Periodista experta en salut i Drets Humans, Sandra Miguez, és uns dies a Catalunya convidada per les seves companyes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere a Catalunya, la XIDPI.CAT-XIPVG, per compartir experiències comunicatives i l’agenda feminista als mitjans.
La Independent conversa amb Sandra Miguez, periodista argentina experta en salut i drets humans.
Sempre és grat trobar-se amb companyes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Se supera ràpidament el cansament del viatge per conversar sobre objectius i desitjos per a un futur millor per a les dones.
De campanyes i mobilitzacions. El dret a l’avortament, el Metoo
T.G.: D’Argentina ens va arribar la campanya i mobilitzacions dels mocadors verds pel dret a l’avortament com una força increïble que va aglutinar el feminisme i el periodisme feminista. És així?
S.M.: Sí, per a mi hi ha com a tres fites del gran avenç dels feminismes i del periodisme amb visió de gènere: el “Ni una menys”, Les Trobades de Dones i la campanya per a la legalització de l’avortament.
En primer lloc el “Ni una menys” va ser com una condensació de tot el que estava succeint i va sorgir a través d’un grup de periodistes que davant la cobertura en diferents situacions de feminicidi, vam dir que no podiem continuar acceptant que cada trenta hores es produeixi el feminicidi d’una dona sense que diguem res més. L’horror, l’angoixa que provocava va fer que es formés aquest gran moviment el 2015 que es visualitzaria en aquesta gran marea en aquella concentració davant del Congrés de la nació i que es va repetir a cada província, a cada localitat amb manifestacions multitudinàries. Va ser després del darrer feminicidi que va passar en aquestes dates, així vam arribar al 3 de juny. Va ser increïble. Mira, t’ho dic i tinc la pell de gallina en recordar-ho.
A partir d’aquí, totes aquestes dates van ser emblemàtiques, el 3J el 25N…en cadascuna hi ha hagut una gran manifestació.
T.G.: A Catalunya va tenir molta repercussió el Metoo i aquesta consciència ha anat augmentant any rere any. Per descomptat també van ser importantíssimes les manifestacions a Madrid contra les violències masclistes i feminicidis del 2014 (la marxa amb tren) i la grandiosa manifestació del 2015. També les manifestacions a Barcelona del 8 de març i el 25N. Tot i així, per a l’avenç del periodisme feminista va ser el Metoo el que va marcar una fita en la coordinació i la celebració d’actes reivindicatius de les periodistes.
S.M.: També a Argentina les xarxes feministes es van desenvolupar en aquests anys. A principis i mitjans del 2000 vam tenir les nostres primeres trobades, però hi ha dos fets previs: L’esdevenir de la Trobada Nacional de Dones des de ja fa 35 anys, que ha anat canviant de nom. En l’actualitat s’anomena Trobada Plurinacional de Dones i que a banda de ser molts més multitudinaria s’hi parla i es debat de tots els temes; I l’altre és la campanya nacional per l’avortament legal segur i gratuït, més de 15 anys treballant per la legalització de l’avortament, que recentment es va sancionar amb la Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs.
Totes aquestes lluites han tingut referències molt clares amb figures respectades admirades i seguides que han estat com a fars, que van traçant el camí a seguir. Ara s’ha obert un ventall de possibilitats a l’Agenda. Perquè som a l’agenda! I a mi el que em va sorprendre, per exemple, en el cas de l’avortament és que va passar de ser un tema vedat, un tema tabú fins que hi va haver un moment en què es parlava a la taula familiar, amb amistats, a tot arreu. Nosaltres vam fer una monitorització durant el debat de la Llei i totes les emissores, tots els programes debatien sobre el tema. Va ser el número u a l’agenda mediàtica.
La tasca del periodisme feminista
T.G.: Aquesta explosió mediàtica va sorgir per les mobilitzacions de les dones o perquè les periodistes ja estàveu treballant organitzadament per donar veu i visibilitat a aquestes mobilitzacions?
