La Independent publica la segona part de la crònica de la Taula Rodona Les feministes dels Països Catalans i les lluites dels moviments d’Alliberament Nacional, amb intervencions de Torbisco, Teixidó, Barcons, Sabater i Forcadell i moderació de Tona Gusi.
La Taula Rodona se celebrà durant les Jornades Feministes en Revolta, en el bloc temàtic: Ni les primeres, ni les úniques, ni les últimes: memòries i genealogies feministes i alliberament nacional (13 de juny de 2026). Es tracta d’una presentació, quatre ponències, un escrit i diverses intervencions centrades en la reflexió: Quins paral·lelismes hi ha entre dona oprimida / nació oprimida dins del model patriarcal?
Aquesta segona part de la crònica tracta les ponències de Neus Torbisco i de Carme Teixidó (ANC), així com l’escrit de Maite Barcons Renyer de la Catalunya Nord llegit per Dolors Sabater, i les intervencions de Carme Forcadell, així com del públic.
Després de la intervenció de Núria Cadenes -qualificada d’optimista per part de la moderadora- , fou el torn de Neus Torbisco.
Aquesta Doctora en Dret i reconeguda experta en l’àmbit dels Drets Humans analitzà de quina manera les estructures del model patriarcal generen paral·lelismes d’opressió tant sobre les dones com sobre les nacions sense Estat, aportant un rigorós bagatge acadèmic i jurídic a la reflexió sobre les lluites d’alliberament nacional i els feminismes.
Com és que no que no avancem?
Inicià la seva intervenció donant les gràcies a l’organització i felicitant- se pel luxe i privilegi de compartir la taula i remarcà l’emoció que li produïa una sala tan plena.
Estigué d’acord en que hi ha un fil entre les reivindicacions de fa 50 anys i les d’ara. I es preguntà: “ Doncs què hem avançat?” . I es responia “…aquest és el punt de perplexitat. Com és que no que no avancem? “
Es proposà connectar aquesta dimensió més local del feminisme amb els drets humans, de gènere i la discriminació. Per ella, la idea d’opressió encaixa amb la discriminació de gènere, i enllaça amb el tema de la nacionalitat.
Assenyalà que actualment com a dones “Ens enfrontem a una espècie de discriminació molt més indirecta i invisible, on sempre hi ha arguments que semblen d’aparença neutral, com l’expertesa”. Contraposà la manca de paritat amb que es fan molts panells, per exemple, des de la Generalitat de Catalunya a la de la seva institució on treballa a Ginebra on aquesta desigualtat està prohibida, ja que “…malgrat que a Suïssa no són molt feministes, s’eviten aquestes desigualtats perquè totes les institucions públiques són part del G-Equal Global Compact, que promou les Nacions Unides, on realment es prohibeix i es denuncia la discriminació en qualsevol àmbit de la societat, sigui per avaluar unes beques, sigui per parlar de temes institucionals on no hi hagi paritat, perquè les dones hi són. Potser fa 50 anys podien dir: «Bé, moltes dones no han fet estudis superiors, i per tant no hi ha tantes enginyeres o no hi ha tantes advocades …», però avui això és directament fals. En l’àmbit del dret hi ha moltes més noies estudiants que no pas nois, des de la Universitat Pompeu Fabra a la Universitat de Harvard (la facultat de dret més important del món) on en els últims 5 anys sempre són noies les que treuen les màximes qualificacions. Però si mirem els despatxos d’advocats dels Estats Units, gairebé no hi ha cap dona sòcia”.
Què està passant? Per què hi ha aquest factor d’invisibilització?
