OPINIÓ
Sí, a data d’avui ja han estat vint les dones assassinades pels terroristes masclistes que el patriarcat engendra i només estem a finals del primer trimestre.
I hi ha dos casos que se segueixen investigant però que, pel que sembla, també serien assassinats masclistes. I són ja més de mil dues-centes vuitanta les dones assassinades pel patriarcat des de 1995. On són els que defensen la vida en aquests casos?
Encara no ha acabat el primer trimestre de l’any i les xifres són esgarrifoses. Més de vint dones assassinades i agredides pels que van afirmar estimar-les. I les van assassinar.
A part de les concentracions que les feministes realitzem periòdicament hi hagi o no assassinats masclistes per tal de denunciar aquests d’assassinats, ningú alça la veu més enllà dels moments puntuals on l’assassinat cau al teu poble o ciutat o quan s’acosta el vint-i-cinc de novembre que llavors tot es tenyeix de dolor i referències a aquest terrorisme.
Només les feministes i alguns homes que van despertant del malson patriarcal i ens acompanyen, denunciem al llarg de l’ any aquest degoteig incessant d’assassinats. Els poders públics, encarregats de vetllar per la vida i la integritat de les persones, es dediquen a “lamentar el que ha passat” i a mirar a una altra banda. O encara pitjor amb aquests que ens (des) governen, a seguir retallant partides i recursos destinats a la prevenció i a la sensibilització per evitar aquests episodis.
La formació i sensibilització en igualtat no interessa a aquesta gentussa que ens (des) governa perquè qüestiona la seva manera d’entendre el món i les coses. I aquesta visió és la que imposa el patriarcat. Una visió misògina, androcèntrica i , per descomptat desigual. Una visió amb relacions sentimentals completament asimètriques on l’home ha de tornar a governar a casa amb mà fèrria i ha d’imposar la seva llei a tota costa. Sense concessions ni negociacions. Aquest és el model que busquen. I, per descomptat tot amanit amb els “fills que Déu ens mani, vinguin com vinguin”. Els sona? A mi si.
I per això s’estan apropiant dels mitjans audiovisuals per transmetre per totes les vies aquest tipus de societat o, és que no veiem ja en la publicitat com han tornat a sorgir en els anuncis les famílies amb dues o més criatures, en la qual cada un i una té el seu paper clarament assignat, segons el mandat patriarcal? Ho estan fent i ningú els ho està impedint. Estan tornant a imposar models simbòlics que reforcen aquest patriarcat assassí amb cada anunci, amb cada programa escombraries que emeten.
On són els defensors de la vida en aquests casos?; Quan i on es manifesten cada vegada que assassinen una dona?; On és la Justícia en aquests casos?; On les assemblees d’indignats que també ho haurien d’estar per aquests assassinats?; On són les mostres de dolor cap als familiars de les víctimes, que ho són del terrorisme masclista per part de les autoritats de l’Estat?; On queden les informacions imparcials, no esbiaixades, ni sensacionalistes per part dels mitjans de comunicació? On queden les voluntats polítiques de posar fi a aquest reguitzell de morts?.
La dilatada experiència en la denúncia d’aquest tipus de terrorisme em diu que és una cosa que no interessa. No interessa denominar-ho com el que és, TERRORISME, perquè a les parts implicades com ho són els de faldilles llargues i negres, els dels frufrus, els que ens (des) governen, els que assumeixen posicions jerarquitzades i funcionen a cop d’ordres i totes les persones que defensen per “per acció o omissió” mesures encaminades a perpetuar el ferotge patriarcat en què vivim, no volen canviar les coses.
I no volen canviar-les, perquè els funcionen a ells que són, majoritàriament els que ostenten el poder en tots els àmbits. I canviar coses seria haver de renunciar a massa privilegis als quals no estan disposats a renunciar.
La ferocitat del patriarcat es mesura en nombre de dones assassinades. I en porten més de vint en menys de tres mesos. I això no sembla que hagi de canviar molt. Almenys mentre no treiem a aquesta gentussa del poder. I ja no em refereixo només als que ens (des) governen, que també i els primers. Em refereixo també als qui dirigeixen mitjans de comunicació, als que dirigeixen la Conferència Episcopal, el Consell General del Poder Judicial, el màxims responsables dels cossos i forces de seguretat de l’Estat que en massa ocasions, també, miren cap a un altre costat, als dirigents dels bancs i no només dels grans bancs i de les patronals que potencien un capitalisme ferotge basat en la injustícia, desigualtat, desigualtat i per tant en el desigual repartiment de recursos que sempre repercuteix negativament sobre la vida de les dones, i a tot persona que no col·labori en la construcció d’un món més equitatiu, més solidari i amb més oportunitats d’igualtat entre les que tenen els homes per ser-ho i les que tenen les dones.
Potser sigui una utòpica i segur que, com diu el meu savi pare, jo no ho veuré, però estic segura que algun dia hi haurà un aixecament en contra d’aquests assassinats de dones i llavors el patriarcat tremolarà.
Per ara, seguirem denunciat tot el que puguem i mentre ens quedi un fil de veu a aquests assassins masclistes que són els que els perpetren i els que ho permeten amb accions o omissions.
