Lydia Cacho conversa amb Mariane Pearl sobre amor i rebel·lia
A punt de fer 60 anys i quan acaben de donar-te el passaport a Espanya, la periodista mexicana Lydia Cacho es resisteix a criticar els mitjans de comunicació espanyols, però no deixa d’assenyalar que estem vivint un moment molt difícil que té a veure amb tots els efectes secundaris de la violència, un paradigma ideal per manipular i falsejar les notícies. “Aquí (a Espanya) no et maten a trets, com a Mèxic, aquí et desapareixen dels mitjans, t’esborren, no tornes a tenir feina”.
La defensora dels drets humans de nenes i nens, que ha patit en carn pròpia les tortures, un segrest, amenaces de mort i l’exili forçat a Madrid va sostenir una trobada amb Mariane Pearl (França, 1967), a la Llibreria Finestres de Barcelona , per presentar Cartas de Amor y Rebeldía (Debate, 2022), el seu llibre més íntim i revelador. En aquest llibre, l’autora se submergeix en quaranta-sis anys de diaris, fotografies i intercanvis epistolars que ha anat conservant i on reflexiona sobre tot allò viscut. Durant les preguntes que el va fer el públic al final de la conversa, va assenyalar que per als periodistes i per ella és esgotador continuar documentant la violència.
Va parlar de la por i el dolor que encara sent de sentir-se perseguida i de la síndrome de l’exili: “La meitat del teu cor es queda on vas néixer. La tasca és trobar o portar aquesta altra meitat del teu cor”.
Entre altres assumptes, també va demanar no jutjar la manera com construïm el nostre feminisme i qüestionar-nos des d’on exercim la violència. Entendre els mecanismes psíquics i socials que ens travessen. Va explicar que va ser la seva mare qui va portar a Mèxic el feminisme europeu i que sent una energia vital que la segueix movent per donar la batalla cultural que cal.
Els moviments moralistes, les etiquetes plenes de ràbia i incomprensió destrueixen el debat entre les dones i els homes, sense entendre que tots dos són travessats per les passions, l’amor i l’enteniment. “El Feminisme necessita reprendre l’amor, perquè és el nou moviment punk, ens està dividint i cal tornar a aquest lloc on som capaços de reconèixer-nos”, va manifestar.
Mariane Pearl li va demanar parlar d’una nena que havia de ser adoptada per Lydia però que la màfia mexicana va manipular de manera que es va convertir en la seva adversària. “Edith no es va poder aixecar davant dels seus agressors”. Va patir la Síndrome d’Estocolm, tal com ho explico al llibre Els dimonis de l’edèn, sobre les xarxes de pedofília. Ni la protecció, ni l’accés a teràpia, res no va ser suficient. “Són dones que intentem ajudar i es tornen contra nosaltres”, va afegir la periodista.
Com segueixes sense ser derrotada pel cinisme i el sarcasme?, va preguntar Pearl.
Lydia Cacho va respondre: “Com saben, tenia un refugi contra el tràfic de persones. I Edith va ser un dels casos que ens van arribar. Soc periodista i humana i vaig establir un lligament. No ens adonem perquè estem a la batalla campal tot el temps”.
Edith va ser cridada pels mafiosos. El governador i els tractants van segrestar i torturar a Lydia Cacho i quan començava a guanyar-les el cas, apareix la nena i comença a declarar contra ella. La periodista es va haver de defensar i denunciar-la.
Cal entendre què és l’estructura de les màfies. Les nenes no tenen un jo concret, hi ha una escissió de la personalitat. Se’n salven 100 però n’hi ha 200 que no es poden salvar i són maltractats i utilitzats com a instruments de venjança. “No vaig poder ser còmplice. Ella no ha tingut capacitat per en sortir-se. I jo no puc deixar de defensar-me només perquè sóc feminista”, va declarar.
Pearl va comentar que als homes els costa estar amb una dona més forta que ells, perquè hi ha por i inseguretat. Lydia per poder seguir ha hagut de deixar diversos homes.
I Lydia va respondre: “Jo vaig estar casada, però la meva idea de parella no entrava en la idea de treball de Salvador. Si jo fos un home, la dona de la meva vida estaria rendida per mi”, però en cas contrari les dones acaben fent-se petites. Han de guardar silenci. Excepte només un dels homes amb els qui es va relacionar no li va demanar que cedís a la feina. “Jo vaig passar de ser la més valenta a què em diguessin que m’aturés. Fins i tot Salman Rushdie em va dir en una ocasió que vam tenir una trobada, que parés. He après a mentir per no preocupar la gent”.
El tema de l’autocura és una manera d’assumir les ferides, davant de tantes violències, és una forma de protecció. De vegades fins i tot la depressió és una manera d’auto protegir-se. “Jo vaig triar un altre camí. Però hi ha molta depressió i molt de dolor”, va dir.
“He tingut moltíssimes ganes d’albada morta (de ser morta en clarejar el dia). Sents que et consumeix. És el que fa la violència: esfondrar-te”.
No és una casualitat l’artritis que pateix, però ha de matisar coses, practica ioga, un exercici per treure’s “tota la merda”, reunir-se amb les amigues i riure’s de l’amor, del sexe, d’estupideses.
No va faltar la típica pregunta sobre els assassinats de dones a Ciudad Juárez. Lydia Cacho va contestar que va ser un petit grup de quatre dones les primeres que van documentar el feminicidi en aquesta ciutat, però ara entre 10 i 11 dones són assassinades diàriament a tot el país. “El que em consola és que hi ha molts feminicides a la presó i que les dones joves tenen més consciència”.
*Mariane Pearls, periodista i impulsora de diversos projectes amb la finalitat de donar veu i poder a dones i nenes, entre ells Chime for Change (creada per Salma Hayek i Beyoncé i finançada per Gucci), The Meteor (plataforma per donar visibilitat a històries) de dones en formats múltiples) i Women Bylines (tallers de periodisme i storytelling). El 2004, Pearl va publicar Cor invencible (Martínez Roca, 2004), una memòria sobre el segrest i assassinat del seu marit i periodista Daniel Pearl, al Pakistan, que després va ser portada a la pantalla per Brad Pitt i Angelina Jolie.
*Lydia Cacho (Mèxic, D.F. 1963). Durant 25 anys ha exercit el periodisme com a editora, conductora, cronista i columnista a ràdio i televisió així com a diversos diaris i revistes nacionals i internacionals. És cofundadora de la Xarxa de Periodistes de Mèxic, Centreamèrica i el Carib. Va fundar el centre d’atenció per a dones i els seus fills/es víctimes de violència CIAM Cancún A.C, certificat pel National Training Center per a Domestic and Sexual Violence (E.U.A). És experta en ciber seguretat infantil i pedagogia de l’entrevista de víctimes menors de 18 anys. Les seves investigacions periodístiques valentes l’han portat per 132 països i la van convertir en la periodista més premiada de Mèxic amb 55 presses internacionals. Newsweek & The Daily Beast la consideren “Una de les 100 dones que mouen el món”. Autora dels llibres Los demonios del edén, Muérdele el corazón, Esta boca es mía, Memorias de una Infamia; Con mi hij@ no, Esclavas del poder, En busca de Kayla, Sexo y Amor en tiempos de crisis, The Sorrows of Mexico, When We Are Bold: Women Who Turn Our Upsidedown World Right, així com de sis obres col·lectives. Els seus llibres han estat traduïts a més de deu idiomes i han rebut múltiples reconeixements internacionals per la seva feina i trajectòria.
