Dones de Colòmbia viuen el mateix malson que les Mares de la plaça de Mayo · Familiars de persones desaparegudes celebren la condemna de Jorge Rafael Videla
{youtube width=”200″ height=”160″}7rNBXIOpt4I{/youtube}
S’acaba de conèixer la notícia d’una nova condemna contra l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla i l’excomandant Benjamín Menéndez, condemnats a cadena perpètua per delictes de lesa humanitat contra trenta-un opositors que van ser assassinats durant l’última dictadura militar (1976-1983).
Els familiars l’han celebrat, tot i que lamenten que no tots els criminals pagaran pels delictes que van cometre.
El cop d’estat que va derrocar el govern de María Estela Martínez de Perón a Argentina fou substituït per una junta militar encapçalada per les tres forces armades (exèrcit, marina i aviació), i un president no escollit democràticament que gestionava personalment el país amb poders legislatius, executius i judicials. Aquesta etapa de 1976 a 1983, denominada el “Procés”, es va caracteritzar pel terrorisme d’estat, la violació dels drets humans, la desaparició de milers de persones, el robatori de criatures acabades de néixer i altres crims de lesa humanitat. Durant la dictadura, mares i àvies dels desapareguts es van organitzar per descobrir on havien anat a parar els fills i els néts. Quan creiem que la història ho ha explicat tot sobre les Mares de la plaça de Mayo, sorgeixen testimonis que ens estremeixen, i que continuen la lluita, en un exemple de constància i tenacitat. L’experiència que aquestes mares han adquirit a través dels anys, ara l’apliquen a ajudar altres persones.
Lluita paral·lela a Colòmbia
Aquest estiu, a Bogotà, em vaig trobar amb dues integrants d’una Comissió d’Ètica Internacional que té per objectiu l’aclariment de crims de lesa humanitat en països en conflicte. Colòmbia n’és un. Tica Font Gregori, directora de l’Institut Internacional de la Pau, experta en conflictes armats i en processos de pau, i Mirta Acuña de Baravalle, membre fundadora de les Mares de la plaça de Mayo, formaven part d’aquesta delegació. Integrada per professionals de 25 països, la delegació ha visitat Colòmbia unes quantes vegades, una de les quals a la regió del Cauca. En un diàleg cordial amb aquestes dues dones, Mirta Acuña de Baravalle va explicar els fets que la van conduir a ser una de les fundadores d’aquesta organització, i Tica Font va ressaltar la importància de la presència d’Acuña de Baravalle a la comissió.
Diva Criado P: Mirta, com va començar, què les va motivar?
Mirta Acuña de Baravalle: La meva filla Anna i la seva parella, Julio César Gallizzi, van desaparèixer el 27 d’agost de 1976. Ella estava embarassada de cinc mesos. Mentre feia cua per demanar informació sobre on podrien ser, em vaig adonar que altres persones buscaven informació sobre familiars. Era una situació molt difícil perquè ningú no s’atrevia a comunicar-se amb els altres, a posar-se en conacte amb les persones que feien cua, perquè pensàvem que cada situació podia ser diferent. En el meu cas, vaig anar directament a la presó on sabíem que hi havia els nois presos polítics. Tothom es trobava aillat, desconcertat, sense saber què fer. Quan em preguntava “Què hi faig aquí?”, una senyora se’m va acostar i em va dir qui era i què hi feia allà. Jo no parlava, però em va començar a explicar que ella també buscava una filla a qui s’havien emportat. Aleshores, li vaig començar a parlar de la meva.
Així va començar el contacte amb gent que es trobava en les mateixes condicions que jo, i vam determinar a quins llocs podríem anar a demanar informació. Al començament pensàvem que, com que havíem demanat l’Habeas Corpus (un recurs legal que pot ser sol·licitat per qualsevol persona en cas de detenció arbitrària), ens dirien on estaven. En aquest peregrinatge van passar uns quants mesos i, el 24 de desembre, un familiar d’una altra víctima em va dir que hi havia un organisme que rebia testimonis. Era el Moviment Ecumènic per als Drets Humans. Els vaig explicar que, per aquelles dates, abans del 15 de gener, havia de néixer el meu nét, i em van regalar un sonall. En aquella recerca no sabíem res, no obteníem resposta, tot i que algunes mares em deien que quan la criatura tingués sis mesos ens el lliurarien.
