45 anys després que els seus primers bolos acadèmics atraguessin la ira del governador de Califòrnia Ronald Reagan, Angela Y. Davis ha tornat al campus aquest semestre com a professora del departament d’estudis de gènere de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles.
El seu discurs de principis de juny al Royce Hall sobre feminisme i supressió de les presons resumeix part del seu treball, però no tot, una llarga carrera acadèmica amb el seu activisme radical en paral·lel.
El president Nixon la va anomenar “perillosa terrorista” quan va ser acusada d’assassinat i conspiració després d’un tiroteig mortal en un jutjat el 1970. va ser absolta i, des de llavors, aquesta dona nascuda en el camp de mines de la segregació racial de Birmingham, a l’Estat d’Alabama, ha escrit, ensenyat i donat classe arreu del món. El seu emblemàtic pèl “afro” s’ha transformat des de la seva silueta de 1970, la seva intensitat no!
Foto:Arxiu AmecoPress
El Congrés està treballant en la reforma de les penes de presó. Molts estats han prohibit la pena capital. No resulta això encoratjador?
M’he vinculat al moviment de supressió de les presons; això no vol dir que em negui a donar suport a reformes. Hi ha una campanya molt important contra les cel·les d’aïllament, una reforma que és absolutament necessària. La diferència rau en si les reformes contribueixen a fer la vida més habitable per a la gent que està a la presó o si apuntalen el complex penitenciari-industrial. De manera que no és una situació de blanc o negre.
Quin seria un sistema penal just per a vostè?
És complicat. La majoria de les persones que estem en el moviment abolicionista del segle XXI ens fixem en la crítica que va fer Web Du Bois respecte a la supressió de l’esclavitud: que no es tractava simplement de llançar les cadenes. La veritable meta consistia a tornar a crear una societat democràtica que permetés la incorporació dels antics esclaus. La supressió de les presons està relacionada amb la construcció d’una nova democràcia: drets substancials, a la subsistència econòmica, a la salut; un èmfasi més gran en l’educació que en l’empresonament; crear noves institucions que tendirien a fer obsoletes les presons.
Creu que arribarà un dia on les presons ja no siguin necessàries?
És possible, però encara que no succeeixi això, podem passar a un tipus molt diferent de justícia que no requereixi un impuls retributiu quan algú fa alguna cosa terrible.
Ha vist la tragicomèdia Orange Is the New Black, sèrie televisiva, de tema carcerari?
No només he vist la sèrie sinó que he llegit les memòries de Piper Kerman, que és una anàlisi molt més profund que el que es veu en la sèrie, però com a persona que ha analitzat el paper de les presons de dones en la cultura visual, sobretot en el cinema, crec que la sèrie no està malament. Hi ha tants aspectes que sovint no apareixen en les representacions de la gent en aquestes circumstàncies opressives. Per exemple, en Dotze anys d’esclavitud, un de les coses que vaig trobar a faltar era cert sentit d’alegria, cert sentit de plaer, cert sentit d’humanitat.
Aquest semestre ha tornat vostè a la UCLA, Universitat de Califòrnia a Los Angeles, del campus on el governador Ronald Reagan va fer que la expulsessin.
Era una oferta que no podia rebutjar. L’estudiantat és molt diferents del de 1969, 1970. És molt més sofisticat en el sentit que té preguntes més complicades.
Com considera avui el feminisme, creu que les dones han retrocedit, llevat, si de cas, quan es tracta de la sala de juntes?
Es pot parlar de múltiples feminismes; no es tracta d’un fenomen unitari. N’hi ha que assumeixen que el feminisme significa ascendir dins la jerarquia en llocs de poder, i això està bé, però no és el que millor sap fer el feminisme. Si les dones que estan en la base es mouen cap amunt, el conjunt de l’estructura es mou cap amunt.
La classe de feminisme amb el qual m’identifico és un mètode d’investigació, però també d’activisme.
Stokely Carmichael solia fer broma dient que la posició de les dones en el Student Nonviolent Coordinating Committee del moviment de drets civils era “cap per avall”. Les dones participen de ple en la política d’avui?
Potser no del tot, però hem fet molts progressos. Respecte a com pensem sobre els moviments del passat, animo a la gent a mirar més enllà de les heroiques figures masculines. Si bé Martin Luther King és algú a qui reverencio, no m’agrada deixar que el que representa esborri les aportacions de la gent corrent. El boicot dels autobusos de Montgomery el 1955 va tenir èxit perquè hi va haver dones negres, treballadores de la llar, que es van negar a agafar l’autobús. On estaríem avui si no haguessin actuat així?
Vosté dóna suport al lliure control de la natalitat i l’avortament, que es denuncia entre certs sectors com genocidi...
De vegades en el que podrien semblar afirmacions estrafolàries, descobrim que hi pot haver una espurna de veritat. Encara que mai sostindria que el control de la natalitat o el dret a l’avortament constitueixen genocidi, he de prendre en consideració de quina manera s’ha imposat l’esterilització a la gent pobra, sobretot a la gent de color, i que algú com Margaret Sanger, precursora de la planificació familiar en els anys 20, sostenia que el control de natalitat era un privilegi per a les dones benestants, però un deure en el cas de les dones més pobres.
Què pensa del primer president negre del país?
Hi ha moments d’enormes possibilitats, i la seva elecció va ser un d’aquests moments. A tot el món la gent tenia la impressió que ens movíem cap a un món nou. Per breu que fos aquesta sensació d’eufòria, es tracta de quelcom que no oblidarem. Això ens permet comprendre quines possibilitats podria reservar el futur. Però molta gent ha tendit a dipositar tantes aspiracions en individus singulars que no han aconseguit, no hem aconseguit treure-li més partit a aquest moment. La gent va anar a les urnes i va dir “Ja hem fet la nostra part” i van deixar la resta a Obama.
