OPINIÓ
El resultat de les eleccions de diumenge 5 de juny a institucions (federatives, locals i diputacions) ens ha de portar a una seriosa reflexió. Les propostes avançades, no només de dones, si n’hi va haver, no van prosperar.
Les alternances cap a la dreta oficial semblen respondre a un cansament ciutadà combinat amb la desmemòria. Fins on recordo, va ser Acció Nacional qui va omplir de militars i de violència el país. L’esquerra oficial i el PRI en els últims anys, ens van omplir de demagògia, corrupció i desgovern. La ciutadania no va tenir opcions i on hi varen ser no s’hi trobaren.
La política des de les dones i progressistes no va operar. Hem abandonat la política d’aliances entre les dones i la força de la solidaritat. Les candidatures feministes, d’algunes dones en diverses entitats, o persones progressistes, van ser abandonades pel puixant, visible i actiu grup nacional de Mujeres en Plural ¿On estaven?
A la ciutat de Mèxic, en canvi, Constituyentes y la Ciudad de las Mujeres, van estar molt actives, però malauradament no van tenir bases i no hi va haver treball real en el territori. El parany de les milers de signatures per a ser candidates, van operar en contra de la campanya i les idees. Resultat: la més baixa votació en la història de la ciutat- capital. Una tristesa.
De cara a les i els votants em queda clar que no hi havia per on voltejar. Afegiu el treball i l’operació política dels grans mitjans de comunicació, els petits i les xarxes socials, el missatge central és la fustigació als partits polítics i als governs. És a dir, podríem estar en el camí de l’autoritarisme on la ciutadania es queda impàvida davant de la destrucció dels mecanismes de la democràcia, les eleccions, els vots, els sistemes de representació, el joc de les idees, liberals o burgeses si es vol, on es pugui triar dins d’institucions polítiques i regles clares de joc pel poder. Les dictadures no són la solució.
Ens ha passat el mateix que a Perú, on la competència era entre una dreta tremenda i corrupta o extrema dreta. Van quedar en empat, el mateix diumenge; o bé ens col·loca en el llindar de la desgràcia com al Brasil. O bé hem d’omplir-nos d’idees dels petits dictadors populistes i demagogs. Sembla que el món, i Mèxic amb ell, van per darrere.
A més, davant de la tremenda situació econòmica, indigna la informació que ofereix dades inacceptables sobre la despesa de milers de milers de milions de pesos, en propaganda,despeses, copra de vots, mobilització de persones, pagaments per sota de la taula a mitjans locals , regals,sistemes d’implico, manipulació, etcètera. Vaig sentir a alguns “analistes” dir que no hi va haver voluntat per controlar aquesta despesa d’inversions de milers i milers de milions de pesos en efectiu, no importa el partit, el seu color o el que va dir que era alguna vegada. Tots li van entrar a sac.
Cal veure només dos exemples: L’antic partit socialdemòcrata, PRD, associat al PAN, però no només, en el cas de Veracruz associat a un conegut delinqüent que el 1992 va fustigar, va perseguir, va maltractar i li va fer trampa a Heberto Castillo, ho va fer des el seu lloc de coordinador priista. No entenc on queda la memòria. Això independentment que després va ser el soci més lleial d’Elba Esther Gordillo. O sigui …!
O bé a Oaxaca, Morena, mobilitzant i aprofitant el vot de la secció 22, ¡el súmmum! Aquí es reforça la meva idea de la seva perillositat com a opció política. No només per antifeminista i conservador, sinó per oportunista. Quina honestedat?
I a Aguascalientes la derrota del PRI té conseqüències, perquè el PA guanyador fa uns dies va signar amb l’extrema dreta la seva promesa de perseguir, empresonar, fustigar i estigmatitzar les dones que volen interrompre un embaràs, a les persones amb orientació sexual diferent de la heterosexual, als que són caps de família perquè no tenen família tradicional. Quin horror!
