OPINIÓ
Tenia tan sols 29 anys i vivia al barri de Port Saplaya, al poblet d’Alboraia (València). Es deia Beatriz A. H. Diuen les estadístiques que és la víctima número 1000 d’una llista de registre oficial que es va iniciar l’any 2003.
La veritat, però, és que hi hagut -i encara hi ha- moltes més dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals, d’aquelles a les que es suposa l’amor havia de prevaler a la seva relació. Què els hi passa a alguns homes?. Què els hi passa pel cap?, ens preguntem…
Abans d’estadístiques
I ens ho preguntàvem a Igualada ja l’any 1996 quan es va començar el suport a dones víctimes de violència en el que encara avui és l’associació de les Dones amb Empenta. Darrera d’elles sorgien altres associacions de dones a la comarca, com ara a Vilanova i a Piera, així com les Dones d’Igualada quins objectius varen prioritzar la denúncia de la violència masclista que impregna la quotidianitat de la nostra societat, abans i tot de que Ana Orantes passes a la història per ser la número 1 d’aquesta tràgica llista aquell 17 de desembre de 1997.
Sensibilització i visibilitat
La denúncia de cadascuna de les víctimes d’aquesta epidèmia i de les seves causes, l’exigència de serveis d’atenció a la dona per donar-los suport quan volen sortir del pou on estan posades i que difícilment se’n podran sortir sense ajut, o també algunes lleis com ara la vigent a Catalunya aprovada pel Parlament han estat avenços, certament. No obstant, amb tot això no n’hi ha prou, continuen havent-hi dones que moren a mans dels seus botxins i moltes d’altres continuen atrapades en la xarxa d’un fals amor.
Malalts d’amor
Perquè no tot el que es diu i es fa en nom de l’amor és en realitat amor. De la mateixa manera que hi ha malalts d’amor de moltes coses (com ara Lluís Llach es declarava malalt d’amor pel seu país), n’hi ha que consideren que la persona que tenen al seu costat no és sinó un objecte del que pot disposar a plaer, una esclava que l’ha de servir incondicionalment en nom de l’amor, un a dona per parir (com diu la cançó “Con permiso, buenas tardes” d’Antonio Martínez – comparsa “Els Pirates” 1998), algú que disposa d’ella en exclusiva (com segrestada) i a la que cal allunyar de tot tipus de relació familiar o social, no sigui que li obrin els ulls i el deixi…
Patrons masclistes
Així els passa a molts homes impregnats dels patrons més masclistes heretats del sistema patriarcal i que, quan la dona descobreix per sí mateixa la seva vàlua (front la no valoració que hauria de rebre de qui es suposa l’estima), a aquests homes que tenen un concepte malaltís de l’amor, se’ls hi gira el cervell i adopten aquells comportaments tan abominables que, fins i tot acaben amb llevar-se la vida ells mateixos després d’haver mort la dona. Tot al revés, tal i com diu l’amiga Encarna Sant Celoni: “un home que s’ha suïcidat després, en lloc d’abans”, perquè si ho hagués fet abans hauria salvat la vida d’ella i -massa sovint- també la dels seus fills.
La impotència del seu entorn
Qui també ho pateix, des de la desesperació i la impotència, és el seu entorn. Familiars o amigues que coneixen els fets perquè ella els ho ha confiat en aquells moments en que l’ha volgut deixar a ell, però que ara hi ha tornat donant-li la enèsima oportunitat perquè li ha promès canviar: aquesta vegada sí que canviaré!, li diu, i se’l creu. Però torna a aïllar-se de qui la pot comprendre i ajudar…
Malalts els dos
Els dos estan malalts. Ell d’obsessió egoista i possessiva, ella pensant que és l’amor de la seva vida i que està disposada -si cal- a morir per amor: el vol a ell i vol estar amb ell; li diu a la seva família quan intenten apropar-se a ella per ajudar-la… És que ho viu com una alternativa incontestable i -certament, per ella- ho és. La disjuntiva és viure aquesta dependència amb ell fins a la mort o morir possiblement a mans d’ell. Mentre estigui en aquesta fase malaltissa d’amor, malgrat com a adulta tingui el dret a decidir sobre sí mateixa, per a ella no n’hi ha una altra alternativa, sembla.
Mentrestant..
Mentrestant, predicarem la igualtat, el dret a la igualtat de totes les persones, ja siguin homes o dones o qualsevulla de la diversitat de gènere que reconeixem avui dia. El que importa és que ens estimem i que cadascú ho faci ho vulgui i li plagui, si convé malalts d’amor però en cap cas des d’amors malalts.
El patriarcat ens les pren
Però el llast ve de tant lluny que encara ens queden moltes, massa, víctimes pel camí, unes consumades i altres anunciades. Dones assassinades per les que sortirem al carrer indignades, amb un dol amarg per la ràbia i la impotència de no haver pogut arribar a temps perquè ella s’obrís a l’altre cara de l’amor, el que li oferim la família i les persones que li som properes. Maleït patriarcat que ens les pren!
