OPINIÓ
A Carlos París, in memoriam
El curs que es va organitzar el mes de febrer passat a Barcelona per a iniciar en la prostitució a dones neòfites, ens ha situat davant d’un fenòmen impensable fa uns anys.
Es tracta del fet que s’hagi permés fins i tot per part de les institucions polítiques, que es dugui a terme una campanya de gran difusió perquè es consideri la prostitució com un ofici, igual a qualsevol d’altre i perfectament admisible socialment i que es permeti fins i tot que es dónin cursos de formació professional. Quan vaig presentar la ponencia sobre l’abolició de la prostitució al Senat i al Congrés de Diputats, vaig esciure uns comentaris sarcàstics sobre aquest fet: “si parlem d’un ofici, hauriem de fer cursos per ensenyar-lo”. Aleshores vaig creure que era una broma desagradable, però el que era desagradable, avui s’ha convertit en una realitat.
És evident que seguim encara dins la mateixa societat patriarcal de segles anteriors, quan la prostitució era una institució reconeguda perquè els homes puguéssin disfrutar de les dones al seu lliure albir. Els grans defensors de la prostitució no defensen una reforma moderna. Al contrari, no diuen res de nou que no s’hagués contemplat abans en el Dret Romà dins del qual la prostitució estaba regulada minuciosament. Quina sorpresa, comprovar ara, que els arguments que utilitzen les persones que defensen la pro-legalització són els mateixos que ja va utilizar San Tomàs per justificar-la, aduïnt “les necessitats sexuals dels homes”.
El que és modern i avançat avui és, justament, abolir-la com fan a Suècia. No és una casualitat que aquesta mesura s’implanti en el país més avançat del món.
A l’organització patriarcal antiga s’hi afegeix ara, el més descarat domini masclista que exerceixen els homes sobre les dones prostituídes. Cap de les dones que es troben sotmeses a aquesta explotació sexual ho ha escollit voluntaria i lliurement com es pretén fer creure, ni es troben satisfetes amb semblant esclavitud. Totes són utilitzades per un o diversos proxenetes, totes són expoliades i totes són maltractades pels clients i els macarres.
Per això, la ONU va declarar que la única esclavitud que subsisteix encara avui en dia és la prostitució i el tràfic sexual de dones i menors i que la prostitució no és un treball per manca de la dignitat necessària per ser-ho.
La veritable reflexió que cal fer és sobre la dignitat humana. ”L’ètica de les decissions radicals”, com deia el filòsof Carlos París recentment mort. Quan es tracta o parla de la prostitució no hi cap possibilitat de parlar de dignitat Humana. Només es parla de diners. Suposar que els serveis sexuals es poden vendre igual que es ven qualsevol objecte, forma part del pensament modern que ha dut a la perversió que pateix la nostra societat.
Però que aquesta inanitat de la dignitat de les dones es plantegi avui després de la Declaració de Drets Humans de la ONU de 1948 i de la Declaració de Drets de les Dones i també després que s’hagi creat el Comitè de No Discriminació Contra la Dona i de l’acceptació universal de la igualtat de totes les persones, sembla veritablement anacrònic i terrible.
Aquesta escala de valors nosaltres no la podem acceptar. Perquè, volem que les nostres filles es dediquin a la prostitució? Alguns dels que defensen la legalització o les que asseguren que és un treball com qualsevol d’altre, per què no s’hi han dedicat a la prostitució? O, haurien induït a fer-ho a la seva mare o germana? Aquesta distinció significa que encara avui hi ha dues clases de dones.
En definitiva, volem que els nostres fills siguin clients de la prostitució? Volem una societat en la que els homes vagin tots els caps de setmana als burdells? Aquestes són les preguntes fonamentals que ens hem de fer.
