Abdelilah Benkirane, president del Marroc, feu una exposició sobre la tasca del seu govern el dia 18 a la tarda a l’IEMed. Arribava de Madrid on s’havia reunit amb el rei Joan Carles i el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. A la sala d’actes de l’IEMed, plena de gom a gom, l’esperaven Senen Florensa, secretari general d’Afers Exteriors del Govern de la Generalitat i Andreu Bassols, director de l’IEMed, diputats, representants d’organismes, institucions i empreses que treballen amb el Marroc i ciutadanes i ciutadans marroquis nascuts o que viuen a Catalunya. Una bona part -el vestuari en podria ésser un indicador- militants del partit del primer ministre, sinó líder sí referent de Justicia i Desenvolupament. També molts periodistes, i entre aquests i aquestes, La Independent.
Benkirane explicà la diferència entre el Marroc i països com Tunisia o Egipte gràcies a la legitimitat dels partits polítics i de la monarquia. Creu que la reforma constitucional s’ha fet molt bé i molt ràpidament, que calen altres reformes…cert! i que per aixó ja estan funcionant diverses comissions d’experts.
Opina que a bona part de la regió: “la història del control d’una part petita de la població damunt l’altra s’ha acabat ja que el poble s’ha despertat i vol la democràcia.”
Lamentà que hi hagi a vegades manca de comunicació entre el Marroc i Espanya, fet que facilita el desconeixement mutu. Al seu parer són molt importants a banda i banda dos factors: l’intercanvi cultural i la integració social.
La major part de preguntes del públic estaven relacionades amb la situació que viuen els més de 230.000 marroquins i marroquines que resideixen a Catalunya i la seva problemàtica en el context de la crisi. Preguntes sobre educació universitaria, possible establiment de convenis, etc.. Abdelilah Benkirane respongué sempre en un to molt col·loquial però sense comprometres i anuncià que es farien canvis però tots molt suaument, a poc a poc.
Una dona del públic es referí a una possible retrocés dels drets de les dones al Marroc “fa mal al cor pensar que hi pot haver regressió” i va demanar al primer ministre que comentés les declaracions de Nouzha Skalli, Ministra per al Desenvolupament Social, Família i Solidaritat, que afirmava que “al Marroc no hi ha pas violència contra les dones”. Benkirane respongué que “-tot i no entendre massa la pregunta- és clar que al Marroc no hi ha violència contra les dones o almenys no més que a qualsevól altre país” – i afegí tot seguit- “N’hi ha a tot arreu. I s’ha de condemnar, evidentment! També la violència contra els homes! Potser hi ha regions del Marroc o n’hi ha més de violència i cal cambiar-ho!”.
Quan les preguntes foren sobre la possibilitat del model autòmic de Catalunya i de l’Estat espanyol com a solució als problemes territorials del Marroc, Benkirane respongué: ” No serem tant agosarats”. Per al president, el model marroquí s’ha de basar en la sostenibilitat i l’estabilitat. Confesà que no coneix en profunditat el cas de Catalunya però que tenen estudis ja força avançats cara a la regionalització.
Sobre una Amnistia Total, respongué que “potser encara hi ha algun cas però teòricament aquestes situacions ja s’han acabat.”
Pel que fa al tractament no oficial de la llengua amazic* i la necessitat de visibilització i la difusió d’aquesta cultura, respongué que ell no hi té cap objecció i que, així com la resta de temes plantejats, els canvis seran d’acord a la Constitució. D’haver-hi canvis serien prudents.
El dissabte al matí amb el President Mas tractaren sobre com reforçar les relacions econòmiques entre Catalunya i Marroc, en un context en què una cinquena part del comerç d’Espanya amb el Marroc es fa des de Catalunya, i en què la meitat de la inversió espanyola al Marroc és catalana.
*Fatima Sadiqui, professora a la Universitat de Fes, diu en l’article Dona i llengua amaziga al Marroc, publicat al llibre editat per l’IEMed “Els Amazics avui, la cultura Berber” : “L’amazic, generalment es considerat com una llengua oral i materna; per tant, és forçosament associat a les dones, sobretot del món rural atesa l’elevada taxa d’analfabetisme femení i l’èxode massiu dels homes cap a les ciutats”. Sadiqui menciona també que “el femisme radical marroquí s’ha expressat i continua expressant-se majoritàriament en francès.”
Per aquesta acadèmica, ha estat gràcies a la democratització, als organismes que treballen pels drets humans des dels anys vuitanta, i més tard les reivindicacions del moviment feminista així com les associacions a favor de la llengua amazic, que les dones i l’amazic han pogut tenir reconeixemnt oficial i afegeix que “la creació de l’Institut Reial de la Cultura Amaziga i el nou Codi de Familia no són cap casualitat històrica.”
