OPINIÓ
Encara es pot veure el film Bernie (2011) de Richard Linklater, director d’una proposta tan interessant i innovadora com Boyhood (2014) –rodada entre 2002 i 2013 amb el mateix repartiment.
Mostra dotze anys de la vida d’una família– o de la trilogia Antes del amanecer (1995), Antes del atardecer (2004) i Antes del anochecer (2013), l’evolució de la història d’una parella heterosexual. No hi ha dubte que el seu cine explora les relacions i les emocions humanes.A Bernie també nua vida i art. Es basa en un assassinat real i el film s’articula en una barreja de ficció i realitat, de documental i creació, on intervenen actrius i actors però també molta gent de Carthage (Texas) que va viure el crim.
Bernie Tiede, empleat d’una funerària, gran servidor i puntal de la comunitat on vivia, va assassinar fredament Marjorie Nugent, una anciana de vuitanta-un anys. Quan es va quedar vídua, i malgrat la diferència d’edat, Tiede es va esmerçat a conquerir Nugent i a fer-se-li imprescindible. Llavors va començar una nova vida de gastar diners a cabassos, viatges fastuosos i avionetes, fins al punt que va deixar la seva feina per passar a ser l’administrador de Nugent.
Tip dels proverbials tracte tirànic i mal caràcter de Nugent, coneguts perfectament tant per tot el poble com per l’assassí molt abans de casar-s’hi, Tiede tenia l’opció de deixar-la i alliberar-se’n; això sí, renunciant a la gran fortuna de la qual disfrutava sense cap restricció. Va optar per assassinar-la: li va disparar per l’esquena, la va ficar en un congelador i va continuar fent vida normal.
Descobert el crim, tot el poble es va bolcar en ajut cap a Tiede segons el film. Tan gran és la comprensió, que en un moment de la pel.lícula una cambrera per mostrar la bondat i bonhomia de l’assassí afirma que podent-li haver disparat cinc trets, només n’hi va etzibar quatre. Sembla una atzagaiada però és possible trobar aquest tipus d’argument en d’altres casos de violència contra les dones. Fins i tot s’ha elevat a categoria de cançó; al corrido de Rosita Alvírez es pot sentir això:
“Echó mano a la cintura
y una pistola sacó
y a la pobre de Rosita
nomás tres tiros le dio.
La noche que la mataron
Rosita estaba de suerte:
de tres tiros que le dieron
nomás uno era de muerte”.
Seria interessant fer la regla de la inversió i imaginar-se com seria jutjada per la població la interessada assassina d’un ancià multimilionari.
Tiede va ser condemnat a cadena perpètua però arran de la pel.lícula el cas es va revisar i (continua la barreja entre realitat i ficció) actualment l’assassí viu en llibertat provisional amb la condició que resideixi a casa de Richard Linklater. Un dels arguments per concedir-la-hi és esfereïdor: no se’l considera un perill per a la societat. Tesi que es pot aplicar a molts dels assassinats de parelles i exparelles. Un cop morta la dona en qüestió, ¿per què aquell home hauria de tornar a matar? Morta la bèstia, morta la ràbia.
El cine és un art ple de justificacions de violències –grans o petites– contra les dones; algunes la mar de gracioses. Només dos botons. Woody Allen –director que en les seves ficcions mostra una alarmant tendència a assassinar dones en crims que queden impunes– a Manhattan (1979), fa que el personatge que ell interpreta faci barrila sobre un intent d’assassinat: atropellar amb el cotxe la companya actual de la seva exparella. Al cine, tot eren rialles, bon humor i comprensió. No sé si els trenta-cinc anys que han passat des d’aleshores en modificarien la recepció i la reacció.
Deu anys més tard, Pedro Almodóvar, en la pel.lícula d’expressiu i premonitori títol, ¡Átame! (1990), fa que la víctima d’un segrest –en un pas de rosca més de la síndrome d’Estocolm, tot i que difícilment imaginable si s’hi aplica la regla de la inversió– acabi rendidament i perdudament enamorada del seu pertorbat segrestador. Quan em vaig aixecar de la butaca i anava cap al passadís, vaig sentir dos joves que comentaven animadament que «ja ho veus, quan els sembla que no ho volen, és qüestió de lligar-les». Segurament molts altres nois van sortir comentant que la pel.li era una ficció que no tenia res a veure –que no es podia donar– en la realitat; que ves quina ximpleria la que proposava el director; que quin comportament tan psicòpata i perillós el del segrestador; que quina rucada pensar-se que algú es pot enamorar de qui la té lligada…, però no vaig tenir la fortuna d’ensopegar-los. Me n’hauria anat més tranquil.la.
