OPINIÓ
Sí, ja sé que aquesta setmana ” no tocava ” escriure, però commemorem el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones i no he volgut deixar-ho passar.
La setmana estarà plena d’actes, manifestacions, xerrades, exposicions, etc … i en algunes d’aquestes activitats hi participaré de diferents maneres.
Les que ja tenim una certa edat sabem que aquesta data es va incorporar recentment a l’agenda feminista. Que va ser el 17 de desembre de 1999 quan l’Assemblea General de Nacions Unides, en la seva resolució 54/154. Es podria dir que la commemoració d’aquest dia. Des de llavors s’ha avançat bastant en el que a legislació es refereix i també i sobretot des de les organitzacions de dones, en prevenció i sensibilització.
Però els terroristes masclistes segueixen emparats per una xarxa invisible però resistent que els empara. I el fil d’aquesta xarxa es diu silenci. Perquè malgrat els més de cinquanta assassinats que el terrorisme masclista ha dut a terme només en el que portem d’any, les veus institucionals segueixen callades i practicant un altre tipus de violència cap a les dones que és més invisible, costa bastant més de detectar, però que es manifesta cada dia en les nostres vides de dones. Es tracta de la violència de gènere estructural.
Aquest tipus de violència que tot ho imbueix, és difícil (que no impossible) de detectar i de denunciar perquè hi ha massa interessos en joc per descobrir-la. I els interessos són de tot tipus i, per descomptat entren en joc agents socials, econòmics, culturals.
El fet que es pretengui tutelar nostre cos per tal de unes justificacions morals perquè no puguem decidir lliurement sobre les nostres maternitats, és un claríssim exemple de la violència de gènere que està exercint l’Estat, amb les indicacions i premisses de la Cúria Catòlica i seus dirigents de faldilles llargues i negres vociferánt als quatre vents.
El fet que apareguin ofertes de treball segregant sobre situacions familiars o no, com ha passat aquesta setmana de forma explícita en un diari, però que a més passa cada dia que una dona és entrevistada per a un lloc de treball, també és violència de gènere estructural, ja que se segueix pressuposant que les responsabilitats familiars han de recaure en les esquenes de les dones i això comportarà un major absentisme laboral.
La congelació i gairebé mort dels ajuts de la Llei de Dependència, és una altra manera d’exercir violència de gènere estructural contra les dones, ja que són elles les que han d’assumir majoritàriament, les tasques de cura i acompanyament de les persones dependents i han de tornar a la llar a realitzar aquestes atencions i ara de forma gratuïta, ja que les ajudes que es contemplen en la llei per a les persones cuidadores, també han desaparegut, igual que la seva formació. I això ho devem també als nostres governs.
Aquests són tres exemples de com cada matí, al llevar-nos ja ens trobem de forma universal totes les dones sense excepció amb aquests tipus de violència que, per invisible, és menys detectable, però no menys perjudicial, ja que va calant en la societat i aquesta, de nou la va justificant com una cosa ” natural” o cultural.
El patriarcat es camufla de moltes maneres, ja ho hem dit en diverses ocasions, però el pitjor d’aquest camuflatge és que pot arribar a confondre amb una mica més modern, amb el neomasclisme que està fent estralls, sobretot entre la gent més jove i que porta implícita la dominació de les dones a qualsevol preu i això, és violència masclista, quan no terrorisme masclista, i / o religiós, però sobre això hi ha un pacte institucional i androcèntric per no anomenar-lo pel seu nom: Terrorisme Masclista, es vulgui camuflar com es vulgui.
I aquest pacte arriba no només a TOTES els institucions de l’Estat, sinó, també a altres associacions, moviments, organitzacions, etc, que no poden ni escoltar parlar d’aquest tipus de terrorismes sense que els surtin urticària. I, vull pensar que no es tracta només d’un tema econòmic de responsabilitat de l’Estat per no haver protegit la vida de les seves ciutadanes assassinades, sinó que va molt més enllà i que fa bàsicament a una estructura mental col·lectiva que segueix sent androcèntrica i patriarcal fins la medul·la, perquè no és normal que alguna persona vinculada amb el món de la judicatura i amb responsabilitats públiques pugui afirmar “que no es pot considerar terrorisme perquè darrere no hi ha ni intenció ni estructura política que sustenti aquestes accions”.
El terrorisme masclista ha matat en els últims anys més que el terrorisme polític. Cal fastiguejar-se!
Mentrestant i des de 1995 ja són 1251 les dones assassinades, i …Això com es diu?
I, a més, vull insistir en una pregunta que per a mi és fonamental: Com es reaccionària a l’Estat Espanyol si en lloc de més de cinquanta dones que han estat assassinades aquest any o les més de mil dues-centes cinquanta assassinades en els últims quinze anys, fossin homes? Tindria el mateix tractament social, jurídic, religiós, polític, etc … ? Segurament NO, i això és el que més mal em fa constatar: Que la vida de les dones segueix tenint un menor valor que la dels homes fins i tot en estats anomenats moderns.
No volia ni podia deixar d’escriure en un dia com avui on el neomasclisme ataca amb força fent de les denúncies falses una bandera que no es justifica de cap manera.
En un dia on la violència estructural i silenciosa ens afecta a totes les dones. En un dia on el silenci dels que ens (des) governen els fa còmplices que cada assassinat, de cada morta.
En un dia en què cada sentència que qüestiona o no aplica la legalitat vigent en matèria de terrosisme masclista és un altre pas a la justificació d’aquests assassinats i a augmentar la bretxa del valor de la vida d’homes i dones.
En un dia en què els de faldilles llargues i negres es preparen per venerar el seu model de dona, Maria, sense recordar que moltes dones són agredides en tots els sentits com a conseqüència dels seus consells en els confessionaris i que segueixen sense denunciar aquest tipus d’assassinats, però qüestionen el nostre dret a ser mares o no.
En un dia on segurament moltes dones estaran patint fora mida a casa seva i ningú les podrà escoltar perquè els seus crits s’han tornat silenciosos i fins i tot sords, per a una societat que permet que més de cinquanta dones siguin assassinades a l’any sense exigir explicacions.
En un dia on el silenci es converteix el crits eixordadors de ràbia, dolor, consternació i impotència davant tant dolor que segueix sent intencionadament invisible per massa gent.
El dolor i la ràbia m’empenyen a cridar un cop més JA N’HI HA PROU de tant silenci!
Es diu TERRORISME MASCLISTA li pesi a qui li pesi i segueix matant!
JA N’HI HA PROU DE TERRORISME MASCLISTA ! ! !
