Carolina Muzilli. Obrera, socialista i feminista

Carolina Muzilli. Obrera, socialista i feminista

Per Mabela Bellucci SP

Publiquem a continuació un fragment del llibre, recentment presentat a Buenos Aires, on Mabela Bellucci descriu la seva recerca sobre vida i obra de la rellevant militant feminista en les albors del moviment obrer i socialista a l’Argentina: Bellucci, Mabela, 2024, Carolina Muzilli. Obrera, socialista i feminista. (Buenos Aires-La Marea Ed.). SP

Qui va ser Carolina Muzilli?

Va néixer a Buenos Aires el 17 de novembre de 1889, en una modestíssima llar d’immigrants italians, una família proletària amb cinc fills que vivia en els voltants de les avingudes San Juan i Entre Ríos, del barri Porteño de Constitución. El seu pare, Cayetano Muzilli, treballava com a obrer de la construcció, i la seva mare, Victòria C., era mestressa de casa. Tenia quatre germans (Francisco, María Rosa, Filomena i José). Els majors havien nascut a Itàlia i els menors, a Argebtina. En una família proletària, ser majoria de dones implicava un detriment en l’economia, pels magres salaris que rebien elles en els seus treballs.

Pel que sembla, hi havia en el nucli familiar certa simpatia pels ideals socialistes. Per aquesta raó, des de molt petita Carolina escoltava en les tertúlies inquietuds per construir una societat més igualitària. Si bé algunes recerques assenyalen que ella va ser autodidacta, la veritat és que va aconseguir el permís dels seus pares per a ampliar els estudis primaris, rang habitual, en el millor dels casos, per a una nena pobra. Si bé no va accedir a estudis universitaris, sí que va cursar a l’escola pública; més encara, ho va fer en una institució de prestigi com és l’Escola Normal del Professorat de Llengües Vivas. Això estava vedat a les persones de la seva classe, que, una vegada finalitzada la instrucció primària, havien d’abandonar tota aspiració educativa a futur. Per aquesta raó, i per la seva condició de classe, degué treballar de costurera per a costejar els seus estudis. Va participar des dels inicis en el Centre Socialista Femení (CSF), Carolina, sent una adolescent de 13 anys, juntament amb altres joves.

En la multiplicitat d’assajos i recerques al nostre país relacionats amb la seva trajectòria es devela que va ser Gabriela Laperrière de Coni —escriptora, periodista, activista de la salut pública, feminista classista— la que va instar a Carolina a estudiar la premsa i la literatura socialista[1].

En un article del periodista Félix Lima “Dones socialistes”, publicat en la revista Fra Mocho del 30 d’abril de 1915, ella declarava que la seva vocació socialista havia començat seguint les conferències de Gabriela L. de Coni.

Un altre personatge protagonista en la seva vida va ser el diputat nacional, advocat, escriptor i professor socialista Alfredo Palacios, qui també la va impulsar a participar en conferències en els centres socialistes. En el seu propi testimoniatge al periodista Félix Lima, li expressava com havia tramitat el seu ingrés a les files socialistes, quan encara tenia 17 anys: “Vaig escriure una carta al CSF de Buenos Aires sol·licitant la meva inclusió. Li vaig escriure a Juana Clerck i vaig rebre una resposta positiva d’acceptació”.

En 1907, sent major d’edat, es va afiliar al Partit Socialista en el local del Centre Socialista Obrer (CSO) en la secció 12[2]. Aquest mateix centre promovia campanyes a favor del sufragi femení, la igualtat de drets civils i jurídics entre l’home i la dona, el divorci, la supressió de la discriminació dels “fills naturals” i l’educació laica.

Poc temps més tard, la seva militància obrera feminista la va portar a participar com a adherent en el Primer Congrés Femení Internacional de la República Argentina, realitzat a Buenos Aires entre el 18 i el 23 de maig de 1910,[3] organitzat per l’Associació Universitàries Argentines (AUA), presidida per la doctora Petrona Eyle, i amb les següents entitats argentines que s’hi van adherir: la Asociación Obstètrica Nacional, el Centro Juana Manuela Gorriti, la Asociación Nacional del Profesorado, la Biblioteca Nacional Senar Plus ultra, la Asociación Nacional Argentina contra el Tráfico de Blancas, el Centro Socialista Femenino, el Círculo Médico i Centro de Estudiantes de Medicina, la Liga Nacional de Mujeres Librepensadoras, el Grupo Femenino Unión y Labor, la Sociedad Protectora de Ídigenas, la revista La Nueva Mujer de La Plata. Aquest esdeveniment inaugural va tenir lloc en el saló de la Unione Operai Italiani, al carrer Cuyo 1356.

Entre les comissions que funcionaven s’hi trobaven les de Sociologia, Dret, Educació, Ciències, Lletres, Indústries i Arts. La presidència del Congrés va estar a càrrec de Cecilia Grierson —feminista i socialista, primera mèdica del nostre país i pionera en les lluites pels drets civils i polítics dels seus semblants— i la secretaria general va estar en mans de la metgessa feminista Julieta Lanteri. Justament ella va ser qui va llançar la proposta per a festejar el Centenari de la Revolució de Maig. Comptava amb la participació de delegades de l’Argentina, el Perú, Xile, l’Uruguai i Itàlia. Al gener de 1912 el Centro Socialista Obrero (CSO) on ella s’havia afiliat va portar al X Congrés del PS una proposta que havia presentat Carolina Muzilli sobre la sindicalització de la dona treballadora i de reglamentació del treball a domicili.

