Drets de totes, de les 8 milions d’ocupades i de les 2,5 milions d’aturades, a nivell de tot l’estat.
(A Catalunya, segons l’ EPA, hi ha un total de 836.900 persones en situació d’atur que suposa una taxa del 22,16%, de la qual el 21’79% són dones i el 22’48% són homes)
Som ciutadanes, tenim drets. Drets conquistats durant més de dos segles de lluita feminista i obrera. Però avui estan en perill totes aquestes conquestes, està en perill l’estat del benestar, el dret al treball, l’accés a l’educació de qualitat, a la sanitat, a un habitatge digne.
La igualtat entre dones i homes s’està convertint en una quimera, un somni. Estem veient que dia a dia desapareixen serveis bàsics com els d’atenció a les víctimes de violència masclista.
Assistim a una gran reculada en matèria de drets socials que afecta tots els àmbits de la vida social i laboral. És clar que la crisi i les mesures que estan prenent els governs no fan altre que fer palesa aquesta realitat. En aquest sentit, cal avançar cap a un nou model social i, per a això, cal obrir de nou el debat sobre què entenem per treball digne i sobre la necessitat de posar, en el centre del sistema socioeconòmic, la sostenibilitat de la vida.
El dret a la cura i la coresponsabilitat han de ser els dos eixos fonamentals d’un model social basat en la sostenibilitat de la vida, que ha de garantir a la ciutadania el dret a rebre les atencions adequades en diferents fases del cicle vital i no només en situació de dependència.
La responsabilitat social en el sosteniment de la vida ha de ser equitativament compartida. Del treball domèstic i de la cura de les persones, se n’han encarregat les dones sempre -encara que invisibilitzades-; en canvi, els homes, les empreses i l’Estat se n’han desentés. La coresponsabilitat s’ha de donar tant en l’esfera pública com en l’esfera privada. En aquest sentit, una mesura que contribuiria decisivament a posar les condicions favorables perquè els homes exerciren el dret a cuidar les filles i fills seria que els permisos per naixement i adopció foren iguals, intransferibles i remunerats al cent per cent per a mares i pares.
L’impacte de la crisi i les mesures adoptades pels governs tenen efectes devastadors, no sols en el món del treball remunerat, també en el treball domèstic i de cura de les persones. En situacions de desocupació i caiguda dels salaris, el benestar de les families està supeditat a una major càrrega del treball no remunerat sobre les dones. Els governs s’han doblegat a les exigències dels mercats financers, que anteposen el benefici i creixement econòmic a la cura i la consecució d’una major qualitat de vida mitjançant la coresponsabilitat i el repartimen del treball assalariat.
Les mesures d’ajust i les retallades dels governs sols han portat més atur, desnonaments, congelació salarial, exclusió social i pobresa en grans sectors socials.
La darrera contrareforma laboral legalitza la precarietat, la desigualtat, l’explotació i la discriminació de les dones. De totes, de les 8 milions d’ocupades i de les 2,5 milions d’aturades, anivell de tot l’estat i a Catalunya d’un total de 836.900 persones en situació d’atur que suposa una taxa del 22,16% (homes, 22’48%; dones, 21’79%) . Una contrareforma que facilita l’acomiadament, la desregulació de les condicions de treball, que desmantella els serveis públics, que deixa totalment a les mans de les empreses les condicions laborals i els salaris, que afavoreix la precarietat laboral, que perjudica en major manera les dones que cobren salaris, prestacions per atur i pensions més baixes que els homes, i que tenen major taxa de temporalitat i a les quals es continua discriminant per la maternitat.
Més atacs a la ciutadania per part d’un sistema social i econòmic, basat en els beneficis i interessos dels mercats capitalistes en comptes de la sostenibilitat de la vida. Un mercats que dicten els seus objectius i mesures als governs de torn per tal que aquests imposen les seues polítiques neoliberals a la ciutadania.
Apostar per la sostenibilitat de la vida significa qüestionar el sistema capitalista amb tots els seus mecanismes i modalitats amb la finalitat de fer possible una organització social justa i igualitària. Qualsevol plantejament emancipador sobre el treball, sobre el repartiment solidari d’aquest, com afirma Cristina Carrasco, ha de donar resposta a dues qüestions imprescindibles: com es reorganitza la producció mercantil perquè totes les persones tinguem accés a un lloc de treball assalariat i com es comparteixen les activitats familiars que reprodueixen la vida i la força de treball.
Per això, aquest Primer de Maig, les dones reclamem els nostres drets i continuem cridant: “Més coresponsabilitat, més treball digne per a totes”.
