Em vaig oblidar de plorar

Al llarg de la meva infància i de la meva joventut vaig ser sempre molt molt ploranera. Mai em va importar ser una ploranera perquè em permetia desfogar-me i sentir-me com a nova. Ho considerava molt guaridor, era com que em netejava l’ànima.

Farà uns 30 anys era un dia a la feina, llavors treballava com a sindicalista a CCOO, i tenia una parella bastant més gran que jo. En aquells moments el sindicat encara estava molt masculinitzat i amb prou feines hi havia, almenys a la meva comarca, dones sindicalistes.

Recordo que un dia em vaig endur un bon disgust i vaig començar a plorar. La meva parella va entrar al despatx que jo ocupava i em va recordar que, si els meus companys sindicalistes em veien plorar, mai no em prendrien seriosament. I el que va ser pitjor, ell tampoc.

Aquelles paraules van ser traumàtiques i a poc a poc em vaig anar oblidant de plorar. Ara tinc un bloqueig emocional que m’impedeix plorar i aquesta emoció es converteix en ansietat i, alhora, en nàusees. És dur quan arriben perquè durant hores romanen i ataquen amb fúria. I no pots fer res més que prendre un medicament per amainar-les.

Aquesta setmana passada en vaig tenir un dia i no vaig poder anar a treballar. L’endemà vaig trucar a la Pilar, una meravellosa companya del departament de personal i vam estar parlant una mica sobre l’ansietat i les seves conseqüències i em va preguntar precisament per això, per quin motiu no podia fer una bona plorera i treure-ho tot en lloc de donar pas a l’ansietat. Només li vaig dir que no podia plorar.

Em vaig quedar amb el rum-rum del tema i vaig recordar aquell episodi traumàtic i de com des d’aleshores i malgrat haver passat situacions doloroses, em resulta impossible plorar.

M’agradaria trobar la tecla del llagrimal, però no la trobo i ho passo malament perquè llavors, com avui, apareix l’ansietat i amb ella alguns oblits i badades inexplicables.

Fa tot just una setmana vaig viure un altre episodi traumàtic on una dona a qui considerava la meva amiga va faltar greument a la meva dignitat cridant-me com una hidra per un error que vaig cometre i pel qual immediatament vaig demanar disculpes. Tot i això aquesta dona, a qui conec des de fa gairebé vint-i-cinc anys, va continuar cridant-me i em vaig bloquejar. Li vaig dir que ja parlaríem en un altre moment.

Vaig estar donant voltes al seu comportament i vaig considerar que havia faltat a la meva dignitat amb aquells crits i vaig intentar fer-li-ho saber l’endemà, però ella no va escoltar res perquè de nou es va posar a cridar-me. Òbviament la vaig bloquejar de tot arreu i no vull tornar a saber-ne res en un temps. Malgrat tot, la vull, però no puc permetre aquesta falta a la meva dignitat, sobretot quan ella sap que estic passant un sot emocional amb molta ansietat. Però ni tan sols puc plorar.

Pilar, em va recordar amb les seves senzilles paraules les bondats d’una bona plorera, però no puc plorar. D’aquí ve el títol d’aquest post. Em vaig oblidar de plorar.

D’aquí uns dies he de visitar un terapeuta pel tema de l’ansietat i vull comentar-li també aquest tema, perquè sent una persona sensible com ho sóc, ho passo francament malament.

De moment escriure-ho, ha resultat molt guaridor I això sempre ajuda. El poder de la paraula sempre és sanador, almenys per a mi i quan escric