S.M.: Les dues coses com muntades una l’altra. Hi va haver un moviment molt fort de periodistes que vam assumir aquest periodisme militant en el tema de l’avortament i dels drets de les dones. Crec que van ser dos factors importants perquè a més les que treballem en mitjans érem referència per a altres col·legues.
Sens dubte s’ha aconseguit moltíssim, però com que en tots els èxits hi ha d’haver un seguiment i aquesta és la tasca actual, veure com s’està implementant la llei, tenir cura que es faci un tractament respectuós als mitjans de comunicació tal com exigeix el periodisme amb visió de gènere.
T.G.: Estem veient, suposo que, en aquesta direcció, com darrerament esteu consolidant observatoris de gènere i que heu iniciat una xarxa d’editores de gènere, així com la seva coordinació…
S.M.: Sí. El Fons de les Nacions Unides per al Desenvolupament, de l’Argentina, va impulsar aquesta creació de la xarxa d’editores de gènere d’Argentina –crec que és la primera xarxa mundial que existeix– per revaloritzar el treball que fan les nostres companyes, que estan en aquesta funció, perquè també tenen una feina molt àrdua. El treball d’edició amb perspectiva de gènere en mitjans tradicionals és un enorme treball d’articulació, posada en valor. És molt important que UNFA estigui al darrere, és vital ja que encoratja altres mitjans a incorporar la figura de l’editora de gènere.
T.G.: Hem estat parlant de periodisme i gènere, del paper de les periodistes feministes, de les formes d’articulació que anem prenent i pensava que des del 2005, quan la fundació de la Xarxa Internacional de Periodistes amb visió de Gènere (RIPVG), com els grans temes dels DDHH de les dones, els grans temes feministes persisteixen. El 2005 vam parlar de tràfic, feminicidis i violències masclistes, migracions, dels drets sexuals i reproductius i dels drets de les defensores de DDHH, sobretot en països en conflicte i de les mateixes periodistes que cobreixen aquests països. Continuen a primera pàgina. Aquí mateix a Catalunya fins fa pocs dies no estava garantit el dret a l’avortament als hospitals públics a tot el territori! I segueix no estant-ho a tots els hospitals.
S.M.: Jo crec que segueixen sent els mateixos temes, amb altres variants, altres reptes i inclouria les situacions d’abús en termes generals: laboral, intrafamiliar, digital.
Em sembla que, si bé s’ha avançat en el gran capítol del tema de l’avortament a Argentina, encara cal garantir-ne el compliment, ja que hi ha grans resistències en parts del sistema de salut, el territori és tan extens amb cultures tan dissímils d’una punta a una altra del país… segueixen existint grups que s’hi resisteixen, fins i tot s’han presentat empara en contra de la Llei, per tant, cal continuar capacitant per assegurar aquest dret.
Violències contra les dones
S.M.: Una qüestió que em sembla que no és menor, és visibilitzar la violència que patim les dones periodistes dins dels consells de redacció, dels mitjans de comunicació. Sempre hem estat capaços de parlar dels problemes de violències que pateixen les altres dones fora i no ho hem estat sobre nosaltres mateixes: desqualificacions, situacions viscudes de violència.
T.G.: Cert. Fa poc que aquí s’està començant a tractar als mitjans i hi ha dones periodistes que estan denunciant públicament aquestes situacions. També al món de l’art i l’educació com els casos de l’Institut del Teatre de Barcelona o un centre formatiu de Lleida, o algunes Universitats. També cal dir que és molt difícil per les xarxes de relacions personals de poder establertes, pels entramats que serveixen de justificació i excuses. Això fa que moltes d’aquestes denúncies es facin a les xarxes, però no es portin als jutjats.
S.M.: Sí, així és també a Argentina. De vegades s’ha donat el cas de presentar denúncies concretes als mitjans i el que ha passat és que s’ha separat la periodista i s’ha sostingut la persona denunciada. Hi ha hagut simulacres de disculpa sota l’argument que és una persona exigent…
T.G.: Exactament igual!
