Black Box Diaries, la periodista valenta que va iniciar el #Metoo japonès
Amaia Ereñaga VS |
Shiori Ito, en la roda de premsa que ho va desencadenar tot. FILMIN
El documental de la periodista que va iniciar el #Metoo al Japó no para de rebre premis; l’últim, al Fipadoc de Biarritz. I encara que podria guanyar també un Oscar, continua silenciat al seu país. La plataforma de streaming Filmin l’acaba d’estrenar, i al març arribarà a les sales de cinema franceses.
Guanyador el passat 31 de gener del Gran Prix de l’última edició del Fipadoc, el premi principal del festival de cinema documental de Biarritz, Black Box Diaries també és un dels documentals favorits per endur-se un Oscar en la seva categoria. Després de passar pels principals festivals especialitzats, ara es pot veure a Filmin, després que la plataforma de streaming l’hagi inclòs en el seu catàleg. Mentrestant, a França, el 12 de març arribarà a les sales comercials.
A més, a l’Hexàgon està en marxa una petició a Change.org, que insta a què s’estreni al Japó, on encara no ha aconseguit distribuïdor. És per treure’ls els colors: el documental s’ha distribuït en 58 països de tot el món i no para de rebre premis, però al seu país continua sent incòmode.
Un documental impactant
L’inici del documental, que se segueix com un autèntic thriller d’investigació, resulta, de tan directe, dur. Mirant a càmera, la periodista Shiori Ito anuncia que començarà a documentar-ho tot gravant vídeos amb el seu iPhone i confessa la seva por pel que passarà quan comenci el judici contra el seu agressor; és a dir, contra el famós periodista que la va violar dos anys abans. I aleshores arriben les imatges reals de les càmeres de l’hotel, preses la nit en què va tenir lloc la violació.
Saltem en el temps, dos anys enrere: maig de 2015. Després d’un sopar al qual Shiori Ito, una jove que vol ser periodista, és convidada per Noriyuki Yamaguchi, excap de l’oficina de Washington de Tokyo Broadcasting System, se’ls veu arribar en taxi a l’hotel Sheraton de Tòquio.
El vehicle s’atura davant la porta de l’hotel i, mentre el porter –qui serà un testimoni clau– manté oberta la porta, Yamaguchi estira i arrossega violentament Shiori Ito fora del cotxe, mentre ella es resisteix i es trontolla. Es percep clarament que no està bé, que no es pot sostenir sobre les seves cames, però ell la porta a la força cap a dins de l’hotel. No es veu la violació, però tampoc cal.
Una investigació valenta enmig d’un sistema hostil
La periodista i cineasta Shiori Ito és la directora i protagonista d’aquest documental, un treball periodístic de primer nivell en què relata la seva valenta investigació i el calvari que va haver de passar fins a aconseguir portar el seu agressor davant els tribunals, sabent que era improbable que el processessin.
Perquè qui la va agredir era conegut per la seva proximitat amb el primer ministre Shinzo Abe, de qui fins i tot havia escrit una biografia. El mateix Shinzo Abe que, el 2022, moriria assassinat a trets en un míting.
“M’he centrat, com a periodista, a buscar la veritat. No he tingut cap altra opció. La meva feina ha estat l’única manera de protegir-me”, confessa Shiori Ito mirant a càmera. Perquè el més extraordinari d’aquesta dona és que ho va documentar tot: va enregistrar converses amb fiscals i investigadors, sabent que, si no conservava proves, ningú la creuria.
“Quan em vaig despertar, m’estava violant”, se la sent dir plorant en una declaració. “No hi ha proves”, respon fredament el policia.
Les possibilitats que una agent de policia femenina fos assignada al cas eren mínimes: menys del 8% de la força policial japonesa són dones. A més, les víctimes havien de recrear l’incident amb nines de mida natural. A Tòquio, una ciutat de 14 milions d’habitants, només hi havia un centre d’atenció a víctimes de violació i una línia telefònica d’atenció. Aquesta era la societat a la qual es va haver d’enfrontar Shiori Ito quan va decidir denunciar.
Trencant el silenci en una societat que castiga les víctimes
Però per sobre de tot hi havia la qüestió cultural.
“Al Japó, on parlar de violació continua sent un tabú, només el 4% de les víctimes denuncien el seu cas a la policia. Les víctimes i el seu entorn poden ser estigmatitzades i fins i tot excloses de la societat. La meva pròpia família estava en contra de les meves accions”, explica Ito.
A més, la violació només es podia demostrar mitjançant proves de violència física greu o amenaces, a causa dels obsolets sistemes judicials del país, on la legislació sobre agressions sexuals datava de feia 110 anys.
Violar estava menys penat que robar una bossa.
La seva denúncia va ser un punt d’inflexió històric al Japó. La llei va haver de canviar.
Un procés judicial ple d’obstacles
El documental segueix el tortuós camí judicial que va haver de recórrer Shiori Ito per aconseguir justícia.
Fins i tot quan la policia estava a punt de detenir el violador, va arribar una ordre d’”a dalt” per alliberar-lo, i van retirar l’investigador principal del cas.
Com que el judici penal va ser desestimat, va haver de recórrer a la via civil. El cas va ser un revulsiu total al Japó, i va començar un #Metoo japonès que va implicar també altres periodistes.
Però la ultradreta va reaccionar amb una campanya d’odi a les xarxes, amenaces de mort i comentaris masclistes sobre la seva aparença.
“Per què portava descordat el botó superior de la brusa a la roda de premsa?”, es preguntaven. Era la prova que era una prostituta. “Una japonesa de veritat no parlaria d’una vergonya com aquesta.”
Una victòria a mitges i una ferida oberta
Primer va escriure un llibre, Black Box, i després aquest documental, un diari audiovisual sobre la seva lluita.
“Una caixa negra és un sistema ocult, que no es comprèn fàcilment”, explica Ito. “El Japó és ple de caixes negres, i jo vaig aprendre què passa quan comences a obrir-les.”
Shiori Ito finalment va guanyar el cas, encara que actualment està recorregut i el documental continua sense veure’s al Japó.
Però alguna cosa sí ha canviat: la llei, i sobretot, el suport social a la causa.
“Quan es va aprovar el canvi històric en la llei sobre violació, vaig sentir que el meu objectiu s’havia complert”, diu Ito. “Però ja era massa tard. M’havia convertit en una heroïna, una vilana, una icona… però no podia viure amb mi mateixa.”
La ferida era massa gran. I encara es continua curant.
Fuente: Naiz Viento Sur
