Un grup de dones es va reunir aquest 9 de març convocades per l’Associació Al hanan i la XIDPIC.CAT per parlar de la crisi i les retallades. Dones expertes en els camps de l’educació, la sanitat, la informació, la cooperació, etc. -també implicades en l’associacionisme- que varen analitzar com les actuals retallades afecten les dones i la precarització de la seva vida.
Hi participaren Joana Garcia Grenzner, periodista especialitzada en drets de les dones i perspectiva de gènere en la informació, i col·laboradora de La Independent – Agència de Notícies amb visió de Gènere, així com activista del col·lectiu Feministes Indignades; H. B., filòloga, mare en solitari de quatre criatures i membre del Col·lectiu Al hanan; Mercè Otero Vidal, de Ca la Dona i de l’àmbit educatiu, feminista i especialista en sexisme i llenguatge; Isabel Holgado Fernàndez, antropòloga feminista i coordinadora del Col·lectiu Al hanan; Lídia Vilalta, periodista de La XIDPIC.CAT que llegí un text Marta Casamort, sociòloga feminista, professional de la cooperació i el desenvolupament i acomiadada per l’ERO a l’ACCD; Leticia Cruz, del Col·lectiu Mujeres P’alante de l’espai de dones migrades a l’Hospitalet; Montse Cervera, de la Xarxa de Dones per la Salut i Francesca Sistach, enfermera i treballadora en un CAP de Barcelona. S’excusà Neus Moreno Sáenz, de l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut de CCOO. La presentació de l’acte fou a càrrec de la periodista Tona Gusi, i la moderació a càrrec d’Isabel Holgado, la qual Inicià la posta en comú tot explicant que el Col·lectiu Al hanan el formen dones molt diverses on “la diferència és la nostra gran riquesa”.
Per Joana Garcia Grenzner, la reforma laboral dels governs espanyol i català és un atac a les dones i a la vida, doncs són les dones qui porten el pes de la llar i la família. Les retallades afecten la salut, l’educació i les pensions, i per tant afecten a les dones en major mesura.
El nou procés selectiu de les ETT, per exemple, perjudica més les dones, doncs es centra en la franja d’edat, i les dones en edat reproductiva són les que patiran més les limitacions d’aquest procés.
En la reforma laboral, s’elimina la bonificació després de la baixa de maternitat; la negociació es farà des de les empreses, i l’horari dels treballadors i treballadores no quedarà fixat al 100% en el contracte, sinó que les empreses en disposaran d’un 5% que podran col·locar a voluntat. Les dones sempre surten perdent en aquestes negociacions pel lligam que tenen amb la família (disposen de menys temps perquè tenen més tasques domèstiques; no poden adaptar-se amb tanta llibertat als horaris no fixats, etc.).
D’atra banda, els expedients de regulació de l’administració pública també afecten més les dones, donat que l’administració pública, ensenyament i sanitat és un terreny on predomina la mà d’obra femenina “abans de la crisi una de cada quatre dones ja estava per sota del llindar de la pobresa. Ara la dona cotitzarà menys i amb menys salari, i per tant li quedarà una pensió més reduïda”, afirmà Garcia Grenzner.
Quant a les treballadores de la llar, s’ha regularitzat la seva feina “però no tenen dret a l’atur ni dret a la vaga”. Per tant, el seu continua sent un “infratreball”, com ho són el treball domèstic en general i el de cura, ambdós a càrrec d’una immensa majoria de dones. S’ha establert una relació entre la pujada de migració i la tassa de treballadores de la llar: “Quan la migració puja un 1%, la tassa de treballadores domèstiques puja un 0,7%. És una relació directa” digué la periodista i reblà “ara, amb la nova precarietat laboral que anuncien les retallades, es vol tornar al vell paradigma: que les dones autòctones tornin a casa”.
Les retallades en transport públic també afecten més les dones, donat que són qui els utilitzen amb més frecuència junt a les criatures i les persones grans.
Per últim, opinà que “només s’ha començat a parlar de crisi quan l’atur dels homes s’ha equiparat amb el de les dones”. Al seu parer, ” les dones s’enfronten a un discurs fonamentalista i patriarcal que diu que la incorporació de les dones al mercat laboral perjudica la família, que titlla l’avortament de violència estructural i que no inclou un bon programa d’educació sexual”.
Garcia Grenzner aportà les dades que hi ha de 1.500 a 4.000 morts anuals a causa de la crisi, i ja hi ha hagut 12 dones assassinades aquest 2012 a tot l’estat espanyol. Per tant, s’han de “construir alternatives feministes i fer revolucions pro-vida i fer-ho totes juntes. És important fer xarxa”, conclogué la periodista.
Aquestes dades foren confirmades per l’antropòloga Isabel Holgado que destacà l’atac a la vida de les polítiques actuals i afirmà que “l’atur mata”, basant-se en el fet que ha augmentat el suïcidi entre homes en els darrers dos anys. “I això sí que és violència estructural”, afegí.
Mercè Otero, experta en educació, inicià la seva intervenció tot puntualitzant que “les xifres no representen la veritat, encara que el costum ens digui que són objectives, doncs les dades, com tot, es poden manipular”. Per aquesta especialista “el cas no és si es retalla un 15% o un 20% “el cas és que hi ha retallades”. I aquestes retallades han agreujat la situació de la dona, “doncs ja existia precarietat en aquest sistema patriarcal androcèntric”.
D’altra banda,explicà que els continguts que s’imparteixen a escoles i instituts fan que les noies creixin sense un model d’autoestima i d’aquí la importància cabdal de recuperar la feina feta per les dones al llarg de la història.