T.G.: No sé si passa també a Argentina, però al nostre país, darrerament hi ha crides contundents als homes perquè ells es posin també davant dels agressors, dels que exerceixen les violències contra les dones. Això em recorda que ja fa uns anys hi va haver alguna campanya argentina contra la violència masclista, on eren homes coneguts els qui feien les proclames.
S.M.: Sí, sí. Hi va haver una campanya on hi va haver majoritàriament actors molt coneguts que parlaven sobre la violència de gènere, per involucrar més els homes.
La Fundació Micaela, que sorgeix pel feminicidi de Micaela García, juntament amb el govern de la província de Santa Fe, van armar un compendi tecnològic on hi ha jocs educatius amb recursos en TIC’s em sembla una cosa nova i interessant, perquè el desafiament és veure com involucrem altres i altres.
T.G.: Sobretot a la gent jove. És molt descoratjador veure, tal com mostren les investigacions amb enquestes als instituts (centres d’ensenyament mitjà), com les i els adolescents justifiquen en nom de l’“amor romàntic”, del festeig, del desig, actituds masclistes que comporten un alt grau de violència.
S.M.: Sí, si bé s’ha avançat un munt, és molt cert això que dius sobretot en la joventut que segueix reproduint aquests estereotips. Bé, a Argentina el Programa d’Educació Sexual Integral, és llei, però no s’acaba de complir i aquest és un factor vital per avançar perquè si es comencés a donar aquesta formació a primària i secundària s’estaria promovent un canvi cultural, que és allò que necessitem, però si no…no!
T.G.: A Catalunya s’han establert programes amb equips interdisciplinaris que van a les escoles, amb bons resultats a curt termini. Però és clar! és molt aviat per veure els resultats a mitjà o llarg termini davant l’allau que es rep a la infància i l’adolescència de missatges contraris com són els masclistes, racistes, discriminatoris i no inclusius que es donen en videojocs, productes audiovisuals, publicitats, xarxes, i fins i tot a l’alt consum adolescent de pornografia masclista.
S.M.: Però és notable com a les escoles on s’imparteixen aquests programes, s’ha donat un respecte més gran per la dissidència, pels drets de les persones, el reconeixement de les situacions d’abusos, que abans no es parlava a les escoles i avui apareix justament tota aquesta problemàtica.
S.M.: I si és un gran tema en situacions dins de tot “regulars”, que no “normals”, perquè també hem de donar compte de les situacions que passen les periodistes a altres països on pel seu posicionament han estat assassinades.
Institucionalització del feminisme i de la visió de gènere en el periodisme. Seguiment.
S.M.: Una altra qüestió important és com el sistema va coptant les nostres denúncies, en el sentit que una demanda sigui social política o de drets, l’assimila per intentar buidar-la de contingut. Aquí hem d’estar molt alertes perquè caiem en un joc que ens acaba posant en contra del que estem reclamant. Per exemple, un cas light, és el de la paritat als mitjans, on molts “compleixen” posant per exemple en un noticiari un presentador home i una dona, però continuen amb els estereotips d’edat, aspecte físic, cànons estètics, vestimenta…
T.G.: Sí que només és una paritat formal. Continua sent un tracte discriminatori.
T.G.: Quan parlàvem d’avenços, crec que un és la recuperació de la memòria històrica de les dones. L’enorme buit que hi ha, es va omplint a poc a poc, perquè cada col·lectiu està recuperant les ancestres, les antecessores. Com a periodistes, aquí tenim una feina que m’encanta, posar-nos a disposició d’aquests col·lectius per facilitar la difusió de totes aquestes dones, les nostres avantpassades, que ara se’ns presenten amb personalitats, actes i obres: filosofes, periodistes, escriptores, artistes, científiques, polítiques, sindicats…i ah! amb molta força les esportistes.
S.M.: Sí, em sembla fantàstic! Com la recuperació de dones científiques a Twitter. I també és molt bonic que quan entrevistem dones, elles expliquen aquestes històries de vida de les seves mares, tietes, àvies i besàvies que quedaven ocultes i com sorgeixen a la calor d’aquests moviments.
