Rosa Regàs, escriptora guardonada amb els premis Nadal, per la seva obra Azul; Ciutat de Barcelona, per Luna Lunera; Planeta, per La canción de Dorotea; Biblioteca Breve, per Música de Cámara i distingida amb la Legió d’Honor de la República Francesa i amb la Creu de Sant Jordia torgada per la Generalitat de Catalunya, ha estat la convidada d’aquesta Cinquena Tertulia Salambó, celebrada el 30 d’octubre.
Rosa Regàs en plena tertulia al Salambo
Les organitzadores, Ma. Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, i Marta Figueras, delegada a Catalunya de la Asociación de Mujeres Cineastas y Medios Audiovisuales (CIMA), han presentat a l’escriptora a les tertulianes d’aquesta edició.
D’esquerra a dreta: Marta Figueras, Rosa Regàs i Ma. Àngels Cabré
Rosa Regàs ha explicat com en un moment de la seva vida va prendre diferents decisionsimportants que varen canviar la seva manera de viure: Separar-se del seu marit, vendre l’editorial La Gaya Ciencia, deixar de fumar i presentar-se a l’examen de traductora a les Nacions Unides, que va aprovar i que la va portar de 1983 a 1994 a treballar com a traductora independent a organirzacions de les Nacions Unides a Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington, París… “aquesta etapa de la meva vida va ser molt divertida”, ens fa saber somrient.
“Tenir una editorial, com totes les empreses, és un negoci molt absorbent i no deixa temps per la creació”. Reconeix però que durant el temps que hi va trevallar va adquirir molta experiència literaria i judici editorial. Durant catorze anys(de 1970 a 1984) va publicar a autores i autors poc coneguts o desconeguts del tot aleshores com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán, Javier Marías, entre molts d’altres.
“Em pregunten què cal fer per escriure. Cal entrar dins de cada un, rescatar records i sentiments i manipular-los amb imaginació i fantasia. Cal sentir obsessió per allà que estàs escrivint. També cal escoltar qui te la veu, o les veus, a la novel·la.
En els meus anys de traductora, durant les meves hores lliures escrivia però veia que no era una cosa plena, que li faltava quelcom. Va arribar un punt en que literalmente em vaig lligar a la cadira creient que era un assumpte de constància, quant era un assumpte d’obsessió i creació.
Poc a poc vaig llegir els llibres intentant possar-me en el cap de l’autor, així varem passar tres anys. El 1987 Carles Trías, em va dir que estava buscant una persona que escrivis un llibre sobre Ginebra i li varig dir que jo ho podía fer. Em va donar una data, emvaig possar a treballar i el vaig acabar. D’aquest llibre en García Márquez em va escriure que ‘Este es un libro realmente inteligente’.”
Rosa Regàs ens explica que ella sempre sap exactamente el final de cada novel·la quan la comença: “Sé com l’ acabaré lligant i relligant en aquest petit món que estic creant. La novel·la té la seva propia realitat, la seva propia vida”.
A Regàs li agrada conectar el que escriu amb les coses que estima i amb les persones més properes.
Reconeix que el fet de guanyar el Premi Nadal li va donar la oportunitat d’escriure en elsdiaris per la qual cosa va ser més coneguda.
Recorda quan treballava a la editorial Seix Barral, on va poder conèixer i compartir xerrades literaries amb el poeta Gabriel Ferrater, amb Jaime Gil de Biedma, els germans Goytisolo, amb Carles Barral; la mítica gauche divine on un dels objectius dels seus integrants era surtir del llimb cultural en el que es trobaven en aquella època i descubrir i posar en pràctica les seves vocacions ocultes.
Troba a faltar que la juventut d’avui no sàpiga qui eren aqests autors, que ningú els hi hagi parlat d’ells. “La cultura és la transmissió del que saben la resta. És la cultura el que fa avançar un país”.
Regàs ensdiu que ella té moltes vocacions, que quan es dedica a una, oblida les altres. Una d’elles és viatjar. Ho ha fet pe rAmèrica del Nord i del Sud, Àfrica d’est a oest, molts països d’Europa inclós el Polo Nord, i gran part d’Asia.
El 2004 va ser nomenada Directora General de la Biblioteca Nacional, càrrec del que va dimitir l’agost de 2007 per diferències profundes amb el poder. El temps que va ésser en el càrrec va fer un esforç enorme juntamente amb el seu equip per modernitzar la Biblioteca Nacional, fet del qual se sent molt orgullosa.
Desprès de dotze anys sense publicar ha obtingut el Premi Biblioteca Breve 2013 de l’editorial Seix y Barral amb la seva novel·la Música de cámara, la història d’un amor estroncat entre una dona de herència republicana i un jove de clase alta a la posguerra barcelonesa. Segons la seva autora aquesta novel·la és la que li ha costat més per l’època que descriu:”Vaig haver d’explicar l’època de la transició de dues maneres diferents. És una novel·la molt bonica”.
Volem destacar una frase de Rosa Regàs que ens ha impactat especialmente: “Vaigtrobar la màgia d’escriure. Escriure ha esdevingut el més important de la vida i el que fa coherente la vida”.
Novel·les publicades de Rosa Regàs: Ginebra (1987), Memoria de Almator(1991), Azul (1994), Canciones de amor y de batalla (1995), Viaje a la luz del Cham (1995), Pobre corazón (1996), Desde el mar(1997), Más canciones (1998), Sangre de mi sangre: la aventura de los hijos(1998), Sombras, nada más (1998), Luna lunera (1999), Hi havia una vegada (2001), La canción de Dorotea (2001), Per un món millor (2002), Diario de una abuela de verano. El paso del tiempo (2004), El valor de la protesta. El compromiso con la vida (2004; Volcanes dormidos. Un viaje por Centroamérica (2005); Viento armado (2005); Memòries de la Costa Brava (2006); Contra la tiranía del dinero (2012); i Música de Cámara (2013)
