Opinió
L’última pel·lícula de Tim Burton titulada Big Eyes relata una història real què fa reflexionar sobre els innombrables casos similars que s’han donat al llarg dels temps i que s’han passat per alt: que una dona en sigui l’autora i l’home en rebi el reconeixement.
La pel·lícula, que pel que sembla no va tenir molt bona crítica en els espais especialitzats, explica la vida de Margaret Doris Hawkins que es converteix en Margaret Keane, adoptant el cognom del seu segon marit Walter. Aquesta costum, que fa que ens bulli la sang, que una dona perdi el cognom i part de la seva identitat pel matrimoni, però aquest és un altre assumpte.
Ella pintava figures de dones i nenes amb uns ulls immensos. Unes figures infantils i infantilitzades bastant kitsch, que solien ser tristos, i que ella creava tancada a casa mentre el marit no tenia el menor inconvenient a dir públicament que ell n’era l’autor, i les signava com Walter Keane, per guanyar amb això fama i fortuna.
Un relat de fa segles
No valoraré la pel·lícula, per això hi ha les crítiques de persones expertes, parlarè de la història, un relat que es repeteix des de fa segles i que és bo recordar. Tracta de les dones que històricament han estat relegades a l’espai domèstic privat, sotmeses a la ignorància impedides d’accedir o desenvolupar qualsevol capacitat artística, mentre que l’espai públic, el coneixement i el reconeixement ha estat un regne dels homes.
A vegades sembla que això és cosa del passat, que aquesta discriminació és de fa molt temps, que ara les dones tenen les mateixes possibilitats d’accés a l’educació, a la cultura i al reconeixement; però, no és així. Cal tenir en compte que són una mica més de cent anys, només cent anys, que les dones poden rebre educació superior en els països més desenvolupats i això repercuteix en tota la seva creació.
Ser artista, pintora, escriptora, poeta o dramaturga, entre d’altres, provocava incredulitat si no riure o assots. Només per ser dona aquesta activitat era deslegitimada, menyspreada o castigada.
Noms al darrere
Hi ha dones que van ocultar el seu nom femení darrere d’un altre masculí per poder escriure, com és el cas de Mery Anne Evans que publicava com George Eliot, de Amandine Aurore Lucile Dupin que signava com George Sand, de Caterina Albert que escrivia amb el nom de Víctor Català o Fernán Caballero que en realitat era Cecilia Böhl, entre d’altres.
I entre les escriptores també hi ha marits que se’n van aprofitar, com és el cas sofert per la francesa Claudine Colette, el marit, que no anomeno per ignorar-lo, va signar la sèrie de novel·les “Claudine”. Se sospita també d’un Premi Nobel de Literatura, però no ho esmento perquè no està provat.
En pintura és difícil trobar firmes de dones famoses i hi ha raons per a això. En el Renaixement les dones no eren instruïdes i per pintar havien de saber sobre anatomia, física i aritmètica. Posteriorment, les poques que van poder fer-se amb un pinzell es veien impedides d’ingressar a les acadèmies i se’ls hi prohivia utilitzar models de cossos nus.
Algunes han aconseguit sortir de l’anonimat, com Artemisa Gentilesch, Lavinia Fontana, Adélaïde Labille-Guiard, Elisabeth Vigée-Lebrun, Angèlica Kauffmann, Rosa Bonheur, Berthe Morisot, Suzanne Valadon i Käthe Kollwitz, entre d’altres. Totes perquè tenien algú que les va permetre accedir al coneixement o perquè tenien una posició social alta que les va afavorir.
Altres discriminacions
D’altra banda, en el llistat de dones artistes “rescatades” per la cultura reconeguda, com en molts altres aspectes, no apareixen noms de dones (generalment tampoc hi ha noms d’homes, llevat d’alguns pocs) d’origen llatinoamericà, africà o asiàtic.
Abans i avui encara, la valoració com a art està mesurat i qualificat com a tal principalment pel món occidental anglosaxó. Malgrat els avenços en drets, en cultura la dona pateix també la discriminació no només de gènere, sinó també de classe, d’ètnia i d’origen.
El reconeixement ha estat i, malgrat alguns canvis a favor de la dona, segueix sent atribuït al gènere masculí i generalment del primer món. En àmbits de la cultura, val a dir en arts com la literatura, la pintura, el cinema, etc. encara avui en països on se suposa que la dona ha guanyat i gaudeix de majors drets s’escolten denúncies i reclams de les dificultats i discriminacions que viuen les dones.
Hi ha obres sense signatura i quan es descobreix qui la va pintar el seu preu depèn del sexe de l’autoria, si és dona es devalua. Les feministes Guerrilla Girls el 1989 van denunciar que al Metropolitan Museum hi havia un 5% d’obra femenina, però un 85% de nus de dones.
Si avui un escriu “pintora” a Google, automàticament la pàgina et canvia a “pintor”.
Les figures pintades de grans ulls tristos de Margaret Doris Hawkins, que estic segura moltes persones les vam veure en pòsters, llibretes i targetes fa unes dècades, van rebre crítiques negatives en el seu moment de part dels experts en art; però, aquesta obra es va vendre i va popularitzar de manera rellevant, això sí, signada per un home.
