OPINIÓ
Milers de persones van sortir aquest 11 de setembre al carrer a tot Catalunya, es calcula que un milió i mig, en una cadena humana que va unir el país de nord a sud, en un recorregut de 400 km, per carreteres, places, ponts, carrers…, per cridar alt i fort: “Independència!”.
La Assamblea Nacional Catalana (ANC) portava mesos preparant una acció, que ha desbordat el marc polític institucional. La gent, com s’ha vist en declaracions, fotografies, xarxes socials…, ha sentit que escrivia part de la nostra història col·lectiva.
Hi ha qui dirà que si el pes del Govern català en l’organització de l’esdeveniment, que si tal o qual partit. Els vincles de CiU i ERC amb l’ANC són reals i, sovint, més estrets del que haurien de ser. Però això no treu que la gran majoria de les persones que ahir van participar a La Via Catalana cap a la Independència ho van fer perquè volen decidir sobre el futur de Catalunya, perquè la veu del poble català ha estat callada a cop de sentència del Tribunal Constitucional, i molta gent és són conscient que sense mobilització social res s’aconseguirà.
Però no només el crit d’Independència” s’ha deixat sentir en el transcurs de la cadena, milers de persones han envoltat edificis emblemàtics com l’Hospital Josep Trueta a Girona, l’escola Progrés i l’institut La Llauna a Badalona o La Caixa a Barcelona per exigir no només una “Catalunya lliure” sinó una Catalunya lliure, també, de lladres, retallades, repressió i deutes il·legítims. Independència sí! Però independència de totes les polítiques que ens oprimeixen i fan cada dia més pobres. La independència no és una fórmula màgica que tot ho soluciona, com molts intenten vendre. Pot ser una closca buida si no implica trencar amb les imposicions del capital financer i el pagament del deute.
*Article original en castellà a Publico.
