Tot i que la violència masclista està present avui en els mitjans de premsa cubans i es reconeix la seva existència en totes les seves manifestacions, el seu abordatge segueix sense tenir sistematicitat.
A més, s’associa fonamentalment a dates, campanyes o processos que les i els periodistes cobreixen, en detriment d’investigacions i treballs que aprofundeixin en les diverses arestes de el problema.
Aquests són alguns dels resultats de l’estudi «Violència de gènere a la premsa cubana: avenços i desafiaments», de les periodistes Danielle Laurencio, Ania Terrer i Dixie Edith Trinquete, presentat el 4 de juny des de la pàgina de Facebook de l’Instituto Internacional de Periodismo José Martí (IIPJM), en aliança amb OXFAM a Cuba.
Per a aquesta investigació, les periodistes van analitzar una vintena de productes comunicatius publicats en mitjans de premsa cubans, nacionals i territorials, entre 2019 i 2020, a més d’una selecció de treballs periodístics presentats a la XIII Trobada Iberoamericana de Gènere i Comunicació «Isabel Moya Richard in memoriam », celebrat al novembre de 2019, i al Premi Especial de l’Editorial Mujer, del Concurs Nacional de Periodismo 26 de Julio de 2020, per a un total de 56 mostres en tots els suports i diversos territoris del país.
Les tres professionals van elaborar recomanacions i un kit d’Eines per a Periodistes en format de postals per a Xarxes Socials.
La investigadora, psicòloga i consultora d’Oxfam a Cuba, Yohanka Valdés Jiménez, va remarcar el paper dels mitjans de comunicació en transformar imaginaris i pràctiques associades a la reproducció de les violències masclistes.
«Els mitjans són clau en trencar aquesta naturalització que l’acompanya i a col·locar altres narratives sobre dones i la igualtat de gènere en el centre d’una comunicació transformadora i sensible a aquest tema», va dir l’especialista.
Valdés Jiménez va agrair a l’equip de coordinació de la Trobada Iberoamericana de Gènere i Comunicació que, al novembre de 2019, va reunir a periodistes i mitjans de comunicació, ja que molts d’aquests treballs han estat utilitzats com a inputs en la indagació.
La periodista Dixie Edith Trinquet, professora de la Facultat de Comunicació de la Universitat de l’Havana, va assenyalar que entre els antecedents d’aquesta investigació hi ha diversos estudis sistemàtics al país -com els de l’equip de treball a Cuba del Servicio de Noticias de la Mjujer de Latinoamérica y el Caribe (SEMLac) i els desenvolupats per l’oficina de Oxfam-, que han anat mapejant com es comporta el tractament de la violència en els mitjans.
Una referència obligada, ha comentat, és la investigació realitzada per la periodista i feminista Isabel Moya, per al seu manual Letra con Género, que també va posicionar molts dels desafiaments per a l’abordatge del tema.
D’acord amb Trinquete, «els resultats d’aquestes investigacions mostraven una nul·la o pobra cobertura del tema, molt més en els mitjans nacionals que en els territorials», la quasi total absència d’estadístiques nacionals en no disposar-ne al país, i una tendència a naturalitzar el plantejament que «la violència a Cuba no és un problema i que hi ha més violència psicològica que de qualsevol altre tipus».
Contextualitzar, deute en les agendes mediàtiques
La periodista Ania Terrer va al·ludir al fet que es constaten avenços en les agendes mediàtiques respecte a fa 10 anys, «però el com ens acostem a la violència de gènere continua sent una bretxa», va apuntar.
«No estem buscant la violència de gènere, necessàriament, com un conflicte que cal tractar, sinó que a les nostres redaccions estan arribant cobertures, campanyes, processos que s’estan desenvolupant, i nosaltres anem a cobrir la notícia. Per això la gran majoria dels treballs analitzats estan relaciones amb tallers, conferències o dates assenyalades», va comentar Terrer.
En funció d’això, va dir que el 57 per cent dels 56 treballs analitzats eren notícies. Associades a esdeveniments i jornades en van ser 37 i sense relació amb cap data específica, 19 textos.
En aquestes cobertures s’inclouen errors de termes, poca contextualització de la violència, la validació i reproducció de mites i tractaments encertats del tema.
«El fet que el 32 per cent dels treballs analitzats estiguin evidenciant bones pràctiques, és sens dubte un bon senyal, i és un punt de partida interessant», va considerar.
Que la major part dels treballs analitzats provenen de la premsa impresa, agències, ràdio i televisió, probablement determini la preponderància del gènere informatiu i escassa presència d’anàlisi i investigació, ha puntualitzat.
En el 57 per cent dels treballs va haver-hi confusió o mal ús de termes, com l’ús de «violència domèstica» en lloc de «violència de gènere», o violència contra la dona en lloc de violència de gènere, el que invisibilitza molts altres tipus de violències, ha apuntat.
«També el fet que no s’abordi l’assetjament sexual de carrer en tota la seva dimensió, fet que segueix sent un gran desafiament en la premsa i entre els públics», va sostenir.
Igualment passa que es parla de violència de gènere des de fets aïllats i en més del 75 per cent dels casos no es contextualitza.
Pel que considera la principal conclusió de l’estudi, Terrer ha reiterat que es segmenta la mirada i això impedeix que s’enfronti com un problema social, transversal a tots els processos de la societat.
La investigació va constatar, a més, un ús marcat del masculí genèric per referir-se tant a homes com a dones en espais on elles són majoria i fins i tot on no hi ha homes; així com una ocupació freqüent del terme fèmines, no recomanable per estar associat en el seu origen a la capacitat reproductiva, que les limita conceptualment com a dones.
A més, no pocs treballs analitzats reprodueixen prejudicis sexistes, sobretot en les imatges, el que evidencia manca de coherència en el tractament integral a l’interior de les redaccions. També es tendeix a revictimizar, atacar o culpabilitzar les dones víctimes de violència de gènere.
Quins mites cal desmuntar?
Danielle Laurencio, periodista de Las Tunas, província a uns 660 quilòmetres de la capital, ha advocat per nomenar les morts de dones per violència de gènere com femicidi. «Hem d’aprendre i dominar aquests termes, usar-los amb responsabilitat en els nostres mitjans de comunicació», va referir.
Segons el seu criteri, és urgent fer visible el caràcter de problemàtica social i multidimensional de la violència de gènere, sense exposar la intimitat de les persones ni lesionar la seva integritat, quan es porten casos de violència als mitjans.
En els últims temps s’expliquen més històries de persones supervivents, ha reconegut. No obstant això, segueix faltant un llenguatge precís, respectuós, informatiu, però sobretot acotat a la realitat dels fets.
«Evitar que el cas de violència es converteixi en un espectacle mediàtic és molt important, ja que es tracta d’històries i supervivents de violència reals, i s’ha de fer amb molta ètica i respecte», va afirmar.
Laurencio va ressaltar que l’estudi corrobora la necessitat de continuar desmuntant mites des de la comunicació, com que «la víctima es va trobar el que buscava»; que «les agressions són expressió d’amor», per aquest motiu es justifiquin els femicidis i s’entenguin com «crims passionals», «que la víctima li agrada patir, que la maltractin i per això no abandona a l’agressor», entre altres.
«Els mitjans han de saber que també exerceixen aquest tipus de violència sobre les dones i les nenes quan les fan invisibles, silencien o representen de forma estereotipada, ja que contribueixen a la reproducció d’aquests imaginaris col·lectius que sostenen diverses formes de violència de gènere», va emfatitzar Laurencio .
