Thursday 07 November 2024

Thursday 07 November 2024

Eulàlia Lledó per Maria Roig

‘Amors’ que segresten

 

 

OPINIÓ

A final de març els mitjans de comunicació van parlar d’un fet que tot i que va passar desapercebut posava els pèls de punxa.

Un presumpte terrorista egipci va amenaçar amb fer esclatar un cinturó d’explosius per segrestar un avió d’Egyptair que volava d’Alexandria al Caire i va obligar el pilot a desviar-se i aterrar a Làrnaca (Xipre) on viu la seva exdona, Marina Paraschou.

No hi havia tal cinturó d’explosius i el segrestador va anar alliberant agònicament el passatge de l’avió que retenia com a hostatge. Finalment, el president de Xipre, Nicos Anastasiades, en una roda de premsa amb el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, va confirmar, entre grans rialles, que no es tractava d’un incident terrorista, sinó que «tot ha estat per una dona». És a dir, l’enèsima versió de la misògina frase «Cherchez la femme». Puc sentir les riallades: segrestar un avió no és res; amenaçar i retenir tripulació i passatge durant més de vuit hores, tampoc; que la gent de l’avió acabés a Xipre ben lluny d’on volia anar, encara menys: al cap i a la fi tot ha estat per (culpa?) d’una dona. Ja se sap com són.

No em vaig voler ni imaginar la vida de Marina Paraschou convivint amb un «tipeju», amb un monstre, que per demostrar com se l’estima va decidir que la millor manera de fer-li arribar una carta no era per correu ordinari sinó segrestant un avió en un acte terrorista. Un cop sabut que no es tractava d’un segrestador sinó d’un amant apassionat, membres de la tripulació i part del passatge s’hi feien alegres i somrients selfies. Malgrat això, ¿algú amb dos dits de front tornaria amb un pertorbat d’aquesta envergadura?

No Marina Paraschou que l’endemà, escandalitzada i horroritzada que algú pogués pensar que el segrest fos un acte d’amor, va explicar als mitjans que els anys que va viure amb el seu ex van ser un complet «infern de tortures, amenaces, pallisses i pors […] Mustafà és un home que sap com infligir por i crear misèria al seu voltant. Era una persona desequilibrada i aterridora». No n’hi ha cap dubte: els fets ho corroboren.

En consonància amb les rialles i la indulgència que va provocar el segrest, tot i que alguns mitjans van escriure «per amor» entre cometes (és el mínim exigible), d’altres van atribuir la causa del crim a l’amor, a punta seca, sense cometes.

Em va venir al cap el film Deuda de honor (2014) de Tommy Lee Jones. Protagonitzat per Hilary Swank, narra una epopeia, el perillós viatge de Nebraska a Iowa a través del desert que el 1855 emprèn una solitària dona que viu en un remot poble del Mig Oest per retornar al món civilitzat tres dones que hi han embogit. Al començament de la pel.lícula, la dona, molt treballadora, eficient i recta, propietària d’una fèrtil granja i amb un bon passar, convida a sopar a casa seva un home (a més de barroer, molt més pobre i lleig que ella) per proposar-li educadament matrimoni, conscient que, en el món en què viu, una dona no és res sense un home al costat. Ell la rebutja grollerament i li diu que és molt lletja. Fins aquí, res a dir. El sorprenent i desmoralitzador van ser les grasses i venjatives riallades (masculines) que van esclatar al cine quan de males maneres l’home menysprea la proposta. «Què s’ha pensat aquesta fresca?». Si apliquen la regla de la inversió, s’adonaran que si el requeriment l’hagués fet un home i la dona l’hagués rebutjat no hi hauria hagut gaires riures: «¡Pobre home, quina humiliació més gran…!». (Un clàssic més vell que la tos: ja el Quixot va haver de sortir en defensa de dones que exercint la llibertat rebutjaven un pretendent.)

Això em va fer recordar algunes de les patètiques, comprometedores i xantatgistes declaracions públiques (com més audiència millor) d’amor amb petició de mà i casori inclosos per part d’alguns homes a unes dones que si les rebutgen seran vistes com a mínim com unes aixafaguitarres, unes cregudes i unes desconsiderades. Tornin a fer la regla de la inversió i veuran que alguna cosa no acaba de girar rodona. Ja de passada, apliquin-la al cas del terrorista segrestador de l’avió i imaginin-se els comentaris si la perillosa pertorbada hagués estat una dona.

La dreta en general i el PP en particular no volen sentir ni parlar d’educació afectivo-sexual als centres educatius. Argumenten que l’alumnat ja l’adquireix i l’aprèn pel seu compte i risc. I tant! Interioritza això. De psicòticament gravíssims a greus, així són la major part dels models que tenen a l’abast.

 

 

Share

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Newsletter

Subscribe to our weekly newsletter with the latest published news.

You may also be interested

Guatemala: Indignació davant la sentència- dividida- de la Corte de Constitucionalidad /La Independent / Noticias

COMUNICAT La Comisión Universitaria de la Mujer de la Universidad de San Carlos de Guatemala-CUMUSAC,...

CSW62. Dones amb poc reconeixement, violències i invisibilitat constant

La violència contra les dones, els mínims recursos que es destinen per fer front...

Darrera l’enrenou mediàtic

Pel seu interés reproduïm aquest article, que ens ha fet arribar la Vocalia de Dones...