OPINIÓ
Fa alguns anys escrivia que m’era impossible pensar en una persona estimada desapareguda. Sí entenc la mort. Això és una cosa definitiva. Ni parlar-ne. Però la desaparició és com una forma de tortura.
A Mèxic les dones busquen a les seves filles, als seus fills, als seus marits, a companys i companyes de treball i són les dones les que caminen esgarrapant les serres i muntanyes, descobrint enterraments clandestins. En aquestes milers i milers de fosses que vam començar a considerar com una cosa natural en el paisatge.
La Comisión Independente de Derechos Humanos de Morelos (CIDHM), llançarà aquesta setmana una campanya per fer visibles a aquestes dones i a altres, les que fan només el seu treball informatiu, que són periodistes que se les ha confós amb defensores, elles només expliquen el que passa, o igual que Antígona, els donen veu i segueixen els seus casos.
Aquesta comissió denomina la campanya com Defensoras somos Todas. Va fer una anàlisi, com moltes altres organitzacions, dels comptes dels fets reportats públicament. Però també va entrevistar a 28 dones que han decidit treballar en la defensa dels drets humans violats. Aquestes que sí que han adquirit com a ofici, esbrinar, fer expedients, treballar per l’aparició dels i les desaparegudes; trobar cossos i donar seguiment a casos.
Però les mares, si llegim el que diu Diana Iris García, confirma clarament perquè s’ha desencadenat un mecanisme per atemorir-, per perseguir-les, per ofendre. Les dones que fan aquesta tasca, una prolongació de la seva condició de dona, no tenen por, s’enfronten i inverteixen tot el seu esforç, el seu sentiment, de vegades la seva vida, per salvar altres i altres. D’això es val l’Estat.
Així ho diu clarament Diana Iris García: “L’impacte de la desaparició és molt fort perquè no saps entendre-la, simplement, és difícil vèncer la por que de vegades t’envaeix i no quedar-te immobilitzada, és fort vèncer els sentiments de culpa que t’assalten; també l’Estat s’encarrega de fer-te responsable de la desaparició del teu fill, dir-te que no el vas educar bé, són paraules que et calen i t’arribes a sentir culpable, fins que analitzes i veus que realment el culpable és l’Estat, perquè és la seva obligació, donar dret al lliure trànsit”.
Això em recorda a donya Rosario Ibarra, a les dones de Plaça de Maig a les que van protagonitzar l’horror del feixisme i van ser assassinades als camps de concentració. Em recorda a les dones que van treure dels seus joiers, l’or per als independentistes de 1810, em recorda a Margarida Maza Parada viatjant amb els seus 12 fills i filles. Són aquella mena de dones que treuen la força del seu cor.
Però no només. El document que aviat estarà en circulació assenyala que en l’Informe Defender los Derechos Humanos a Mèxic, de la Comissió Interamericana de Drets Humans, s’afirma que a Mèxic si que hi ha repressió sistemàtica; aquesta, diu aquest informe, és una pràctica generalitzada. De l’1 de juny de 2014 al 31 de maig de 2015 es van registrar: “330 casos que constitueixen 488 esdeveniments violatoris dels drets humans (agressions, atacs) que van afectar a 248 persones, 47 organitzacions i 35 comunitats”. Aquesta xifra resulta alarmant, si considerem que representa un augment del 161.7 per cent en comparació amb els 204 actes violatorios registrats de juny de 2013 a maig de 2014.
En la presentació del quadernet que es distribuirà a tot el país, la periodista Rosa Rojas diu: “hi ha una campanya a nivell nacional per desacreditar i criminalitzar la tasca que realitzen dia a dia les defensores i Defensors dels Drets Humans (DDHs) i periodistes … això es constata amb només escoltar i llegir les declaracions de funcionaris federals, estatals i municipals, però també d’organitzacions socials proclius als governs, criticant o criminalitzant als que denuncien els atropellaments, abusos, atrocitats fins i tot, que cometen tant les autoritats com a grups criminals dels que, malauradament, abunden a Mèxic. Aquesta situació ens obliga, tant a periodistes com a les i els defensores DHs, a denunciar aquesta campanya que serveix el mateix per justificar la creixent violència que s’exerceix en contra com per justificar als qui la cometen … “.
Afegeix que aquesta campanya de desprestigi també busca “legitimar la repressió a moviments socials que defensen, per exemple, els drets dels pobles -indígenes i mestissos- a la seva terra, a un medi ambient net, a la salut, a la justícia, a la consulta, a la llibertat d’expressió, contra la tortura, els tractes cruels, inhumans i degradants …
Rosa Rojas, la millor periodista d’aquest país en temps de la guerra a Chiapas, analitza el resultat de la investigació i assenyala: Les dades, les històries de vida, les enquestes contingudes en aquest llibre editat per la Comissió Independent de Defensa dels drets Humans de Morelos, posen l’atenció en el creixent nombre d’agressions que pateixen les dones defensores DHs i periodistes crítiques en el desenvolupament de les seves tasques de defensa i de denúncia, fet que al seu torn reflecteix la nostra cada vegada més activa -i moltes vegades invisibilizada- participació en les organitzacions socials i en la difusió de les seves activitats. El llibre posa a taula les dades nues.
Al març de 2013, la Red Nacional de Defensores de Derechos Humanos a Mèxic va registrar 109 agressions a dones defensores de drets humans durant 2012, i 26 assassinats de defensores en el període 2009-2012, més els acumulats. El missatge de la CIDHM és clar: sembla urgent difondre, com diu Rosa Rojas, en forma massiva aquesta informació entre la població per anar creant consciència de la urgència de defensar les DDHs tant com a les seves pròpies vides i drets, incorporant a les accions de les organitzacions, l’exigència de respectar a les DDHs, càstig i fi a la impunitat dels que, a l’atacar-les, busquen debilitar els moviments socials que assessoren i donen suport a aquestes DDHs i les causes que defensen.
Sens dubte la violència contra les defensores té el seu origen i fonament en un sistema de dominació jeràrquic patriarcal i misogin, un sistema que justifica igualment la dominació de totes i tots; un sistema que s’ha de modificar estructuralment.
Les dones som la meitat afectada per aquesta situació. La violència sexual, el feminicidi, els atacs i la fustigació sexual formen part d’aquesta violència estructural on el poder és dels homes. Els que estan en majoria com a directius, supervisors, integrants del crim organitzat, la corrupció i la col·lusió de les autoritats, considerats per aquesta investigació, són alguns dels múltiples factors que obstaculitzen la tasca de les organitzacions de la societat civil i de les persones defensores de drets humans. Aquesta setmana caldrà donar seguiment a aquesta gran i transcendent acció. Perquè la gent ho sàpiga, com és el seu dret a informar-se clara, àmplia, plural i professionalment.