A continuació, cità Marina Subirats i llegí unes línies del seu llibre La igualdad también se aprende. Cuestión de coeducación, on l’autora es lamenta de la llunyania dels temps en què l’educació era un fi per assolir un estat moral elevat i superior. Avui no parlem d’assignatures, sinó que “parlem de crèdits”, afegí Otero. Fem servir un llenguatge mercantilista, doncs el sistema ho impregna tot. I el mateix passa amb els processos d’avaluació. “El que avaluem és el producte” que n’extraiem.
“Si un altre món és possible a través de l’educació” hem de treballar-hi, però sense passar la pilota a la joventut tot dient “que és el seu moment”, doncs la responsabilitat és de la generació que ara té el poder; nosaltres som els models a seguir i “no ho farem be sense un model alternatiu”. Per Mercè Otero, situar la vida en el centre és essencial i cal començar des de zero, des de la llar d’infància. I “ho solucionarem amb la relació afectivo-sexual”, humanista. Per exemple, “començant des de la igualtat en les joguines”.
D’altra banda, Otero diu que “ens demanen moltes coses a l’escola. I les famílies, què?”. L’educació també s’ha de fer a casa.
Otero conclou, optimista, que: “Ens en sortirem. Ho aconseguirem!”. I a més hi ha “homes de bé que ens poden donar un model de masculinitat alternativa”.
H.B., filòloga, mare en solitari de quatre criatures i membre del Col·lectiu Al hanan, incidí en el paper cabdal de les dones migrades, junt amb els avis i àvies, com a propiciadores que les dones autòctones puguin avançar en el mercat laboral.
H. B. parlà de la seva situació personal, que no és un cas únic. S’ha trobat amb un marit violent i amb el problema de la custòdia de les criatures, que finalment després d’un llarg peregrinatge a l’estranger – que li va representar la pèrdua de la renda mínima d’inserció social ( PIRMI) un ajut que encara no li han restablert!- la va aconseguir ella. En una situació econòmica actual molt precària, diu que “mai ha estat fàcil la vida del dia a dia, però sembla que ara és més difícil que mai. És una “qüestió de supervivència i es fa molt difícil trobar les estratègies que et permetin sobreviure amb dignitat” i -afegeix- “sobrevius per no veure el teu nom a la llista negra d’aquest país; sobrevius sobretot gràcies a l’economia submergida que només t’arriba per pagar factures i menjar”.”Essent dona i mare, la supervivència més difícil és la d’aquella nit que has d’agafar els teus títols, els teus llibres […] i fer-los miques per cuinar-los i donar menjar als teus fills. I no pots”. I continuà explicant “la vida m’ha donat l’oportunitat de recórrer el camí de la migrant sense ser migrant i ara em dóna l’oportunitat de recórrer el camí de la pobresa”.
A continuació fou el torn de Leticia Cruz, del Col·lectiu Mujeres P’alante de l’espai de dones migrades a l’Hospitalet. La manca de subvencions als col·lectius de dones ja ha afectat a aquesta associació ja que tenen greus dificultats per conservar el local on desenvolupen el seu projecte. Afirmà que “qui ens ofereix espai són, com sempre, les xarxes alternatives”. Se centrà, tot seguit, en les grans desigualtats del món, tot recalcant, però, que “l’amor, la solidaritat i l’emoció és una cosa que no ens poden treure”. D’altra banda, es preguntà: “De quina crisi parlen? Nosaltres, les dones, sempre hem estat en crisi”. Explicà que “per a les dones migrants, les trobades en els espais associatius són essencials car representen, en definitiva, la seva família “són espais on tenim l’oportunitat de compartir i superar l’enyor”. Cruz creu en “l’organització de les dones per tal de donar la volta a la truita de les violències de tota mena, ja siguin econòmiques o de gènere”.
Holgado celebrà que es parlés de l’amor i explicà que Al hanan, nom del col·lectiu del que forma part, vol dir precisament “tendresa” en àrab. Diu que l’amor, la convivència i l’humor són primordials, ja que “el poder no riu mai”. Justificà l’absència de Marta Casamort, sociòloga feminista, professional de la cooperació i el desenvolupament, i acomiadada per l’ERO a l’ACCD i passà la paraula a la periodista Lídia Vilalta que llegí en nom de la sociòloga un informe sobre com han afectat greument i sobretot a les treballadores les retallades a la Cooperació del nostre país.
L’enfermera Francesca Sistach, que viu l’experiència de les retallades al seu CAP, destacà els ingressos més curts que hi ha ara als hospitals, la qual cosa fa que la gent hagi de cuidar més aviat les persones malaltes a casa, i d’aquesta gent la immensa majoria són dones. També feu al·lusió a les paraules del Conseller de Sanitat, que va dir en una ocasió que “la salut és un bé privat” i depèn “del codi genètic de cadascú”. Per Sistach “la salut és un benestar físic, psíquic i social”. Opinà que les polítiques de l’actual Govern de Catalunya en sanitat parteixen de “la idea general de privatitzar la salut”. Creu que aquesta política desmillorarà molt l’actual sistema i si be usuàries i usuaris no ho percebran els primers temps si que a mitjà termini començaran a notar aquesta devallada de la bona atenció sanitària que s’havia assolit, o s’estava en procès d’assolir.
Després hi hagué un breu debat que continua fora de la sala en un ambient esperançat envers els treballs de les dones per aconseguir un futur millor.
També hi hagué un record sentit per la pèrdua de Muriel que tant havia participat en actes semblants, sempre que li fou possible. En el seu record es llegí una traducció d’un poema àrab: La vida sempre s’acaba / No em cal ser submisa /Si la sumbisió és la condició de la meva vida / No em cal aquesta vida / En l’esclavatge / Poden ploure grans d’or / Però jo li dic al cel / No em cal aquesta pluja