Els inicis de l’organització
En aquella època encara no estàvem organitzades. Evidentment, van passar sis mesos, i anys, i la meva filla no va aparèixer… En una ocasió vam conèixer el cas d’una nena a qui s’havien emportat junt amb el seu pare, i l’àvia de la família ens va explicar el cas. El cert és que estàvem connectades amb el que ens passava, totes buscàvem fills o néts. En aquella època encara no ens anomenàvem Les Mares, perquè això era abans del 30 d’abril de 1977. Li vam dir a aquella senyora, venim a casa teva, has de fer un Habeas Corpus. Després vam veure que el seu Habeas Corpus va sortir publicat al diari La Opinión, de Jacobo Timerman, en un article en què es demanava informació sobre la nena Soledad Ponce. Al cap de pocs dies va aparèixer una monja a casa seva, que li va dir que li havien lliurat una criatura coincidint amb la data del segrest. I, efectivament, era la seva néta, però el jutge no li volia lliurar sense una prova que ho demostrés. Aleshores va recordar que la nena tenia una taca a la planta del peu… Van passar tres mesos fins que no li van lliurar, però el jutge no va tenir cap altra opció.
Arrel d’aquests fets es va fer una missa d’acció de gràcies a l’església de la Santa Cruz i, quan es va acabar, un grup de dones i de familiars vam fer allà mateix la primera reunió. Al grup hi havia un noi que volia manar els altres. Em van dir que buscava un germà desaparegut i que la seva mare no havia pogut venir. A mi no em quadrava que no hi hagués la mare, i vaig dir que si hi era ell no tornaria a les reunions. Després ens vam assabentar que era un infiltrat de la dictadura, Alfredo Astiz.
Mares que també van fer desaparèixer
Per iniciativa d’Azucena Villaflor, vam tornar a fer una reunió a la plaça de Mayo el 30 d’abril, i vam convocar els familiars. Ella deia que juntes faríem més força i que, de manera individual, no ens farien cas. Però només hi vam anar catorze mares. Des d’aquell dia, i fins el 8 de maig, vam continuar anant a la plaça. Cada vegada eren més les mares que se’ns unien. A mesura que anaven desapareixent persones, hi havia més gent a la plaça. Hi ha un fet important. A finals de 1977, després d’unes reunions, desapareixen tres mares: Mary Bianco de Ponce, Esther Careaga de Balestrino i Azucena Villaflor de Vicente. El 8 de desembre Esther i Mari foren assassinades, i Azucena, el dia 10.
Tica Font Gregori: La paradoxa és que a aquestes mares a qui els desapareixen els fills també les fan desaparèixer!
D.C.P: En què s’assemblen les Mares de la plaça de Mayo amb les famílies i dones colombianes?
Tica Font: A Colòmbia, les dones de les comunitats que visitem també tenen desapareguts, perquè en aquest país n’hi ha molts. Immediatament, senten una gran connexió amb Mirta, perquè ella és el símbol d’unes mares que, durant més de 30 anys, han anat a una plaça per dir: vull recuperar el cos de la meva filla, vull que em diguin què li ha passat, què ha passat amb la criatura que va tenir, què han fet… I això és el mateix que fa la gent de Colòmbia que té desapareguts. El mateix peregrinatge que ha estat fent durant 30 anys, també el fan elles. Van al Defensor del Poble, a la Procuraduria, a la fiscalia, presenten denúncies, però els jutges tanquen els casos. No hi ha res de res! Perquè han desaparegut.
Les uneix una cosa: volen saber on són els cossos! Volen recuperar el cos i donar-li sepultura! És això el que demanen. Ho veus a totes les reunions. Fins i tot hi ha hagut dones que han anat a perseguir els paramilitars que són responsables de les desaparicions: “Digui’m on han posat el cos del meu fill!”, i en la majoria de casos no s’acaba sabent res. Hi ha gent que sap on són les foses, però no les poden tocar, perquè si toquen un cos sense l’autoritat judicial i amb un forense autoritzat, mai no se’l reconeixerà oficialment.
Mirta: Jo no busco restes, jo busco la meva filla. Ells sabran el que m’han de dir!
Les Mares de la plaça de Mayo van esdevenir un símbol mundial contra la dictadura, són dones respectades a tot el món, considerades un emblema en la lluita pels drets humans. Tot i que la majoria no ha trobat els seus fills o filles, i moltes foren víctimes del sistema, van encertar en què la seva lluita va visibilitzar les desaparicions. En plena transició, van fer una campanya reivindicativa que no era política, senzillament, volien recuperar els fills i filles. En això coincideixen totalment amb les dones colombianes que han perdut els fills i filles desapareguts, i volen recuperar-los, saber on són, i per què els van fer desaparèixer.
Reportatge en vídeo sobre les Mares de la plaza de Mayo.
Proyecto Desaparecidos Colombia.
Diva Criado és advocada i comunicadora.
