Serra, Sànchez i Carranco
El laberint legal era una de les taules de les Jornades Internacionals sobre mitjans i violències masclistes organitzades per Origen.
Les deficiències i les males praxis en el sistema legal, com també la falta de mesures de protecció i acompanyament de les dones i també en alguns protocols policials, van quedar de manifest en aquest debat.
Rubén Sánchez, psicòleg i formador que atén a l’Oficina d’atenció a la víctima en delictes de Violència a la ciutat de la Justícia de Barcelona, es va mostrar en la seva intervenció, partidari d’utilitzar el terme feminicidi per a les dones assassinades i no emprar el de víctimes de violència intrafamiliar o conjugal; va denunciar la “vulneració de drets a diari” cap a les dones en les praxis dels Jutjats – “diguin-me si no ho és, que les dones declarin a 1,5 metres d’altres persones i sense intimitat en les compareixences”.
Síndrome del burn-out o cremar-se pel treball
Sánchez va revelar també que les i els professionals judicials pateixen la síndrome del burn-out (malaltia que afecta el personal sanitari que viu situacions difícils i morts assídues i literalment ‘es crema’) però que, segons sembla, també pateixen en l’àmbit judicial les persones que atenen situacions de violència, com les que ell explicava.
D’una banda, ho pateixen per l’excés de treball, obligat per les retallades econòmiques: “Acabo de venir de guàrdia -afirmava aquest psicòleg- i he estat amb una jutgessa que ha hagut d’atendre declaracions de 7 dones, més les dels 7 agressors homes , és a dir, 14 compareixences; humanament, no sé com ella ho ha pogut fer”, va afirmar Rubén Sánchez.
D’altra banda, va assenyalar que “acabes absorbint aquestes violències i prejudicis i això repercuteix en el clima i l’entorn laboral” i en definitiva, en la pròpia salut i per això es ‘cremen”.
Desvetllar les sentències per acabar amb la impunitat
Dirigint-se a les i els periodistes assistents, Rubén Sánchez va afirmar que, primer, “s’assegurin bé del que és la realitat i no el que afirmen els tríptics o les memòries” perquè “quan hi ha una roda de premsa munten l’escenari” i fins i tot hi “posen cadires i flors” que, en general, no existeixen.
Després, va animar que “s’acabi amb el blindatge de les decisions judicials” perquè “ha de ser notícia la sentència judicial doncs sembla que hi ha molta impunitat”, ja que la premsa s’oblida de les resolucions després de l’assassinat de les dones i no se segueix el desenvolupament dels esdeveniments posteriors: les penes als victimaris i com es fa la rehabilitació.
I finalment, Rubén Sánchez va exhortar que la premsa posi fi als prejudicis i a la visió estereotipada, que encara no s’ha eliminat en els entorns policials i judicials. Per a això, va aconsellar que s’elaborés una ‘borsa de contactes’ d’ expertes i dones supervivents per facilitar correctes i reals informacions, tècniques i personals, per al que ell es va brindar a possibilitar.
Violència institucional i males pràctiques
El més terrible, de totes maneres, va ser conèixer per boca d’aquest tècnic, que no es prenen les adequades mesures de protecció cap a les dones que pateixen violència (Catalunya és la que menys n’atén l’Estat espanyol); que no hi ha una Unitat de Valoració Integral, i, sobretot que, malgrat les formacions en gènere, hi ha encara professionals que treballen en l’àmbit de la Justícia que no canvien la seva actitud masclista.
Sánchez, va concloure que cal fer tremolar els fonaments de la Justícia perquè, segons la seva opinió, hi ha violència institucional, a més de males pràctiques i hi ha interès en què tot segueixi igual; perquè “el poder judicial vol mantenir l’ordre establert i no canviar-lo”.
L’advocada Laia Serra, coneguda mediàticament per ser la defensora d’ Ester Quintana, va ser molt crítica, precisament amb els mitjans de comunicació, perquè transmeten idees estereotipades i “mai debaten les dinàmiques o les causes de la violencia”. En la seva opinió el ’cicle de la violència’ contra les dones és un ‘fenomen complex’ que té resultats terribles (agressions o mort) però que encara s’explica amb mites i enfocaments estereotipats. Falta el “debat sobre la responsabilitat” tant social, -que “accepta amb resignació aquesta violencia” – com institucional.