Es pregunta Torbisco, tot reflexionant sobre quines eines estem fent servir en aquest combat. Des del 75, on els objectius de la lluita eren molt més clars,” … el dret civil, que jo explico als meus estudiants, era un dret civil obertament discriminatori. I clar, davant una discriminació oberta és molt fàcil tenir un target, : «Això, això és injust». I gairebé no fa falta justificar-ho. Però actualment sempre hem de justificar que som iguals i cansa, fins i tot emocionalment cansa estar en una reunió amb homes i haver d’alçar la veu tres vegades perquè no és que et discriminin directament. Aquest és el fenomen d’invisibilització.”, reblà. “ En aquest sentit, una de les explicacions per les que sembla que estem en el mateix lloc és perquè l’aparença del dret – i jo soc jurista- ha canviat. No podem dir avui: «Miri, és que tenim aquesta Constitució que diu que les dones no són iguals». És que tenim una Declaració de Drets Humans, una Declaració dels Drets de les Dones, una unitat de les Nacions Unides que es dedica a promoure la igualtat de gènere, etcètera. O sigui que formalment tenim tot aquest avanç. Però què passa? Que és molt difícil explicar que hi ha discriminació de gènere”
Explicà com li costa mostrar-ho actualment fins i tot a les seves alumnes. Ja que quan ella va començar a estudiar dret es veia claríssimament que no hi havia quasi professores a la Facultat de Dret de la UB, cap que fos catedràtica,.
“Ara no és tan visible la diferència, però sí que les cultures patriarcals s’han internalitzat també per part de moltes dones. Ara hi ha presència de dones a la política, però si mirem els càrrecs que ocupen o mirem com moltes d’aquestes dones per arribar a ser on són, ja siguin polítiques, siguin advocades… han hagut de internalitzar, d’assimilar els patrons de comportament i d’exercici del poder que es consideren prestigiosos, etcètera. Per tant, les normes que defineixen com et comportes en l’espai públic, i fins i tot també en el privat moltes vegades, són normes patriarcals.”
Per la jurista aquest és un combat molt més subtil i molt més difícil, perquè per exemple les seves alumnes de 18 anys a la Facultat de Dret no es creuen que hi hagi discriminació, no creuen que això els hi pugui passar. Diuen: «No pot ser! o sigui, a veure, perdona, jo tinc quatre excel·lents, tinc tres matrícules, evidentment que puc entrar als despatxos més prestigiosos i ser-ne sòcia», explicà i afegí: “Però les estadístiques demostren que no ha passat això. I per tant, estem al mateix lloc, però d’alguna manera amb menys instruments clars de combat perquè aparentment no hi ha cap lloc on es digui que una dona no pot ser sòcia d’un despatx d’advocats. Per tant, la lluita és més complexa.”
Enllaç amb l’alliberament nacional
Neus Torbisco va viure dos anys al Canadà l’any 97 i el 98, just en el post-referèndum del Quebec, i quan començaven les lluites pels drets indígenes (només dos anys abans el 95 s’havia tancat l’última Indian Residential School, on l’objectiu de la Indian Act canadenca era to take the Indian out of the child, és a dir, hem de treure l’indi del nen, on es segregava, es maltractava i es justificava de manera paternalista el segrest de la mainada indígena per transformar-la en mainada occidental). “És la mateixa transformació de les dones que assoleixen el poder actuant amb comportaments masculins. Però evidentment el moviment indígena és molt més fàcil en un context on es qüestiona l’imperialisme, es comença a tenir una ètica de la decolonització, etcètera. Casos com el de Catalunya i altres nacions sense estat o dels Països Catalans, no es veuen com una lluita tan important, perquè la gent visita Barcelona i diuen: «On és l’opressió?».
“La idea que vull transmetre, és que hi ha una certa idea de les prioritats que ens afecta profundament en la nostra lluita emancipadora d’alliberament nacional, també la indígena, eh?, salvant totes les distàncies en els graus d’opressió, com en el tema de les dones. I és aquesta idea de les prioritats, que hi ha formes d’opressió més fortes. Això és curiós quan veus el govern de Pedro Sánchez amb el cas de Palestina, que és una opressió brutal que degenera en un genocidi, del que jo no en tinc cap dubte com a professora de dret internacional. Aquesta defensa de l’autodeterminació només es fa per part dels poders establerts, i no tots, ja que fins i tot veient les imatges en directe molts opten per negar-ho. És fa simplement quan ja el grau d’opressió és tan gran que hi ha una aniquilació física.”
