La notícia inclou la glosa de Marta Pessarrodona en exclusiva per a La Independent
La poeta Àngels Gregori
En el marc de la cel·lebració de la setmana de la Poesia, va tenir lloc en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, l’acte de lliurement del premi dels Jocs Florals a la poeta Àngels Gregori pel seu poemari Quan érem divendres. Una de les guanyadores més joves dels Jocs Florals recuperats per l’enyorada Maria Aurèlia Capmany.
A Quan erem divendres Angels Gregori reflexiona sobre les ciutats de Barcelona i Nova York de les quals n’és una enamorada. Serà publicat per l’editorial Meteora.
Àngels Gregori (Oliva, València 1985) va estudiar Literatura comparada a la Universitat de Barcelona, va guanyar als 18 anys el premi Amadeu Oller pel poemari Bambolines el 2003. El 2007 l’Ausias March de Gandia per “Llibre de les Brandàlies” i el 2010 l’Alfons el Magnànim pel poemari New York, Nabokov & Bicicletes.
En l’acte de lliurement del premi, Marta Pessarrodona va fer la glosa que publiquem en exclusiva per a La Independent i on es reflecteix la qualitat i la projecció poètica-literària d’Àngels Gregori.
Glosa
Clemència Isaura viatja, esperançada, a València
No, avui no és divendres. Això no obstant, som aquí, en aquest monument parlamentari de la democràcia europea, el Saló de Cent, per brindar sense copes —crec— per Quan érem divendres, el quart lliurament poètic públic d’una (escandalosament) jove poeta catalana de València, Angels Gregori (Oliva, la Safor, 1985). Una prèvia: dins de la història de la poesia catalana els qui ens cal demanar permís som els/les poetes catalanes del Principat, tant plana l’ombra dels saforencs valencians (Ausiàs March en poesia i Isabel de Villena en prosa, tan sols per esmentar dos autors).
De tota manera, quan Gregori va irrompre dins de la poesia catalana al 2003, guanyant el Premi Amadeu Oller, convocat a Barcelona, amb Bambolines ja va palesar que anava seriosament, a desgrat de les indecisions pròpies d’una principiant que, per adobar-ho, tenia divuit anys. No prou contenta, a l’any següent, s’inventava un festival de poesia a Oliva, la Poefesta de la Safor, que des d’aleshores i fins ara mateix encara organitza i dirigeix (i que duri), malgrat aquesta època difícil que ens toca viure. No vaig ser a la primera convocatòria de la Poefesta, però imagino que Gregori el podia dirigir amb el vestit de la primera comunió!
Després va venir Llibre de Brandàlies (2007), premi Ausiàs March de Gandia, on el primer poema és un “Avís”, poca broma: “Al diccionari/, les paraules que existeixen s’hi troben/ i les que no hi són/ s’inventen”, ens deia o s’ho deia, perquè les pròpies “brandàlies” són un invent seu. Arribada a aquí, no puc deixar de recordar l’única gravació oral de Virginia Woolf als arxius de la BBC britànica. En la gravació, Woolf ens fa parar esment en el fet que els diccionaris són útils però plens de paraules mortes que tan sols adquireixen vides quan algú—home o dona—les empra, en especial, amb intenció literària. Des del primer llibre, diria que Gregori sap emprar els mots i, poèticament, sap donar-los-hi vida. Així des d’un paisatge, una ciutat, una bicicleta prenen cos literari. En realitat, segueix una tradició molt seva, molt geogràfica. “Plena de seny donau-me una crosta de pa/ qui’m llevi l’amargor”, podem demanar a una fleca valenciana o barcelonina i estem emprant la poesia d’Ausiàs March. Un secret que Gregori s’ha après molt bé.
Al seu tercer lliurament, el llibre New York, Nabokov & Bicicletes (Premi Alfons el Magnànim de València, 2010), com al primer i al segon, l’autora malda per la seva mètrica que, ja ho avanço, assoleix una rara perfecció a Quan érem divendres, el quart lliurament que avui ens aplega. A New York, un llibre que comença amb un títol de Nabokov, “Parla Memòria”, hi ha un epígraf que són dos versos, dues línies de Teresa Pascual, una poeta de Gandia. Ho retrec, perquè quan l’artista és una dona, com ens va fer parar esment Simone de Beauvoir al 1949 (Le Deuxième sexe) sempre es tendeix a simular que la dona/artista del cas surt del no-res. Rere Gregori no sols hi ha els clàssics que ja he esmentat, sinó també una realitat poètica que poden personificar d’altres dones poetes valencianes com Pascual o Anna Montero o Marisol González, tan sols per esmentar-ne un parell o tres. Com també després dels “clàssics” la deu valenciana no s’ha eixarreït i tenim un Josep Piera o un Ramon Guillem o un Marc Granell o un Josep Lluís Roig, també per esmentar-ne tan sols uns quants.
Del primer al darrer lliurament de Gregori, veiem que l’autora s’arrecera en els dos paràmetres que han condicionat la poesia lírica de tots els temps: l’amor i la mort. Una mort que pot ser l’oblit, la desmemòria. Ja friso per un proper lliurament poètic de Gregori on els anys li donaran un element secundari però important: l’humor. De moment, en la “Invitació” inicial en el lliurament que avui celebrem, la poeta ens avisa amb modèstia: “Tu que has obert aquest llibre,/ accepta’l, doncs, com una forma inútil de fracàs”, per concloure amb “Com si la vida s’ofegara/ i tu i jo (cadascú a la seva banda del paper)/ haguérem naufragat en el poema”. Discrepo: no hi ha fracàs, com comprovaran en els poemes que la mateixa autora llegirà avui. Ans al contrari, hi ha el triomf de la poesia i la d’avui. El triomf d’una veu de la qual, n’estic segura, en sentirem a parlar durant molts anys.
Tot i que sóc una admiradora de J. V. Foix, un gran sarrianenc independista, i ell va dir “Jo sol, sóc l’etern”, no em voldria eternitzar. Tan sols voldria transmetre l’entusiasme que m’ha procurat la relectura de Quan érem divendres. Bo i pensant que aquella dama tolosana avui tan desconeguda, Clemència Isaura, que es va inventar, precisament, els Jocs Florals, en una Corona d’Aragó, que personalment enyoro, ens pica l’ullet viatjant cap a Oliva. Mentre, una també desconeguda Isabel de Villamartín, en aquest mateix saló, al 1859, en els reconstituïts Jocs Florals que tant de joc van donar, rebia el guardó que avui rep Àngels Gregori, ella també, en l’eternitat, se sent cofoia de la seva successora. Villamartín, potser, tan sols va donar una mica de pa als cignes de la catedral veïna. Gregori, en canvi, ens descriu les pulsions que li provoquen “Els ànecs de Central Park”, de New York. Els temps canvien, però no la gran poesia que avui tenim. Moltes gràcies a vostès per escoltar-me i a Àngels Gregori per la seva poesia.