És la democràcia un bon xassís sobre el qual erigir un sistema polític?
Crec profundament en les possibilitats de la democràcia, però la democràcia necessita emancipar-se del capitalisme. Mentre visquem en una democràcia capitalista, se’ns seguirà escapant un futur d’igualtat racial, d’igualtat de gènere, d’igualtat econòmica.
El 1980 i 1984 es va presentar com a candidata del Partit Comunista a la vicepresidència. Significava això que tenia fe en el procés democràtic?
Es tractava de suggerir que hi ha alternatives. Ningú creia que fos possible guanyar, però en els anys 80 es va produir l’ascens de la globalització del capital, del complex penitenciari-industrial, i era important proporcionar algunes anàlisis polítiques alternatives.
Què pensa ara del comunisme?
Encara mantinc un vincle, però ja no sóc militant. Vaig abandonar el partit perquè tenia la impressió que no estava obert al tipus de democratització que ens calia. Crec que el capitalisme segueix sent el gènere de futur més perillós que puguem imaginar.
Per què va fallar el comunisme, en què va fallar?
Això exigiria una llarga conversa. Potser hi ha hagut democràcia econòmica, que és el que ens falta a Occident, però sense democràcia política i social, la veritat és que no funciona. No crec que haguem de llençar-ho tot per la aigüera, seria important veure què és allò que veritablement funcionava i allò que no.
Com que no hi hagués llibertat d’expressió?
Sí
El 2016 es complirà el 50 aniversari del partit de les Panteres Negres; vosté en va formar part durant algun temps.
El moviment de drets civils tendia a centrar-se en la integració, però hi havia qui deia: “No ens volem assimilar en un vaixell que s’enfonsa, de manera que canviem totalment el vaixell”. El sorgiment del Partit de les Panteres Negres va marcar un moment de ruptura i encara ens trobem en aquest moment.
El partit tenia dos tipus diferents d’activisme: l’activisme de base que va contribuir a crear institucions que encara avui funcionen, per exemple, el Departament d’Agricultura disposa ara de programes d’esmorzars gratuïts. D’altra banda, hi ha la posició de defensa pròpia i de control de la policia.
Si se li fa una ullada al programa de 10 punts del partit, cadascun dels seus punts és tant o més pertinent 50 anys més tard. El punt desè inclou el control comunitari de la tecnologia. Això va ser molt profètic. Es tracta d’utilitzar la tecnologia en comptes de permetre que ens faci servir a nosaltres.
Alguna gent encara deu veure en vostè a la jove que recolzava la violència contra la policia, la violència dels moviments polítics.
És important comprendre les diferències entre aquesta època i aquesta. La nostra relació amb les armes era molt diferent i es centrava en bona mesura la defensa pròpia. Avui en dia, quan hi ha de l’ordre de 300 milions d’armes al país i hem experimentat aquests horribles tirotejos, no podem adoptar la mateixa postura. Estic completament a favor del control d’armes, d’eliminar les armes no només dels civils sinó també de la policia.
Es van utilitzar pistoles de la seva propietat en el segrest i el tiroteig de Marin County Civic Center el 1970. Va ser absolta de totes les acusacions. He llegit que havia comprat les pistoles per a la seva defensa.
Sí, i vaig comentar la circumstància que el meu pare tenia armes quan jo era petita; les nostres famílies havien de protegir-se del Ku Klux Klan. Avui en dia tenim lleis contra l’odi, cap a les que tinc una actitud ambivalent, perquè de vegades acaben usant-contra la gent que n’era inicialment víctima. La legislació contra linxaments es dirigeix més cap a la mainada negra i les anomenades bandes. A vegades les eines contra el racisme es posen al servei d’una espècie de racisme estructural.
El documental Free Angela and All Political Prisoners destaca molt la seva relació amb George Jackson, l’activista de les presons mort a la presó de Soledad. Massa?
Jo hauria posat l’èmfasi en una altra part. Si parles amb la directora, Xola Lynch, comprovaràs que estava treballant dins de gèneres convencionals; veu la pel·lícula com un drama polític, un thriller criminal i una història d’amor. Tanmateix, la investigació que va dur a terme va ser realment sorprenent. Va entrevistar a un dels agents de l’FBI que em van detenir i gràcies a aquesta entrevista vaig descobrir com em van atrapar. M’impressiona com ha afectat la pel·lícula a la gent jove. Pot ajudar a converses entre generacions de les que jo puc aprendre jo alguna cosa i n’aprengui alguna cosa la gent més jove.
Què va passar amb la forma d’escriure radical, personal, d’enfrontament de la dècada dels 60 i 70?
És una pregunta interessant. En moltes coses depeníem de nosaltres mateixos. Aquests experiments són importants, perquè sense moure’ns a terrenys dels que una no en sap res, mai hi haurà cap canvi.
Suposo que hi ha gent que li diu: “Si no li agrada Amèrica del Nord, per què es queda?”
He viscut en altres països, però aquesta és la meva llar, i em sento compromesa amb la transformació d’aquest país. Així ho he sentit així des que era nena. La meva mare era una activista que creia en les possibilitats de transformar el món. I això és una cosa a la que encara no he renunciat.
*L’entrevista ha estat realitzada Patt Morrison, coneguda comentarista de Los Angeles Times)