“Però la idea de la slow slow oppression, que és com els poders t’invisibilitzen i per tant et fan sentir que tu no ets igual, que tu tens un estatus subordinat, que tu no pots tenir una igualtat estàndard. Com ho diria- es pregunta Torbisco-, tant per les dones com pel tema de la llengua com pel tema indígena… hi ha d’haver un marge on dius: «Bé, això ja no ho tolerem». I és curiós que els drets col·lectius o els drets de les dones es defensen d’una manera molt més aferrissada quan ja hi ha hagut una violència física irreversible com el cas de les nenes a l’Afganistan, on llavors tothom, socialistes, liberals, de dretes, d’esquerres, el que vulguis, normalment es posen d’acord. El cas de Palestina és a part i és una tragèdia perquè ni tan sols aquesta prioritat bàsica, diguéssim, se està tenint en compte.”
Tornat al tema de Catalunya, continuà reflexionant: “El cas és que la injustícia cultural, en casos com el nostre, no es considera del mateix estatus. En casos de violència com el l’autodeterminació. Però es tracta com un problema no prioritari, amb alguna petita injustícia, però tampoc no passa res perquè la gent pot menjar, a Catalunya s’hi viu bé, què diuen els catalans que estan oprimits!.”
Desigualtat estructural i Interseccionalitat
“Moltes de les coses que tolerem són interseccionals. Una de les autores que a mi més em va influir en el tema de la definició de l’opressió és la filòsofa marxista nord-americana Iris Marion Young, que malauradament va morir quan tenia 50 anys d’un càncer. Té un llibre molt important La justícia i la diferència, on ella diu que hi han cinc cares de l’opressió, que sempre van lligades i són interseccionals arreu del món són: l’explotació, la marginació, la manca de poder, l’imperialisme cultural, i xxxxx. “
Torbisco explicà que aquesta feminista marxista, que va estudiar amb Habermas al moviment de Frankfurt, afirma que les dones apareixen sempre com una desviació respecte a una normalitat i a l’estereotip dels homes. Va citar un article que li encanta, que porta com a títol Throwing Like a Girl, que és com un insult quan li diuen a un nen que juga al tenis You are throwing like a girl (estàs tirant la pilota com si fossis una nena). Aquesta autora, en un article sobre la política i la fenomenologia del cos, va demostrar empíricament com qualsevulla esportista femenina de tenis perd el 25% del seu potencial per culpa que a les noies se’ls diu que les cames han d’estar tancades o creuades i que en l’esport s’han d’evitar determinats moviments corporals. “No es tracta doncs, d’una discriminació directa sinó d’una internalització de patrons que continuen subjugant les dones en un rol de la societat patriarcal.”
El marxisme i les esquerres
Per a Neus Torbisco, des de les esquerres, també s’ha fet molt mal a la lluita feminista, ja que “… els liberals de dretes tenen un discurs molt clar: lo personal no és polític. Una cosa és lo privat i l’altra cosa és la esfera pública. És molt directe i fàcil de rebatre quan som mares, quan no tenim recursos per la criança dels fills, etcètera. Des d’aquesta perspectiva és: no anem a igualar la família, anem a compensar les dones.
Què passa amb els liberals o socialistes d’esquerres? Diuen que hi ha prioritats: «No, primer és la lluita dels treballadors, primer és la lluita contra l’opressió, la lluita de classe i després ja vindrà l’alliberament nacional o la igualtat de la dona».
Explica Torbisco que Iris Marion Young demostra que això és fals empíricament, perquè totes les lluites contra l’opressió sempre van lligades a una consciència que també és interseccional. Empíricament es demostra que la gent que obre la seva consciència a posar-se en el lloc dels altres es manifestarà feminista, pels drets dels animals, pels drets indígenes, etcètera.
“Però què passa? -es pregunta la ponent- . Que tradicionalment els partits més d’esquerres, que haurien de ser molt més favorables a polítiques d’alliberament nacional, a models d’alliberament de les dones, tenen tendència també a establir aquesta ètica de les prioritats. No es mobilitzen preventivament. I el dret és un instrument molt feble perquè està construït des del poder. I ha l’article 14 a la Constitució espanyola o la Declaració de Drets Humans que prohibeix la discriminació. Tenim drets humans col·lectius o el dret a l’autodeterminació. Però si no hi ha una mobilització des del carrer, això mai es tradueix en una interpretació de les normes que no sigui típica patriarcal. I no s’avança”
Es referí també, que d’acord amb els informes de les Nacions Unides sobre igualtat de gènere, els últims 10 anys en temes de violència i temes d’educació de les dones no només no s’ha avançat sinó que s’està retrocedint. També hi ha un retrocés de les lluites d’emancipació nacional.
