Sèrie Renda Bàsica Universal
Per Laure Vega, membre del Consell Assessor per implementar la Renda Bàsica Universal
Aquest article té per objectiu abordar una de les potencialitats que considero més interessants de la Renda Bàsica Universal, el seu impacte en la lògica del xantatge renda-treball i les possibilitats associades a la debilitació d’aquest.
“Les nostres vides no seran explotades des del naixement fins la fi d’aquesta; els cors moren de gana igual que els cossos. Doneu-nos pa, però doneu-nos també roses. Mentre marxem i marxem, incomptables dones mortes criden a través del nostre cant el seu antic clamor pel pa. Poc art, amor i bellesa van conèixer els seus esperits sacrificats. Sí, estem lluitant pel pa, però també lluitem per les roses!”. Bread and Roses, Himne de la vaga de Massachussets protagonitzada per dones.
Aquest article té per objectiu abordar una de les potencialitats que considero més interessants de la Renda Bàsica Universal, el seu impacte en la lògica del xantatge renda-treball i les possibilitats associades a la debilitació d’aquest. És, per tant, un article necessàriament parcial que per sort, gràcies a la feina de mitjans com aquest, queda subsanat, ja que s’està escrivint a bastament des de tants prismes com possibilitats té la mesura.
Quan Howard Fast narrava la història d’Espàrtac, deia que “quan un home arrossega una cadena, pensa molt poc, en molt poques coses, i la major part del temps el millor és no pensar en cap altra cosa que en quan es tornarà a menjar, beure novament, dormir de nou” i afegia “Als homes se’ls transforma en bèsties i així no pensen en els àngels”. Els més de dos milers d’anys que ens separen de la història narrada per Howard Fast no invaliden la reflexió que plasma sobre en què pensem quan arrosseguem una cadena, i, tanmateix, és en aquesta mateixa història de fraternitat, on es planteja un bé superior transcendent a la mateixa vida, la lluita per la Llibertat.
Com ompliré la nevera? Si puja el lloguer del pis, on viuré? Què faré quan arribi el rebut de la llum? i així un seguit de pors i pregàries dirigides al buit. Des que no s’espatlli la rentadora, a la por que encarna el que visibilitzem com l’única opció per poder seguir fent front a cadascun d’aquests pensaments, que no deixen espai per “pensar en els àngels”: no perdre la feina o, directament, trobar feina. I aquesta és la nostra cadena.
Dins del capitalisme com a sistema de relacions socials les necessitats només poden ser satisfetes a través del treball assalariat. És a dir, la gran majoria de la població –tota aquella que no té l’existència garantida de manera autònoma a través de la propietat– troba vinculada la necessitat de treballar assalariadament a la possibilitat de viure. Sense el que Júlia Bertomeu i Antoni Domènech definien com una “base autònoma d’existència” l’única forma de viure és vendre la nostra força de treball, convertint-nos forçosament en treballadores assalariades, depenent, per tant, de la voluntat de l’ocupador per viure. Així, en aquest mercat de treball al qual no acudim lliurement sinó sota la necessitat derivada d’un procés de despossessió, ens trobem la majoria de la població les qui depenem d’un salari per viure. Abocats a condicions de competència a la baixa entre nosaltres exercides a través de la pressió del famós exèrcit de reserva, aquella porció variable, però estructural que no hi accedirà al treball. En el millor dels casos obtindrem un salari que paga el valor de la nostra força de treball i que es determina en funció de la correlació de forces del moment Aquest salari no ens permet en cap cas sortir d’una roda en la qual la mateixa possibilitat de viure depèn de la voluntat d’algú aliè, que en aquest procés acumula més riquesa social i consolida les seves posicions.
D’aquesta manera, el primer de tots els drets humans inalienables, aquell que és substància de la democràcia i que genera la base per a la concepció de justícia, el dret a l’existència, no està garantit. L’existència passa indefectiblement pel mercat de treball –o per ajudes derivades de determinada relació amb el mercat de treball– i per tant, per la decisió d’algú altre pel mer fet de ser propietari. Sense el dret a l’existència la llibertat, entesa com l’absència de possibilitat de dominació, és una ficció jurídica i carn de campanyes polítiques èticament dubtoses. I és aquí on, seguint una rica herència de lluites i treball teòric plantegem, com tantes d’altres, la Renda Bàsica Universal. Una renda suficient, incondicional, sufragada a través d’un impost al capital econòmic i que tingui com a únic requisit l’empadronament. És a dir, una prestació universal, que sigui un dret als drets per aquelles persones que la Llei d’Estrangeria nega la regularització, que no estigui vinculada a cap forma de relació sexoafectiva o de convivència, que sigui suficient per a superar llindar de pobresa, que realitzi una redistristribució ex ante de la riquesa i que, per tant, trenqui amb la idea que “guanyar-nos la vida” exigeixi treballar assalariadament. Una renda que recupera el plantejament de Thomas Paine a Agrarian Justice el 1796, on defensa un impost directe a la propietat privada de la terra que es traduís en una pensió vitalícia com a recompensa de la pèrdua de la població del seu llegat natural. Una RBU, com una forma de justícia commutativa que combati el procés de despossessió que ve de lluny i, que sense fre, va per llarg. Un dret que recupera un aprenentatge que ja sabíem: la Llibertat requereix condicions materials per existir. Tant ho sabíem que la Carta Magna (1215), que garantia drets civils i polítics, era germana de la Carta del Bosc (1217), que garantia l’accés als béns comunals.
Plantegem aquesta mesura monetària no com la solució a tots els mals. Si no com la possibilitat d’una mesura necessàriament universal i que, per tant, pren forma de Dret en un moment en què aquests –malferits per la desconnexió del seu enunciament de les condicions materials pel seu exercici– es troben en franca reculada. Com una part de la resposta a la denominada “quarta onada” de salut mental que prengui en consideració el que exposava Amartya Sen, la variable més determinant en la salut és la renda.
I no voldríem deixar de plantejar la RBU també com una possibilitat a través d’un dret a conquerir que, en un moment de dificultat en l’articulació de lluites comunes propiciï un procés de lluita pel desenvolupament humà que desbordi la mesura i inclogui la reducció de la jornada de treball, uns serveis públics forts i amplis o una economia planificada al servei de la vida. Un procés, per tant, que posi sobre la taula que de nou que el lliure desenvolupament de cadascú com la condició pel lliure desenvolupament de tots a través d’una organització plural contra un capitalisme que precisament impedeix a totes les persones desposseïdes dels mitjans de producció, independentment del crisol d’identitats en el que s’emmirallin, el control de les seves vides i la persecució de qualsevol interès que tinguin. Com una possibilitat de conquerir temps lliure sense el permís de ningú, ni pare, ni marit, ni patró, mentre esquerdem una cadena que no serà eterna. Temps lliure que ens permeti un tast de bona vida, l’accés a la bellesa i a la formació de la sensibilitat, com a pas necessari pel veritable enteniment, com, i ara sí, demanar el pa i també les roses.