A Quintana Roo la ciutadania li va donar el triomf a la candidatura que va usar els glutis de les dones per a la seva propaganda política, no només promovent, com Morena, el sexisme sinó obertament tocant el cos de les dones com van revelar les fotografies.
I la meva pobra ciutat. Primer amb 40 persones a dit, autoritàriament designades. Una barreja tremenda d’idees en els papers previs de la nova Constitució, on una persona avançada prefereix discutir la vida dels animals que les llibertats, tot i que és important l’ecosistema, m’agradaria que no hi hagués violència contra les dones.
Aquí, a cap persona se li acut com millorar les lleis existents. M’ aterra a la meva ciutat democràtica l’avanç a les urnes de Morena, contrari a la interrupció legal de l’embaràs, els matrimonis igualitaris. Tot això em sembla ens conduirà a un procés de litigi de llarg abast en la discussió de la nova Constitució. Em sento molesta per la força disminuïda de les feministes independents.
Ens queden, per descomptat, les Constituents, ni parlar, i alguna que altra que no buscava res més el lloc.
Tant de bo hagués guanyat Elsa Conde o Paty Patiño, almenys per assabentar-nos del que no ens assabentarem, perquè en aquesta constituent hi haurà acords estalinistes de partit, secrets religiosos i masclisme sense aturador.
En fi. Que la jornada electoral que per fortuna va ser menys violenta del que s’esperava, va ser un fàstic, aquí va operar allò que alguns analistes diuen “cochinero”, i avui ens ha deixat un mal gust de boca.
Què és el que no hem fet des dels sectors avançats? No hem fet comunicació, no hem fet vigilància dels diners dels partits; no sabem com fer ciutadania; no hem identificat els camins, no hem organitzat a les dones, no hem fet créixer les nostres bones consciències, hem caigut en la competència i la falta de reconeixement i solidaritat.
Recordo com el feminisme oficial va treballar amb el Partido Acción Nacional els 12 anys en el poder, com van avalar al govern il·legítim de Felipe Calderón; com s’emocionen quan se’ls obren espais per a una chamba o chambita, una butlleta d’avió per anar a una activitat o un projecte d’organització no governamental; com s’emocionen amb les lloances des del poder; com les seves idees i la seva llibertat són posades en la charola d’oportunitats. No totes per descomptat, no únicament, però això compta i ens disminueix. Mai hi ha temps per discutir-ho.
I ara, deia fa una setmana, l’absència de la paraula de les dones en aquestes eleccions, va ser evident. Les senyores dels partits polítics van eliminar de tall el treball independent de la ciutadania; altres es van fer a un costat, no hi va haver assessoria a les seves candidates, ni proposta global; no vam tenir, com fa un any, diagnòstics de la condició de les dones per entitat, enarborats per les “chorromil” organitzacions de dones.
És possible que hi hagi hagut una combinació perversa: falta d’imaginació i militància, al costat de la crisi global i econòmica. És veritat, hi ha un neguit que produeix un individualisme tremend. Només jo i el meu destí, quantes s’ho pregunten; tot això se suma a la despolitització i eliminació de compromisos. Milions de dones a 11 institucions (entitats federatives) governades per Acción Nacional estaran en perill; les altres, també milions, exposades a la manipulació i la demagògia, i sense recursos informatius i formatius.
El discurs superficial anti governamental o anti tot, tampoc serveix. No hi ha militància, no hi ha estudis, hi ha frases i discursos. No hi ha profunditat, hi ha epítets; no hi ha investigació, hi ha supòsits; no hi ha seguiment a les polítiques o s’assumeixen i aplaudeixen o es desqualifiquen; no hi ha solidaritat, hi ha amiguisme, també entre moltes dones; en fi, que estem en un camp obert en perill.
Caldrà afinar els mecanismes de la negociació, el convenciment i el treball amb les dones reals i els homes progressistes. Els temps que vénen són nefastos. I no ens queda res més que mesurar les nostres pròpies forces.
Aquest diumenge hi va haver dos guanyadors: el sexisme i l’autoritarisme. Cal dir-ho.