A l’esport ja són les mateixes jugadores els que denuncien la discriminació sigui per sou, tipus de premis…
T.G.: Sí que cal seguir-hi. Visibilitzar totes les discriminacions i evitar que hi hagi reculades.
S.M.: És fantàstic veure com hi ha un control per part del mateix públic, de les audiències, que està atent, atentes a aquestes situacions i això ens eleva la vara del tractament respectuosos, inclusiu, però també el funcionariat públic. És una crida d’atenció a governs i institucions a la paritat i l’equitat. Sobretot, per a homes que acostumen a parlar segons el que és políticament correcte, però després en els fets concrets no compleixen.
Noves Identitats
Moviments antigènere
T.G.: Un debat ben actual és el de les noves identitats, els drets LGTBI. Als parlaments i governs tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, com de l’Argentina, s’està debatent i legislant en el sentit d’ampliar drets.
S.M.: Sí! Jo crec que són els nous debats que es van generant d’acord a avenços i reculades. Ens queden moltes qüestions per analitzar i per cuidar que el sistema no ens copti, perquè no ens buidi el sentit de les lluites que històricament hem vingut donant les dones i que no s’esborri cap identitat perquè si no acabaríem caient en el mateix que critiquem: l’exclusió, sigui per a qui sigui. Aleshores, el reconeixement dels drets per a totes les persones sigui qui sigui, com sigui, on sigui, això està sense discussió. Però com deies també el reconeixement de la història d’aquestes lluites, d’on venim les dones…
T.G.: Sí. I del moviment feminista i els seus objectius.
S.M.: Exacte! Per no caure en jugades que ens fan perdre els objectius. El pitjor que ens pot passar és que ens desorientem i que perdem drets que ens ha costat molt de conquistar.
A mi em preocupa sincerament l’avenç de tots els moviments antidrets, dictatorials, d’extrema dreta. Aquí sí que hi ha una tensió molt forta de voler esborrar i anar en contra dels nostres drets que ens van costar segles, vides…Cal parar molta atenció a per on vénen aquestes mogudes perquè a més transcendeixen les fronteres, partits polítics…
T.G.: D’altra banda, els mitjans els donen visibilitat, moltes vegades pel to, pel grotesc. Hauríem de prestar més atenció a la manera com tractar-los, sempre desmuntant les seves falsedats, donant sempre peu a la contrapart, a les investigacions i reportatges que desmunten les premisses i les dades. No parlo ni dels seus arguments, ja que sempre són consignes.
S.M.: Coincideixo absolutament. Moltes vegades és la premsa qui els aixeca, la premsa fa de plataforma del llançament polític.
Reflexions sobre la capacitació
T.G.: I d’aquí, una vegada més la importància de la capacitació en gènere de les i els periodistes, no només a la universitat i postgraus, sinó la necessitat de la formació contínua en tallers que donem des del periodisme feminista, des de la visió de gènere.
S.M.: Sobre les capacitacions jo sempre em qüestiono quina és la funció i què ha de ser. No n’hi ha prou de fer un curs i obtenir un certificat o papereta si no hi ha un efecte real a la pràctica, però, a més, les coses van evolucionant, ens anem replantejant i anem actualitzant. Fa un temps parlava amb una companya que s’especialitza en el tema d’abusos, aleshores plantejava: “no parlem més d’abús sexual infantil, així no parlem d’abús sexual a les infàncies, oa les criatures” perquè hi ha una connotació que sembla que llavors el nen està consentint aquesta situació d’abús. A mi em sembla fantàstic que algú es posi a pensar com és la millor manera de fer un periodisme que contempli aquestes qüestions. En aquest cas la millor manera d’anomenar una situació d’abús i que mostri aquesta situació asimètrica entre adults i infantesa.
T.G.: Encara hem de llegir titulars com el d’un diari de la setmana passada on tracta com “el seu amor” a una nena de tretze anys víctima d’abusos d’un home de 21 anys.