Un moment del debat d’aquesta Taula
Mites i estereotips en el sector Judicial
Segons aquesta jurista però, també hi ha estereotips en el sector judicial. Per exemple, la dona és gairebé impresentable com a persona: a) se la considera dolenta, fosca, manipuladora (sempre vol aconseguir alguna cosa); b) és també infantil, es deixa portar, no sap decidir; c) és una víctima, per tant vulnerable…
Però, en canvi, si alguna dona és forta, ja es pensa que “no està tan malament”, per tant, “tindrà dificultats” per confirmar que pateix violència davant les institucions.
A mès, en opinió de Laia Serra, hi ha el ‘mite del maltractador’ o els escenaris que suposadament elles propicien: a) la violació en un carreró fosc, l’ assaltant és un migrant, i en realitat, és una violència en l’àmbit domèstic i perpetrat per persones properes; o b) els missatges nefastos: ella el provoca… alguna cosa haurà fet …
Societat irresponsable i resignada
Serra va denunciar que “a la dona sempre se la responsabilitza de tot el que li passa; encara que sigui subliminal; hi ha en el llenguatge comunicatiu” i, d’aquesta manera, es legitima la violència masclista. D’altra banda, segons aquesta jurista, “si el maltractador maltracta és perquè l’entorn social ho permet, a més dels policies i els jutges”.
Segons la seva experiència legal, “la violència s’accepta amb resignació perquè afecta a tota la societat i no s’acoten les responsabilitats”. Serra també va valorar els ‘inputs’ dels mitjans de comunicació i la “retroalimentació” que, per a ella, senten els agressors en veure les notícies en els mitjans. Això va ser discutit àmpliament en el debat posterior.
La bona notícia que va comunicar l’advocada Serra va ser que més de 25 col·lectius de diferents associacions de dones profesionals i activistes feministes van presentar al Departament d’Interior de la Generalitat ,el 25 de novembre de 2015, un plec de queixes, que va ser acceptat, per ampliar les mesures d’atenció judicial, de seguretat i d’ordres de protecció, l’anomenat protocol de ‘Valoració de risc’ on es van incloure totes les normatives internacionals i les demandes professionals.
Reconeixement del criteri subjectiu de la dona
Entre les noves conceptualitzacions també es va visibilitzar jurídicament la ‘violència estructural’ i el ‘criteri subjectiu de la dona’ o la seva percepció personal, inexistent fins aleshores, a més del deure de incloure la cronicitat dels fets violents i la seva reavaluació periòdica per al seguiment de la violència contra les dones.
La periodista Rebeca Carranco que, per a la discussió, va presentar alguns dels seus articles sobre violència masclista en l’àmbit de la prostitució, va generar una discussió molt interessant pel que fa a la importancia de contextualitzar una notícia d’assassinat – que no mort- d’una dona a mans d’un home i com són ateses per les institucions.
Aquestes son algunes de les reflexions del debat: No s’investiguen els casos d’assetjament ni amenaces; el 10% de les assassinades havien denunciat; l’última víctima a Andalusia ho havia fet 4 hores abans; quan es peguen tots dos és com un ‘divorci penal’; cal trencar amb l’opacitat penal; el Poder Judicial és el braç armat i executor del patriarcat.
Denunciar als jutges que no atenen les demandes
Cal denunciar que les ordres d’allunyament no es controlen correctament: els homes entren per la finestra quan no hi ha guàrdies, violen espais privats sense control… i després de les noves denúncies de les dones, només augmenten de 500 a 2.000 metres l’espai d’allunyament; per tant, cal denunciar als jutges que no atenen les demandes de les víctimes perquè elles segueixen insegures.
No s’acaba la violència quan ells marxen de casa. Però el fet que elles tinguin projectes alternatius i pensin en seguir endavant diàriament, quan s’aixequen, ja és una victòria. No obstant això, les dones han de buscar suport del seu entorn familiar i d’amistats; és resistència amb resiliència.
La responsabilitat de informar
Pel que fa a la responsabilitat d’informar, per al col·lectiu de periodistes, va quedar palès que les notícies sempre han d’aportar debat (agència, mes agenda pròpia), tant si és informació positiva (reflexions d’alguna dona supervivent de la violència) com informació negativa (dades d’organitzacions que indiquin les mancances que troben les víctimes en el procès i en la seva sortida personal).
I la prensa sempre ha d’assenyalar i recordar les obligacions institucionals pel que fa a les lleis locals i tambè els convenis internacionals, que obliguen a l’Estat a prevenir, eradicar o sancionar la violència, com ho és la CEDAW (Convenció sobre l’Eliminació de tota forma de Discriminació contra la Dona).
