OPINIÓ
Voler veure’ns a l’abril, que no sé per què m’agrada tant, és en tot cas filar prim, no oblidar. Abril ens obliga a recordar que en el seu punt hi ha la primavera i veure com s’obren les flors i s’omplen els verds de colors.
Abril és per a les dones d’aquest segle diverses coses. Ensenyament, llibertat del cos, dones prenent consciència. Morts i naixements, capdavanters, substantius.
El 22 d’abril va néixer Lenin, però aquell dia també van néixer moviments polítics i obrers en molt indrets del món; el 17 d’abril va néixer Sor Juana Inés de la Creu i en la mateixa data diversos segles després va morir la indestructible activista, lluitadora, autònoma i militant Benita Galeana, que mai es va rendir i com Sor Juana va usar la paraula, l’oratòria, el discurs com recurs substantiu en el procés democràtic i de transformació social.
És degut a Benita que aquest abril complim set anys del dret a la interrupció legal de l’embaràs a la capital del país, al Districte Federal. Abril de les llunes vermelles i els tremolors inesperats, és també un mes especial perquè hi ha una línia d’esperança en això de la justícia per a les dones violentades: diuen que per fi a Guanajuato es podrà declarar l’alerta de gènere.
Però Benita Galeana va tancar els ulls aquell 17 de abril de 1995, fa 19 anys, ferma i sencera. Uns dies abans de la seva embòlia estava presta a denunciar la nova andanada econòmica contra els pobres. Ella fundadora del sindicat de Correus, activista, convençuda, fidel a les seves idees, tenia en la seva pell i en el seu esperit aquesta convicció sense barreres que val la pena lluitar per la justícia i contra els que produeixen la desigualtat i la fam.
Benita va ser molt més que una militant de base del comunisme dels anys 30 i 40 del segle XX, va ser, prenguin nota, la primera dona mexicana del segle passat que va donar testimoni de la seva vida i la seva experiència en una autobiografia sense pantalla, parlant del seu pas per la vida de la infància a la joventut (Benita, primera edició 1940, segona editorial extemporanis el 1974).
Ella és potser l’antecedent més llunyà en la nostra memòria, de dones que s’atreveixen a explicar la seva història i parlar de si mateixes, del seu cos violentat per pallisses infinites i repetides durant la seva infància; parlar del seu cos com un que li va permetre obrir-se un camí a la capital del país, saber-se fort, capaç, parlar de la força del seu cos per plantar una bandera de vaga a la part alta d’un edifici.
Benita Galeana, a més, pot considerar-se com una herald de la llibertat de parlar, de dir, d’expressar, d’aquest article 19 de la Carta Universal dels Drets Humans, tan esmentada i aclamada aquests dies. En la seva autobiografia ens ho va explicar tot, tot el relatat i ens va dir com en la seva vida va usar la seva veu i les seves paraules com a elements fonamentals davant les masses, com va ser que va treure de la seva ànima la força per convèncer i cridar a la revolució i a la justícia. Com va ser que va desenvolupar una rebel·lia substantiva, aquesta que la va fer transcórrer fins els seus 88 anys amb una força crítica sense lligam: ella sí autònoma, enamorada de la paraula i enamorada de la vida.
Per això recordar Benita Galeana, morta el mateix dia que el premi nobel Gabriel García Márquez em sembla fonamental. Benita va poder ser un personatge de Macondo, ella de San Jeronimo, Guerrero tropical, xerraire i descriptora d’idees i paisatges, ella 58 vegades detinguda i enviada a la presó, capaç de ballar en un cabaret onejant els seus malucs i llançant al cel les seves trenes, com els personatges de García Márquez, capaç de transitar per la ciutat de Mèxic, entre troleibusos i carrers foscos repartint El Machete, òrgan de difusió del Partit Comunista en els anys 40, aquests de persecució als comunistes, l’assassinat entre faccions com el de Trotski a Mèxic, de la fundació de l’avui PRI harmonitzant més de cent agrupacions polítiques de tots els signes; ella confiada a l’estalinisme, va ser plural, crítica, incorregible diriem.
