. Pensin-ho, si us plau, i a veure si unint-nos no només els prenem el monopoli de les paraules sinó, de passada, comencem a repensar com treballem junts per fer-los fora, finalment i de veritat.
De veritat de la bona. Aquest cop sí.