S.M.: També a Argentina hi ha el cas d’una actriu, que ara ja adulta es va atrevir a denunciar els abusos soferts per part d’un director, ara de renom, quan era nena. Un grup anomenat Artistas Argentinas l’ha acompanyat en tot el procés i s’han assessorat per a la denúncia. És bo comptar amb suports en tots els àmbits, fins i tot de neurologia, que verifica la manca de maduresa cerebral.
De fet, aquestes situacions es poden produir en qualsevol situació de relació asimètrica. Ara veiem denúncies d’uns casos ocorreguts dins mateix dels estaments judicials. Anys enrere era impensat.
*La Llei Micaela va ser promulgada el 10 de gener de 2019 a Argentina. Estableix la capacitació obligatòria en gènere i violència de gènere per a totes les persones que s’exerceixen a la funció pública, als poders Executiu, Legislatiu i Judicial de la Nació. Es diu així en commemoració de Micaela García, una jove de la província d’Entre Ríos de 21 anys, militant del Moviment Evita, que va ser víctima de femicidi a les mans de Sebastián Wagner.
Sandra Miguez
• És llicenciada en Comunicació Social, egressada de la Universitat Nacional d’Entre Ríos. Periodista diplomada en Salut i Gènere i Drets Humans, consultora en Comunicació, Gènere i Salut.
• És especialista en salut: Durant més de 15 anys va dirigir www.saludenfamilia.com.ar primer mitjà de comunicació dedicat exclusivament a la comunicació i la salut. A més va conduir durant aquest temps el programa televisiu Salud en Familia a Canal Once de la ciutat del Paraná.
• Va conduir el primer matí de Radio Nacional Paraná, programa “Dar la Nota” 2020-2021
• Des de fa 11 anys és columnista en temes de gènere i condueix el programa “I de repente la noche” de comunicació humana, i es retransmet a 9 ràdios d’Entre Ríos. Radio Nacional Paraná, FM Universitat de la Universitat Tecnològica Nacional, en el Sistema Integrat de Radios de la Universitat Nacional d’Entre Ríos (Siruner) en les seves tres freqüències, Paraná, Concordia i Concepció de l’Uruguai, Radio Comunitària Obrint Portes (Rosario del Tala) Ràdio Comunitària Barriletes (Paraná), CNN Gualeguaychú.
• Va rebre el 2021 una menció especial per la seva conducció en ràdio des d’una perspectiva de gènere als premis Juana Manso 2020.
• És autora del llibre “Crímenes Menores; Gènere i Poder Judicial, la trama d’una disputa” editat per Azogue Libros el 2019.
• Coautora del llibre “Micaela, una vida, una mort i una llei (de) construcció de l’Estat amb Perspectiva de Gènere. Editorial Delta Editora, 2022.
• Actualment és assessora en temes de gènere i comunicació a la Vicegovernació de la província d’Entre Ríos i per a diferents àrees municipals, diputacions, senaduries i consells deliberants.
• Escriu a diferents mitjans de comunicació sobre temes socials, de salut i de gènere. És també assessora en comunicació al Senat d’Entre Ríos.
• Durant els seus més de 30 anys de carrera ha treballat en mitjans radials, televisius, gràfics i en mitjans digitals, abordant temàtiques socials, de salut, polítics i de gènere. La seva trajectòria l’ha integrat a diferents organitzacions socials feministes i de periodistes, i li ha permès fer tallers, seminaris i conversatoris sobre aquestes temàtiques al país, participant a més en diferents convocatòries internacionals.
• Va ser directora de Comunicació del Ministeri de Salut de la província d’Entre Ríos (2006-2010), subdirectora de Comunicació de l’Honorable Concejo Deliberant de la Ciutat del Paraná (2011-2015), responsable de la Comunicació del Cap de la Banca de la Cambra de Senadors (2016-2019), Directora de Comunicació de la Cambra de Diputats de la Província d’Entre Ríos (2019-2020).
• És diplomada en Gènere i Drets Humans, a través del Diplomat de Gènere des d’un enfocament de Drets Humans organitzat per Acció Educativa i la UTN de la ciutat de Paraná.
