OPINIÓ
Per recordar i celebrar Almudena Grandes, morta prematurament i de qui ja sempre s’enyorarà un sisè episodi, em fixo en alguns detalls dels mecanismes de llengua —la saba de la literatura— que utilitza per fer avançar trames, explicar el món i explicar-se.
Agafo un dels seus millors llibres —germen potser de la sèrie d’episodis d’una guerra inacabable—, El corazón helado (2007), per destacar-ne aquest fragment.
Sí, bueno, papá tenía invertido un dinero, aquí no pone cuánto, en unos fondos con desgravación fiscal. Y este señor quiere saber si te interesa recuperar el capital o reinvertirlo en otros que, naturalmente, según él, ahora son mucho más ventajosos, etcétera. Te lo puedes figurar.
—¿Y cómo se llama?
—¿Este señor? —mi madre asintió—. Pues R. Fernández Perea. No sé, Ramón, Ricardo, Rafael…
—No lo conozco.
—o Roberto —apuntó Clara.
—o Remigio —añadí yo, y mi hermana se echó a reír, pero la mirada de impaciencia de su madre la disuadió de seguir jugando.
Pàgines enllà, la visita es concreta i es resol l’enigma.
—Buenos días. Vengo a ver al señor Fernández Perea.
Ella, una mujer de cincuenta y muchos, muy pintada y bastante gorda, dejó el pitillo que se estaba fumando en un cenicero donde, a pesar de la hora y del símbolo que indicaba, justo encima de su cabeza, que estaba prohibido fumar, había ya tres colillas, y me dedicó una mirada hostil.
—La señora —dijo.
—¿Perdón? —pregunté, sin tener ni idea de lo que me estaba diciendo.
—La señora Fernández Perea —me aclaró—. En este momento no está casada pero no le gusta que la llamen señorita. Yo estoy soltera y tampoco me gusta.
—¡Ah! Lo siento —dije, como si hubiera hecho algo por lo que debiera disculparme, y me sentí tan mal conmigo mismo por pedir perdón, que saqué la carta del bolsillo y se la enseñé—. En esta carta no figura su nombre completo, y tampoco he podido deducir del texto que se tratara de una mujer. […]
Es el tercer despacho a la izquierda. Encima de la puerta hay una placa con el nombre —hizo una mueca parecida a una sonrisa, elevando apenas las comisuras de los labios—. Completo.
Costa imaginar una manera més solvent de mostrar que en general quan sentim o llegim un cognom, per pur androcentrsime, ens imaginem un home darrere. Té derivacions molt diverses, per exemple, que en el llenguatge acadèmic —tan allunyat del d’una novel.la— en les bibliografies no sigui tan sol pertinent sinó just i necessari escriure amb totes les lletres el nom de fonts de les autores i autors almenys fins que deixem de tenir una ment tan retorçada.
O de reivindicar amb una sola frase l’abolició de la paraula senyoreta, una manera tan poc pertinent de separar en dos grups les dones que, per cert, no suporta la norma de la inversió.
Podria citar també el bon costum lingüístic d’utilitzar el determinant una si la que parla és una dona, per molt universal i també atribuïble a un home que sigui l’experiència de la que parla.
Debe de ser extranjera, dijo alguno, y todos pensamos, pues claro, eso debe de ser. Después, ya no. Después… Bueno, yo nunca he hablado mucho con ella, pero sólo con que te dé los buenos días, ya se da una cuenta de que no es extranjera, de que es de aquí.
Estranya manera d’aproximar-me a l’oceànica literatura de la madrilenya. Almudena Grandes era intensament de Madrid (s’enorgullia que la ciutat no hagués tingut ni Jocs Olímpics ni cap Exposició Universal), d’això no hi cap dubte i ser la chulapa que era potser és la causa que se centrés en el que passava al centre i li costés contemplar cap altra història ni tradició ni cap altra manera de ser republicana en l’Estat que ens ha tocat viure; que li fes oblidar les llengües que no són el castellà quan traslladava la narració a geografies perifèriques.
No hi fa res davant el mèrit del torrent, no tan sols de llibres, sinó d’episodis, d’històries i de subtrames, que inclou cada llibre. Obra que mostra el dret i el revés del teixit d’una societat, d’un món, d’una època; per exemple, insinuant, malgrat els anys de plom, la presència i l’existència d’unes lesbianes en una de les trames, dibuixant tants personatges perdedors, sense oblidar mai però el que es guanya perdent, o la plenitud d’unes contundents i belles històries d’amor.
Potser pot estranyar, doncs, la forma triada d’acostar-me a la literatura d’Almudena Grandes però, ves per on, soc dona, soc lingüista i no en tinc mai prou.