“Això és una casualitat? -es demana Torbisco- No!. El govern d’Israel i els governs feixistes típicament són contraris a la igualtat de la dona real i efectiva. El problema és que hem de lluitar contra aquesta alienació que promou una cultura no només patriarcal, sinó una cultura capitalista que fa que tothom estigui ocupat constantment i la gent no es pugui mobilitzar.” – Feu una reflexió sobre tanta gent jove imbuïda dins d’un sistema capitalista que no els deixa ni tan sols accedir a un habitatge i que se sent atrapada dins d’un sistema que et diu que el que has de fer és produir – “En aquest sentit, el capitalisme com a sistema econòmic també és nefast com a sistema polític per a les dones. Hem de tornar a reivindicar amb força la lluita tradicional, perquè en molts llocs arreu del món s’ha assumit, també les feministes, que podia haver-hi un feminisme liberal capitalista. Per exemple, als Estats Units amb Trump, hi ha grups de dones que reivindiquen el rol tradicional, són membres d’aquests grups de la dreta feixista de tota la vida. Per tant, es tracta de lluites interseccionals que les hem de fer de manera global. Ho deixo aquí!.”
Des de la Catalunya Nord, la lluita de les descendents de les reunions de les fades del Canigó
Un cop acabada aquesta intervenció fou el torn de la lectura per part de Dolors Sabater de l’escrit de l’escriptora Maite Barcons Renyer.
Sabater manifestà que era un honor llegir a aquesta l’escriptora del Nord.
“Enguany he rebut l’honor de ser l’escriptora de l’any d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, i com a tal us adreço aquests mots.
El primer any que s’atorga aquest premi comporta una vida dedicada al moviment catalanista i, en el meu cas, literari i feminista de lliure pensament. Cosa que fins ara m’ha valgut més d’una vegada un somriure sorneguer quan se’m presentava al públic, fins i tot venint de dones.
Ara, gràcies a aquest nou vent de revolta de les més joves i de lluita per la paraula, cada vegada podem dir més alt els nostres múltiples pensaments i demanar reparació. En molts casos greus, acompanyades de terapeutes feministes i programes socials, però ja sabem que no és suficient i la lluita ha de ser encara més viva que mai, fins que el mot feminicidi o incest ja no formi part d’un present esperançador.
De la mateixa manera que feu vosaltres, companyes del Principat, gràcies a les associacions i col·lectius, al Nord volem ser amb vosaltres en aquesta taula rodona, fent créixer lligams i eines que trenquin la frontera imposada en la nostre ment des de segles. Una imposició vexatòria des del Tractat dels Pirineus per seguir demanant, feina difícil i mal pagada, podríem dir, com si es tractés d’una feina de dones.
Des dels processos de les bruixes a l’època medieval, les dones del poble han recolzat les revoltes contra l’Estat opressor. I en la vida quotidiana nord-catalana, la lluita de les descendents de les reunions de les fades del Canigó, transformades en sàbats de bruixes per la ignorància, ara alcen la veu.
De les primeres vagues de les treballadores infatigables de la indústria espardenyera de Sant Llorenç de Cerdans, o la de les transbordadores de taronges de Cervera de la Marenda, passant per totes les altres feines que han fet la resistència del poble femení català del Nord, ha nascut un llibre. Llibre de l’editorial Trabucaire, un recull de testimonis de la difícil vida de la dona nord-catalana. Porta per títol Femmes catalanes: portraits de la conquête du travail à l’émancipation, de les companyes Francine Caballé, Maria Àngels Falqués, Elena Gombau, amb el prefaci de la sociòloga Eliette Lorient-Gente.
Avui estem amb vosaltres expressant, en tota circumstància, que la revolta recomença cada dia, perquè la història va destapant fets i gestos del nostre col·lectiu tapats per la mantellina imposada per l’Església Catòlica i el patriarcat.
Fins ben aviat a totes, us esperem a Catalunya Nord.”
