Per Luciana Bertoia. Viento Sur
Plena dictadura. Una dona menuda pica les mans, parla fort, inventa una excusa davant del seu interlocutor. Diu que vol comprar aquesta vella casona per muntar un geriàtric. Finalment, se’n va amb les seves sospites a sobre.
La dona és Nora Cortiñas. Creu que el seu fill Carlos Gustavo Cortiñas, a qui busca des de fa mesos, pot estar segrestat a la Mansión Seré. Van passar els anys, mai no ho va poder comprovar. Va tornar infinitat de vegades a aquest lloc de Castelar, tocant a les vies del tren. Aquest divendres va ser la seva darrera vegada en aquest lloc que ja no és un camp de concentració, sinó la Casa de la Memòria i la Vida. La van vetllar centenars de persones que ploren la pèrdua de la Mare de Plaça de Maig –la mare de totes les batalles– i que celebren la seva vida.
Una fila de persones s’amuntega per passar davant del fèretre, ubicat en un dels laterals del microestadi que funciona dins del que va ser Mansió Seré. La Nora hi descansa. Té la foto del fill desaparegut. Marcelo, el seu fill menor, conversa amb els qui s’hi acosten.
La Nora és la mare de totes les lluites. L’envolten centenars de mocadors de colors diferents, samarretes d’agrupacions de drets humans, de sindicats, la bandera de Palestina. A un costat col·loquen la bandera amb què solia marxar cada dijous a la Plaça de Maig: la que diu 30.000 desapareguts presents.
El flux de gent no s’atura. Ana Careaga, supervivent de la dictadura i filla d’Esther Ballestrino de Careaga –una de les tres Mares segrestades el desembre del 1977–, hi és des de ben aviat. “No para de venir gent –diu. És una expressió de l’amor que la Nora va sembrar. Ella era on hi havia una injustícia”.
La Nora va morir dijous als 94 anys. Feia tretze dies que estava internada a teràpia intensiva de l’Hospital de Morón, a prop de casa seva. Des que es va conèixer la notícia de la seva mort, les expressions de dolor es van multiplicar a les xarxes socials. Hi va haver qui va decidir fer-li front al neguit a la Plaza de Mayo. Centenars es van acostar per deixar alguna nota a la Pirámide de Mayo o encendre una espelma en aquest lloc on ella tantes vegades va desafiar als senyors de la vida i de la mort.
Altres van anar fins al terme de Morón per acomiadar-se. Hi ha tristesa, però també hi ha anècdotes que arrenquen somriures. Martín Sabbatella està pendent de tot el que passa. El 2000, era intendent i va inaugurar el primer espai de memòria de Llatinoamèrica en el que va ser la Cinquena Seré. La Nora va ser-hi aquell dia amb ell. “Estem tristos per la seva mort, però només de pensar-hi et torna l’alegria”, diu. I expressa allò que molta gent sent.
Horacio Pietragalla Corti, l’exsecretari de drets humans de la Nació, passa a acomiadar-se. “Cal estar contents de ser contemporanis perquè quedaran a la història com a dones que a través de la lluita, l’amor i la resistència van poder tirar endavant una gesta magnífica”, afirma. “Crec que ningú no reemplaça una Mare com Norita. El llegat s’ha de multiplicar en milers per poder omplir el forat que deixa”.
Al saló hi ha funcionaris judicials. Alejandro Slokar, jutge de la Cambra de Cassació, va passar a saludar. Més tard, entra el jutge federal de La Plata Alejo Ramos Padilla. Va entaular vincle amb Nora com a advocat querellant. Ella anava a escoltar els al·legats contra Miguel Osvaldo Etchecolatz o contra el capellà Christian Federico Von Wernich. La seva manera de recolzar els joves advocats –com Ramos Padilla, Guadalupe Godoy o Myriam Bregman– era moure el cap tot assentint. Ells sentien que estaven fent les coses bé. O que estaven del costat de Norita, de la vida.
“Nora ens va ensenyar la lluita abnegada i el gaudi”, diu Guadalupe Godoy, que ràpidament treu el telèfon i reprodueix un àudio que la integrant de Mares li va enviar després d’una decisió favorable.
–S’ha d’actuar davant els jutges amb tot. Et felicito, Guadalupe. Et parla Nora Cortiñas– se l’sent dir com si algú no reconegués la seva veu.
