Foto: Arxiu AmecoPress.
#Explica-ho #Cuéntalo, és el tuit que va rescatar la memòria del dolor i l’agressió cap a les dones. El moviment, impulsat per la periodista Cristina Fallarás, va obtenir un total de 2,7 milions de respostes.
El Teatro del Barrio va acollir, el matí del 13 de desembre, la presentació #CuéntaloEnDatos, una conferència dirigida per la periodista Cristina Fallarás per la qual es van proporcionar xifres relatives al moviment Twitter #Explica-ho. La iniciativa, de forta repercussió, va obtenir una gran suma de respostes: 2,7 milions de tuits i 160.000 narracions originals de dones que pateixen o van patir agressions, violacions, assetjaments o assassinats a mans del masclisme.
El 26 d’abril del 2018, la periodista Cristina Fallarás va llançar un twitter sota el hashtag #Cuéntalo des del seu compte personal. El seu objectiu: impulsar una marca a la qual les dones poguessin sumar-se per narrar les agressions masclistes sofertes en primera persona.
Inspirada en la codirectora del diari Público, Virginia P. Alonso, que va narrar públicament la seva agressió soferta a Londres quan era petita, la iniciativa va rebre la resposta immediata de centenars de milers de dones en menys de 24 hores.
Immediatament va passar a convertir-se en trending topic i la seva expansió internacional va aconseguir desenes de territoris, entre ells Espanya (34%), Argentina (32%), Mèxic (5%), Colòmbia (8%) o Xile (5%).
“Tenim un problema bàsic, no ens creuen perquè no ho hem explicat”, afirmava la impulsora del moviment, que va defensar que aquest tipus d’iniciatives promouen l’eliminació de la sensació de culpa i generen uns mecanismes d’identificació irrefutables i constructors d’un relat que elimina la creença que les dones menteixen.
“Som el col·lectiu més vilipendiat de tota la història i no ens creuen”, sumava al seu discurs Alonso. “Cal donar visibilitat i exigim que se’ns reconegui com a víctimes d’una situació que seguim patint les dones avui dia”.
Amb la col·laboració d’ Aniol Maria i Vicenç Ruiz, components de l’Associació d’Arxivers i Gestors dels Documents de Catalunya, es va donar pas a la monitorització del fenomen, per transformar-lo en un arxiver que conformés una base de dades. D’aquesta manera, la seva repercussió i narracions no quedarien en l’oblit i servirien perquè totes aquelles dones que pateixen o van patir qualsevol tipus d’agressió masclista poguessin explicar-ho i se sentissin identificades.
Després d’haver experimentat anteriorment amb altres esdeveniments com els atemptats a Barcelona o el referèndum 1-O, en arribar la sentència de la Manada va saltar l’alerta de repercussió.
“Vam aconseguir gairebé 3 milions de tuits i ens trobem amb la impossibilitat d’explotar aquestes dades davant la manca d’eines necessàries per al nivell de qualitat que es requereix”, explicaven Aniol i Vicenç.
Per això, insisteixen que l’anàlisi d’aquest fenomen és molt necessari per donar relleu a la informació que s’explica, que aquesta no quedi en l’oblit ni es vegi com una moda passatgera que desapareix quan l’onada de missatges ja no és tan nova.
“Quan Cristina va escriure el primer tuit, desenes de mitjans es van fer ressò del que estava passant i fins i tot alguns van inserir aquests tuits en les seves notícies. Un cop passat van quedar com una informació plana”, asseguraven.
Davant d’aquesta situació, van veure davant seu una informació transcendental que estava mancada d’anàlisi: desconeixement sobre quants tipus de delictes es denunciaven amb exactitud, des de quines ciutats, si les dones d’altres països patien les mateixes agressions, quines edats van participar en el moviment, etc.
“Podíem deduir més o menys, però no quantificar ni donar una tercera dimensió a aquesta informació”.
Per això, es van posar mans a l’obra i, comptant amb la intervenció de la periodista Karma Peiró, van lliurar les dades obtingudes per al seu posterior anàlisi a Fernando Cucchietti, investigador del Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona, que va posar a treballar al seu equip.
Els resultats, després de set mesos de treball voluntari de cada component de l’equip, van desvetllar una realitat aclaparadora i inèdita.
Com es va fer
Cucchietti afirma l’existència de dos grans problemes: el primer, que els nous mitjans digitals permeten moviments socials a gran escala, deixant una empremta digital de grans dimensions i molt difícil de quantificar; d’altra banda, que la informació generada és molt desestructurada.
Davant d’això, l’equip va recollir un total de 10.000 tuits que ajudessin a preparar un algoritme. D’aquesta manera, la resta podria classificar-se. “Va ser una cosa molt dura, un treball psicològic molt fort”, confessaven.
“Analitzarem comptes i al voltant de 790.000 persones. La majoria eren dones que estaven deixant les seves històries, i una part molt petita -un 3% – es va relacionar a persones que estaven en contra del moviment”, aclaria.
Amb 420 followers de mitjana, es va obtenir una repercussió del 75% de retuits d’usuàries amb menys de 3000 seguidores, dones anònimes que van difondre la seva història, amb la valentia i importància que aquest acte arrossega.
A més, es van recollir un total de 50.000 testimonis, dels quals 40.000 estaven narrats en primera persona. “Moltes ho explicaven per primer vegada a la vida”, assegurava l’equip.
I dins d’aquest total, 11.000 eren terceres veus que explicaven la història d’aquelles que ja no podien sota el hashtgag “ho explico perquè X ja no pot”, ja que moltes d’elles havien estat assassinades.
Les dades obtingudes
Dels 50.000 tuits recollits, es va deduir que: 1 de cada 10 relataven assassinats; 1 de cada 7 comptaven violacions, un total de 7000; 2 de cada 10 van ser agressions (14.000); 1 de cada 6 narraven maltractaments soferts (8.000); 1 de cada 3 comptaven situacions d’assetjament (18.000); 1 de cada 3 es referien a la por de les dones a passejar pel carrer (18.000).
Al costat d’això, es va destapar també que més de 3.000 agressions eren realitzades a menors d’edat, i més de 100 a menors de 12 anys.
L’objectiu del moviment
“Aquí s’obre una porta on les dones narren el que elles volen amb les seves pròpies paraules, construint una memòria col·lectiva que fins ara no existia i que ha de modificar la nostra visió social, política, judicial i legislativa”, aclaria Cristina Fallarás.
I així ho reiteraven els seus companys i les seves companyes, insistint que el poder de reparació és la importància que resideix en aquest moviment social, ja que ens trobem davant d’un context de “socialització de fitxers” que permet gestionar tant la identitat present com futura.
Tot això representa la possibilitat que, des de baix, es generi un registre que passi a evidenciar els diferents punts de vista i opinions que fins ara no eren els tradicionals.
“L’impacte social no només ha de servir com a instrument de reparació, sinó que ha de tractar de posar en equilibri la potència computacional necessària per gestionar aquestes dades amb la participació de les pròpies víctimes, perquè passin de ser xifres a convertir-se en evidències”.
Que no es torni a negar la violència i agressions a les dones és l’objectiu últim, i així ho va concloure la propulsora de la iniciativa, Cristina Fallaràs.