Aquest mateix any es va emprar sense sou en el Departament Nacional del Treball, en tasques d’inspecció laboral, tasca que li permetia consagrar-se a la solució de múltiples conflictes a causa de la seva freqüentació de les capelletes dels barris fabrils. En aquells foscos llocs, el seu esperit encès sempre llançava una llum o reparava una injustícia[4].

Més enllà que també va promoure la defensa dels drets civils dels seus congèneres, una de les seves contribucions més importants va consistir en l’anàlisi de les condicions de treball de dones i menors emprats, denunciant la dramàtica situació d’explotació que vivien en els tallers, fàbriques i comerços, com també els problemes de salut més freqüents que patien: reumatisme, ciàtica i tuberculosi. Visitava establiments industrials i comercials per a efectuar enquestes que li van permetre realitzar, finalment, un informe sobre les realitats laborals. D’aquesta pràctica en va derivar un interès particular per la construcció d’estadístiques socials, en va escriure i va intervenir en grups tècnics. Fins i tot, quan no podia accedir a la informació directa per a les seves publicacions, es feia contractar per les indústries com a manera de interioritzar el context. Aquest coneixement que ella proposava representava un cúmul de sabers que circulaven en els circuits universitaris, en les esferes governamentals i entre la militància socialista. D’acord amb l’escrit per l’integrant de la Universitat Lliure Samuel E. Bermann, en el seu article “Carolina Muzilli” publicat en la revista Nuestra Causa del 10 d’agost de 1919, ella emprava un veritable mètode científic:

“Recorria les fàbriques i tallers prenent nota de les condicions de treball, registrant el nombre d’hores de labor i el salari, l’acció malèfica de les emanacions industrials, l’acció degenerativa sobre l’organisme de certes indústries (comparant la talla, pes, capacitat respiratòria, etc.), feia estadístiques comparades de morbiditat i mortalitat, arribant a emprar ella mateixa en establiments inaccessibles a la seva recerca”.

En 1913, va participar en el Primer Congreso Americano del Niño organitzat a Buenos Aires per Julieta Lanteri, del qual Alicia Moreau en va ser secretària general. Tres anys més tard, va intervenir en el Segundo Congreso Panamericano del Niño dut a terme a Buenos Aires, al qual van assistir-hi delegacions de Bolívia, el Brasil, Xile, l’Equador, El Salvador, Paraguai, el Perú i els Estats Units. Es va desenvolupar en la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires i va constar de set seccions: Dret, Higiene, Psicologia, Educació, Assistència a la Mare i al Nen, Sociologia i Legislació Industrial. Va col·laborar amb els seus informes perquè el diputat Palacios lliurés una lluita parlamentària en defensa de les dones i els nens. Mentrestant, l’escriptor Manuel Gálvez va tenir en compte l’informe de Carolina Muzilli per a utilitzar les dades fonamentals sobre les formes d’explotació a les que estaven sotmeses les empleades en les grans botigues portenyes. L’escriptor, a qui ella coneixia del diari La Vanguardia, més endavant va escriure amb aquestes mateixes referències la seva novel·la Nacha Regulis. Perquè no quedessin dubtes, ell ho va consignar d’aquesta manera en els seus records: “Els detalls sobre el treball de les dones en les grans botigues no són inventats ni falsos. Me’ls va donar Carolina Muzilli”[5].

Per aquestes voltes de la vida, Carolina va acabar refugiant-se en les serres de Còrdova, en un poble anomenat Juan Bialet Massé, com a record del precursor del dret laboral a l’Argentina del segle XX. El seu clima sec era beneficiós per a la salut de les persones amb tuberculosis. El seu germà José la va acompanyar quan ella va decidir instal·lar-s’hi per prescripció mèdica. Havia contret aquesta greu malaltia a causa de l’esgotament físic per la intensitat del seu treball sindical, polític i intel·lectual. Va estar internada a l’Hospital Colònia Santa María de Punilla, creat el 1900 com a centre d’atenció per als pacients de tisis. D’acord amb el narrat per l’historiador Adrián Carbonetti, els reglaments d’aquesta institució eren per altres rigorosos i estrictes:

“Es prohibia al malalt intervenir sobre la seva pròpia emmalalteixi donat que en l’article 12 del citat reglament s’estipulava: “serà considerat acte d’indisciplina qualsevol indicació per part del malalt respecte al tractament fet pel metge que l’assisteix, havent de limitar a exposar les seves malalties, les seves necessitats i queixes”. També els estava prohibit el dret de sortir del sanatori. Les transgressions eren castigades amb reclusió en el llit per temps variable, dieta, privació de passejos i sortides i expulsió, que en cas que es dugués a terme era una condemna a mort”[6].

Amb 28 anys aquesta lluitadora va morir, el 23 de març de 1917, a Juan Bialet Massé. Les seves restes es troben a la tomba de la família de l’escriptor socialista Agustín Álvarez en el Cementiri de la Recoleta de Buenos Aires, cedida gentilment per la família Álvarez a causa de l’amistat que van mantenir, així com a la seva militància i labor literària.

[1] Graciela Tejero Coni i Andrea Oliva: Gabriela Laperrière de Coni: de Bordeus a Buenos Aires. Buenos Aires, Cienflores, 2016, p. 41. Disponible en: https://www.relatsargentina.com/documentos/homenajelaperriere/ Gabriela.Libro2016.pdf