Les lluites transversals entre la lluita feminista i les lluites de l’alliberament nacional
Després del aplaudiments i l’agraïment a dolors Sabaté per la lectura intervingué com a darrera ponent la representant de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Teixidó, qui afirmà mitjançant un seguit de paral·lelismes: “La dona és subjecte de dominació pel patriarcat. De la mateixa manera, la nació oprimida és subjecte de dominació per l’Estat opressor.
El patriarcat considera les dones com a propietat privada, i les vol controlar, dirigir i decidir per elles. L’Estat opressor considera de la seva propietat la nació oprimida, i la vol dirigir cap als seus interessos: espoli, destrucció de la seva identitat nacional i destrucció de la seva llengua.
El patriarcat explota les dones, el seu treball i els seus cossos, en benefici propi. L’Estat opressor explota els recursos de la nació oprimida i la espolia fiscalment.
En el patriarcat, la dona no té dret a opinar ni a participar plenament en la societat. La dona és assimilada i la seva personalitat disminuïda en una concepció androcèntrica. La nació oprimida no pot decidir gairebé res, ni les seves lleis, ni la llengua en què es comunica, ni l’administració dels seus recursos. Tot ho decideix l’Estat opressor, deixant de les seves mans qualsevol decisió al respecte. La nació oprimida és assimilada culturalment per l’Estat opressor.
El patriarcat genera individus que es creuen superiors per sexe, gènere, nació, i sotmeten amb violència la seva víctima. En l’exemple de les dones, pot arribar fins a l’aniquilament físic, l’assassinat per les seves parelles o ex parelles, abans de deixar-la anar: «La mato perquè és meva». L’Estat opressor actua de la mateixa manera: abans de deixar lliure la nació oprimida, la vol anul·lar, destruir i desposseir de qualsevol mena de singularitat (història, llengua, costums, formes de vida i de pensar, etcètera).
Les eines que utilitza el patriarcat i l’Estat opressor són la violència física i la violència simbòlica contra la seva víctima: la dona o la nació oprimida en cada cas. L’Estat és una estructura patriarcal creada des de temps immemorials i ha servit per subjugar les dones, els nens i les nenes, així com també les nacions que ha anat fagocitant.
I ara us posaré un exemple. De la mateixa manera com científics i artistes de diferents èpoques s’han apropiat dels coneixements de les seves companyes en benefici propi (d’això en tenim molts exemples), també l’Estat espanyol s’apropia dels esdeveniments que es fan als Països Catalans i els espanyolitza i en tenim un exemple proper”. ( Referint-se al actes al voltant de Gaudí i la Sagrada Família en la visita del papa).
Tot seguit volgué explicar a la sala una experiència molt personal perquè” …moltes vegades en la nostra vida quotidiana no som conscients de la repressió que patim com a dones. Jo mateixa, fins no fa tant, no m’havia adonat que les tortures que vaig patir fa més de 50 anys a la Prefectura de Policia de la Via Laietana, també hi havia un biaix de gènere. Ja que, a més de patir les mateixes tortures físiques que els homes, hi havia la tortura psicològica, les humiliacions i les burles pel nostre físic”. Ella s’adonà d’aquesta violència contra les dones en les concentracions de la Via Laietana de cada primer i tercer dimarts de mes, i de les seves converses amb Pilar Rebaque (que era present a la sala). I volgué manifestar-ho així: “M’he adonat tard d’aquesta violència de gènere que vaig patir. Jo llavors estava molt concentrada en les tortures físiques i el meu únic objectiu era resistir i no donar informació, i no en vaig adonar, i fins fa molt poc no he pogut verbalitzar, que també hi va haver un biaix de gènere en aquella situació. Per això moltes vegades no som conscients de totes les violències exercides per l’Estat espanyol contra les minories nacionals, i en el nostre cas concret, contra els Països Catalans”.
Catalanitzar el moviment feminista
Després dels aplaudiments, intervingué des del públic Carme Forcadell, queafirmà que: “La Constitució espanyola és una Constitució opressora, oprimeix a les dones, oprimeix als Països Catalans, oprimeix la llengua catalana. És normal, perquè és la continuació, és una transició que no va ser una ruptura, que va ser una pantomima perquè continuessin els mateixos i continuessin les mateixes polítiques”.
