OPINIÓ
Doncs sí, en tot just un mes i mig tindrem la commemoració, de nou, del vuit de març, Dia Internacional de les Dones. I com l’any passat, ve en forma de vaga feminista.
Si el 2018 les reivindicacions eren necessàries, enguany, ho són encara més. La fixació que la dreta té amb el feminisme ens ha de donar la força necessària per secundar la vaga, ja que sabem el que representa i és el patriarcat en estat pur. I això, com ja he comentat en moltes ocasions, no ens beneficia en res a les dones.
Vuit dones assassinades en els primers disset dies de l’any; condemnes per abusos i no per violació; assentament de les màfies que trafiquen amb dones per, després explotar-les sexualment i destruir-les o també explotar-les reproductivament; el negoci de la pornografia davant la falta d’educació sexual; la patriarcalización de la justícia; la manca de recursos per investigar malalties amb perspectiva de gènere i així millorar la salut de les dones; un sistema educatiu que permeti coeducar de forma real i no a força d’esforços i militàncies del personal docent; la invisibilització dels treballs relacionats amb les cures; la feminització de la pobresa en general i de les famílies monomarentals en particular; la segregació horitzontal i vertical en l’àmbit laboral així com la bretxa salarial; la manca de presència de veus autoritzades femenines en els mitjans de comunicació; l’absència quasi permanent de polítiques específiques per a dones amb diversitat funcional i / o intel·lectual; l’actual sistema de cotitzacions a la seguretat social que penalitza aquelles dones que realitzen el treball domèstic i de cures a la seva família sense percebre cap salari, i un llarguíssim etcètera ens empenyen a secundar aquesta vaga i totes les convocatòries que l’acompanyin.
La propera revolució serà la que ja està en marxa i és la feminista. Perquè el feminisme mai ha assassinat ningú, perquè és pacifista malgrat les seves diferents matisos i variants, com diu la meva amiga Begoña Piñero “corrents feministes n’hi pot haver moltes, però feminisme només n’hi ha un”.
M’explica alguna de les meves alumnes (majoritàriament docents) que, comparativament amb les seves mares o àvies, no senten cap discriminació en les seves vides. Això ho comenten al principi d’algun dels cursos, però al final dels mateixos, normalment han pres consciència d’alguna de les formes en què el patriarcat ens tracta de forma desigual i per tant d’aquestes formes en les que ens intenta dominar encara.
No podem quedar-nos impassibles, com si no tingués res a veure amb nosaltres, perquè en cada assassinat d’una dona o una criatura (10 criatures assassinades el 2018 per homes: 8 nenes i 2 nens), estem fracassant com a societat i negant a moltes dones la possibilitat d’una vida digna i sense violències masclistes.
Sortirem als carrers perquè també són nostres. I sortirem a manifestar pacíficament el nostre rebuig a aquest model de societat que ens agredeix i assassina cada dia només, per ser dones. I sortirem quantes vegades considerem oportunes. No només el vuit de març. Perquè en cada assassinat o maltractament, o cada acte de violència sexual, fins i tot els verbals, hem de dir prou.
I malgrat que cada dia són més els companys que s’uneixen, seguim insistint en la necessitat que ells també denunciïn aquelles situacions en què els nostres drets siguin trepitjats, fins i tot per la pròpia justícia.
Cada dia ha de ser un vuit de març, perquè cada dia centenars de dones pateixen violències masclistes de tot tipus. Perquè el sistema s’ha encarregat de normalitzar-les perquè siguin més invisibles.
No podem quedar-nos en debats estèrils. Hem de mostrar el nostre múscul feminista al patriarcat en cadascuna de les convocatòries que es realitzin. Hem de prendre la paraula i els carrers per denunciar l’enorme desigualtat en la qual encara ens trobem. I també la manca d’equitat en tots els àmbits.
Si volem aprofundir en la democràcia no ens podem quedar només amb l’acte d’anar a votar. Hem de buscar l’eradicació del masclisme a les organitzacions a les que pertanyem. Perquè aquest masclisme no entén de dretes ni esquerres, senzillament està present en totes les organitzacions i escales socials. I amb ell, les violències masclistes de tot tipus.
Anem escalfant els motors perquè la vaga del vuit de març sigui no només un èxit i un referent internacional com ho va ser l’any passat, sinó també una demostració contundent del que ja és imparable: la revolució feminista que ha arribat per quedar-se.