També hi ha Sergio Smietniansky, el Cherco, advocat de la Coordinadora Antirepressiva pels Drets del Poble (CADEP). Per a ell, la Nora és la persona més fotogènica del món. Tots celebren el comentari i escullen la seva imatge preferida de la Madre de la Plaza de Mayo. Ell també recorda que Nora va ser la primera a acompanyar el reclam de justícia per la massacre de Budge del 1987, quan la policia va afusellar tres pibes que prenien cervesa en una cantonada.
Un grup d‟integrants de l‟Associació d’Ex Detinguts Desapareguts (AEDD) és present. Hi ha supervivents de La Plata com Laura Bretal. També hi ha Marta Ungaro, germana d’Horaci, un dels pibes segrestats a la Noche de los làpices. Carlos Lordkipanidse, supervivent de l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA), entra amb llàgrimes als ulls.
Fins a trobar-ho
“Va ser un comiat a l’estil Norita”, acota Myriam Bregman. “Crec que va ser el que es mereixia: molta gent i molt afecte”. La diputada del FIT es va acostar fins al féretre per acomiadar-se. Va intentar mirar-la però no va poder. “L’únic que em va sortir va ser acaronar la foto del seu fill que ella sempre portava sobre el pit”.
La dictadura va segrestar Carlos Gustavo Cortiñas el 15 d’abril de 1977. Aleshores, ell estava en parella amb Ana i tenia un fill de dos anys, Damián.
Van passar 47 anys d’incertesa. La Nora mai no va poder saber què va passar amb el gran dels seus fills. Damián és un adult. Està commogut per tots els que arriben fins a Morón a professar-li el seu amor a la seva àvia. No es sorprèn. Sap que ella hi era cada cop que algú la necessitava. Si algú feia una protesta o l’agafaven pres, la Nora feia una plantada.
Damián solia dir-li tres coses cada cop que la veia: porta’t bé, cuida’t i sies més peronista. Tots els consells eren incomplets amb sistematicitat per Norita –que es divertia amb les seves entremaliadures.
La seva àvia sempre li deia una cosa: que la Plaza de Mayo –aquell lloc que ella va transitar durant 47 anys– era màgica. Possiblement perquè tot el dolor esdevenia potència. El consell de Nora, aleshores, era: “cal anar a la Plaza”.
Damián vol que se la recordi com “una lluitadora de totes les lluites, de tots els temps i de tots els llocs”.
Sempre a la Plaça
Taty Almeida, referent de Mares de Plaza de Mayo-Línea Fundadora, hi va anar aviat per acomiadar-se de la seva companya de lluita.
Més tard va arribar Elia Espen, que solia marxar els dijous amb Norita. Elia, amb el seu mocador posat, es va acostar al fèretre i es va aferrar a un micròfon per fer-li una promesa a la seva amiga.
–Nora, descansa tranquil·la. T’asseguro que no abandonarem la lluita contra aquests genocides sense cor. Seguirem a la ronda. Hi ets i sempre hi seràs.
Vera Jarach anava en cadira de rodes al costat d’Elia
–Norita, continuaràs caminant amb nosaltres. Pas a pas. Buscant memòria i justícia. T’estimem, et vam estimar i et continuarem estimant. Hi seràs present ara i sempre.
Tantes vegades et van matar
A l’ingrés del microestadi hi ha una taula amb un retrat de Nora. Algunes persones van deixar anotacions o impressions. “Quan el foc creixi, hi seràs”, diu un cartell. “Vas ser la meva primera heroïna”, diu una altra anotació. Són gestos d’amor senzills però profunds, com la Nora.
La legisladora porteña Victoria Montenegro entra i surt del saló. “S’estranyarà enormement la volguda Norita –afirma. Mare de totes les lluites, la que mai no va perdre la capacitat de la baralla sense perdre el somriure. Ens toca defensar aquest llegat i prometre-li que tanta lluita no va ser en va. Per difícil que sigui tot, vencerem”.
Així solia tancar la Nora cada intervenció. En els últims temps, a més, havia adquirit un altre costum: cantar Como la cigala –l’himne de Maria Elena Walsh– que practicava a les classes de cant.
I en el comiat no hi va haver qui la volgués contradir. Amb dolor, amb la gola tancada, amb llàgrimes es va cantar: “A la hora del naufragio/ Y la de la oscuridad/ Alguien te rescatará/ Para ir cantando/ Cantando al sol como la cigarra/ Después de un año bajo la tierra/ Igual que sobreviviente/ Que vuelve de la guerra”.