Remarcà doncs Forcadell que és lògic el que va passar, i se n’ha de ser molt conscient. Segons el seu parer cal catalanitzar el moviment feminista. Volgué agrair a Feministes per la Independència tota la feina que han fet en aquest camp i expressà que mentre va ser presidenta de la de l’Assemblea Nacional Catalana no va ser possible. Però que és molt clar que: “Hem de saber lligar l’opressió nacional amb l’opressió patriarcal, i això no ho hem sabut fer, no hem sabut exportar-ho, explicar-ho a les nostres companyes. Així quan hi ha manifestacions del 8 de març o del 25 de novembre, no només és que es cantin lemes en castellà sinó que hi ha banderes d’Ucraïna, hi ha banderes de Palestina, hi ha banderes de tot arreu, però no hi ha ni una estelada. Fixeu-vos-hi!.”.
També es referí a la manca de voluntat de companyes feministes d’aprendre el català, ja que encara que “ara ja no diuen «Compañera, habla en castellano», perquè seria admetre la seva pròpia ignorància, que no saben el català després de 25 anys de viure aquí. Ara no ho poden dir, perquè fa 25 anys no hi havia classes de català ja que havia estat prohibit, però ara tenen la oportunitat, ara sabem que el 98% de la gent que viu a Catalunya entén el català encara que no el parli. Ara senzillament parlen tranquil·lament en castellà i poden dir que fa 25 anys que viuen aquí, però que parlen en castellà perquè és la seva llengua. I això passa cada dia.”
Exposà que per experiències a reunions feministes, la llengua no és important, no és un factor determinant. I estigué d’acord amb totes les ponent en “Que si no el fem nosaltres, el feminisme ens el faran”, d’aquí que la seva proposta sigui que: “Hem d’ocupar espais de poder, ja que sense poder no transformarem res. El que no interessa es tenir càrrecs, de dones amb càrrecs n’hi ha moltes, però de dones amb poder n’hi ha poques. Per tant, hem d’accedir al poder, perquè sense poder i sense la força del carrer no transformarem les coses. I per tant, la meva proposta sempre és que ens presentem absolutament a tot arreu, encara que sigui presidentes de l’escala. Perquè si no hi anem nosaltres, hi anirà un home o hi anirà una dona que no serà feminista. Per tant, hem d’exercir el poder per poder fer aquesta transformació feminista i sobretot per poder-la lligar a la transformació nacional. Aquesta ha de ser la nostra lluita!
No permetre discursos catalanòfobs
Després dels aplaudiments i malgrat ser ja quasi fora de temps perquè hi havia esperant una segona taula, es donà la paraula a una noia del públic, que explicà que: “Fa tres o quatre anys se va fer una jornada de feministes anticapitalistes dels Països Catalans a Amposta. Se suposa que per a les feministes anticapitalistes dels Països Catalans era el lloc segur on desenvolupar-te com a subjectes polítics, però no!. Ara una companya d’aquí m’ha dit que ahir tarda també va passar el mateix en aquestes jornades, però us explico el que em va passar a mi del mateix estil. Vaig apuntar-me molt d’alegrament a una xerrada d’anticolonialisme, perquè aquí ho dèiem, oi?. Una ponent no només va dir que no era gens el mateix el que havia patit un poble africà, per exemple que el que hàgim patit els pobles de la nostra història i estem vivint cada dia. No només va dir això, sinó que va menysprear, se’n va fotre de la llengua catalana, de la llengua valenciana, dient que en una estada seva a València va anar a un casal i se li van atrevir parlant en valencià.”
“La catalanofòbia està dins – afirmà- i lo que no podem permetre és que en jornades de Països Catalans, des de l’organització se permetin eixos discursos catalanòfobs, és que no hi trobo la lògica!. Quina pena que no hem avançat, i que encara sigui actual la frase de «yo en castellano» , que sí que es diu i ens la trobem constantment. Així que res, ni un pas enrere! oi?, Ni un pas enrere, perquè no em deixies desenvolupar en la meva identitat i la meva estima.”
Des de l’organització de l’acte es dona aquest per acabat mentre sonaven cuits de: In-In-In-Dependència! In-In-In-Dependència! In-In-In-Dependència! In-In-In-Dependència!