Devota del general Lázaro Cárdenas, va ser sempre la mateixa que des de molt primerenc va reaccionar en contra de qui volgués tocar-la i utilitzar-la sexualment. Tot i que el gust pels homes l’acompanyés fins a la mort. La seva vitalitat tenia a veure amb la seva obertura a l’amor, al sexe, a l’aventura, en no tenir por i adorar la seva vida, al mateix nivell que adorava la seva màquina d’escriure, quan la va descobrir com a instrument de la paraula.
Potser per això Benita Galeana al final, ja en els anys 80, va decidir donar suport a les lluites feministes, aquelles que li van ser indiferents quan es va formar el Frente Único Pro Derechos de la Mujer (1935), però com que era disciplinada, comunista, amiga de Consuelo Uranga i de Cuca García, segurament va estar en algunes assemblees del Frente. Però res més. En canvi en els 80 va ser candidata i diputada suplent de la excomunista, ex governadora i avui diputada Amalia García Medina.
I parlant d’abril, de Benita i aquestes dones històriques, precisament María Refugio (Cuca) García Martínez va néixer a Taretan, Michoacán, un 2 de abril de 1889 professora, feminista, sufragista i activista mexicana en pro dels drets de les dones.
Efectivament abril és un mes sorprenent, sempre ho vaig pensar i ara esbrino que significa obertura, festivitat, frescor, vigor, frescor. Res a veure amb les catilinàries polítiques i és també nom propi de moltes dones en el món.
Un 10 abril 1789 va néixer Leone Vicario, la independentista i primera periodista mexicana; el dia 15 de 1452 va néixer el geni Leonardo da Vinci, el 17 de 1695 va néixer la insubmisa sor Juana Inés de la Creu i el 19 de 1861, Benito Juárez va decretar la Ley de Instruccion Pública per a Mèxic, donant forma i fons al nostre ferit laïcisme.
Abril, el primer mes del calendari francès fins 1564, tenia a veure amb aquest sol de primavera que anuncia vigor i recomençament. Que anuncia obertura i camí. Per alguna cosa va néixer el 23 abril 1564 William Shakespeare, una de les figures més cèlebres de la literatura universal que ens va portar a filar prim sobre les relacions familiars i va posar el dit a la nafra sobre la lliure opció sexual. El 22 abril 1870 va néixer Vladímir Ilitx Ulyanov, Lenin, l’operador de la Revolució soviètica.
Quin mes!, quina història ! A l’abril el 10 de 1919 va ser assassinat per traïció l’heroi de la pagesia mexicà Emiliano Zapata, de la mateixa manera que el 15 abril 1865 va ser mort a mansalva Abraham Lincoln, el president dels Estats Units que es va oposar a l’esclavitud humana. També un 18 d’abril va morir el científic Albert Einstein, qui digués un dia que és més difícil destruir un prejudici que desbaratar l’àtom, i un dia 19 va morir Octavio Paz, Premi Nobel de Literatura el 1990. Per alguna cosa deu ser, rumio.
Festiu pot resultar que el 1945, el 28 d’abril va ser assassinat el dictador Benito Mussolini i amb prou feines dos dies després es va suïcidar al costat d’Eva Braun l’altre feixista, Adolf Hitler.
Acabades les efemèrides, que no per senzilles, siguin simples o buides recordant que aquest mes ja no serà més que memòria infinita. Un fet sense precedents és que a l’abril, a la República Dominicana de 1965, un nodrit grup de dones van participar en la guerra civil que va desencadenar la invasió dels Estats Units en aquest territori i va enderrocar al president Juan Bosch. Hi ha un llibre emblemàtic i testimonial d’aquella lluita, escrit per la periodista Margarita Cordero, que he volgut recordar pel sempre significat històric de com les dones protagonitzen els processos democràtics i encoratjadors.
Abril ve de aprilis com li van cridar els antics romans o del verb aperire que significa obrir la terra, les flors, deixar entrar al sol o bé pot venir de aphoros que significa escuma a través de la forma de aphrilis, semblant a Aphrodite, paraula grega que conté la paraula escuma i significa Afrodita, la mateixa deessa que els romans van cridar Venus, és a dir l’amor a la primavera, per sembrar els camins d’una altra manera de viure d’esperança un abril que comença a passar i se’n va, com tots els abrils de cada any. Penélope i el teixit del temps.
