Per Silvia Gascón DDF
Avui participem del Conversatori virtual – HelpAge International on van presentar aquest informe sobre «Persones grans i vulnerabilitat» de l’Argentina, que compartim perquè el puguin descarregar.
El primer que ve a la meva ment quan rellegeixo l’informe és que darrere de cada número hi ha persones. Aquesta oració que sona simple i que sembla una invitació a caure en llocs comuns, hauria de ser la premissa per observar totes aquestes dades “dures”. Darrere de cada ajustament hi ha persones que no poden accedir a les seves necessitats bàsiques, aquelles que van anar a la farmàcia i van haver de tornar amb només un dels remeis, les que van haver de reduir a un sol menjar la seva alimentació diària, les que van deixar d’anar al curs que els agradava perquè no poden pagar el transport, o aquella que ja no pot cuinar amb gas i que ha hagut de recórrer a la llenya.
Són rostres concrets de les persones que arriben a la vellesa constatant que la seva qualitat de vida ha empitjorat, i miren amb tristesa i molta preocupació no només el present, sinó el futur.
Si sabem alguna cosa les persones grans de l’Argentina, és dels successius processos inflacionaris. Així com als 90 vam parlar dels nous pobres, perquè més del 90% tenien un ingrés, un habitatge i una cobertura d’una obra social, però els seus ingressos no eren suficients per arribar a final de mes.
Avui a l’Argentina els ingressos estan devastats, i l’accés a l’habitatge i l’atenció de la salut s’han vist afectats. La situació de la gent gran és realment alarmant, però sembla invisibilitzada, ignorada per les estadístiques. En no considerar per al càlcul les necessitats particulars de les persones adultes grans, des del Govern s’ha arribat a l’extrem de plantejar que: “és el grup menys pobre” i que “perquè atendre’l si aviat moriran”.
Als menjadors dels barris, els referents comenten sorpresos la presència de persones grans que fins ara no formaven part dels seus usuaris habituals, eren uns quants, però aquest nombre va augmentar exponencialment.
Es tracta en la majoria dels casos de persones que han transcorregut les seves vides sostingudes pels seus propis ingressos, producte de la seva feina al llarg de les seves vides, donant suport a les seves famílies, i ara, en canvi, depenen de l’ajuda de la seva descendència. O en el cas de les dones, la majoria amb doble o triple treball, el remunerat formal i/o l’ informal en moltíssims casos, la cura de la canalla i fent tasques de la llar. També hem de recordar dones molt grans que continuen cuidant ara els seus marits o germans també envellits. Moltes a més complint tasques comunitàries amb alts graus de solidaritat. Com va dir una jove dirigent argentina “la pobresa està feta de dones que tenen cura d’altres” (Lucía Cirmi, @luciacirmi_).
La política social no pot resoldre els problemes que generen els models econòmics. L’Estat sempre és necessari per assegurar una distribució justa dels ingressos. Les polítiques complementàries són imprescindibles fins que es generi plena ocupació, educació de qualitat, salut per a tothom.
La pobresa no és només manca d’aliment o ingressos, la pobresa implica no poder fer servir el transport públic, no poder sortir a caminar perquè ni tan sols hi ha passeres als barris on habiten i quan n’hi ha estan malmeses.
La pobresa implica no tenir informació sobre nous drets, implica no poder accedir a prestacions bàsiques per no saber fer anar la tecnologia. Implica tenir un habitatge, però no poder pagar els arranjaments necessaris o els serveis indispensables, o arribar a l’extrem de ser-ne desallotjat. La pobresa implica no haver acabat el nivell primari deducació. Implica ser desvaloritzat per la societat, la vergonya de ser catalogats com a “ganduls, que mai van treballar i ara volen una pensió”.
La pobresa implica, a més, estar sobreexposats a la violència institucional, intrafamiliar i interpersonal. Estar exposats a la violència simbòlica, als discursos, cada cop més naturalitzats, que sostenen que viure més anys en la vellesa és ocasionar una despesa innecessària.
La pobresa a l’edat adulta gran implica també la disminució de les forces i les capacitats suficients per exercir la rebel·lia necessària per canviar un ordre en què la injustícia social i l’individualisme són els valors predominants.
Per això insisteixo, quan llegeixin aquest informe recordin, que darrere de cada número hi ha una persona. Recordin que la gran majoria viuen múltiples discriminacions i que moltes persones estan enfrontant aquest procés d’absència de l’Estat en solitud absoluta.
Aquest informe és una fotografia d‟una realitat que mereix ser canviada, la invitació a fer-ho és des de la informació, el coneixement, la desnaturalització de l’edatisme i la importància d‟involucrar-nos.
Per això ens sumem a les paraules del papa Francesc, quan l’any 2013 a Rio de Janeiro, va dir a la joventut “facin enrenou”. Per això també cridem l’atenció de les altres generacions, les que vénen en camí i en unes dècades seran persones grans, perquè totes plegades tornem a creure i a lluitar per un món millor.
“El segell d’una societat noble no resideix en la manera com ajuda els rics, sinó en què ajuda els pobres… no en la manera que protegeix els poderosos, sinó que defensa els vulnerables”[1]
[1] Darkwa, O. 1997. ‘Reforming the Ghanaian Social Security System: Prospects and Challenges’ a https://www.helpage.org/silo/files/el-sello-de-una-sociedad-noble-derechos- humans-i-persones-majors.pdf
Font: HelpAge Argentina
