OPINIÓ
Just d’avui en quinze dies haurem d’anar a votar a qui vulguem que ens representin en les Corts Generals: Congrés i Senat.
Tenim, per tant quinze dies per escoltar propostes, llegir programes, veure debats televisius i intoxicar-nos amb tota la xerrameca de les campanyes electorals, una vegada més.
La veritat és que és pesat haver de passar de nou per aquí quan, en el fons saps, que després de les eleccions, poques coses poden canviar a millor, sobre tot si es compleixen els pronòstics i guanya la dreta més recalcitrant del panorama electoral. Bé, oblidava un detall i és que tota la dreta va junta a les eleccions generals sota les sigles del partit popular … Bé, llevat que visquem en comunitats autònomes on alguns partits nacionalistes poden arribar a fer-los ombra.
Sóc de les que defenso el dret i el deure del vot a ultrança, si més no pel que es va haver de lluitar, i com a homenatge a les persones que van perdre la vida per aconseguir-ho, cal anar a votar sempre, en cadascuna de les convocatòries electorals.
Cada vegada que s’acosten eleccions tinc la tendència d’apropar-me a algun dels programes electorals dels principals partits que es presenten a les eleccions per comprovar que ens ofereixen en matèria d’igualtat i altres aspectes que m’interessen. Si, ja sé que potser sigui una masoquista, però m’interessa molt saber què ofereixen en el contracte abans que els doni (o no) el meu vot.
En aquesta ocasió he fet el mateix. La veritat, com s’encarreguen de recordar cada dia, és que en aquesta ocasió els programes se centren bàsicament en com sortir de la crisi i, de passada, en com mantenir alguns ¿drets consolidats? que ens queden de la societat del benestar en la qual vivíem fins fa relativament poc temps.
He d’afirmar que algunes propostes em fan por. Sobretot les del PP en relació a les famílies. Por de veure el que possiblement se’ns ve a sobre als qui no pensem com els que han aprovat aquest programa.
Fórmules com les de canviar l’actual regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs (bé, ells en diuen directament avortament, que és més impactant), sense aportar més informació, sense donar més pistes de per on poden ficar la tisora, em provoca desassossec.
Un altre exemple: Emprendre totes les reformes necessàries per millorar l’accessibilitat i eliminar burocràcia en temes de salut, això vol dir posar en mans privades la gestió de molts centres sanitaris de la xarxa pública perquè algunes persones afins puguin treure partit de les malalties de molta gent? Crec que aquesta és la traducció més adequada a aquesta proposta i segueix fent-me por. Sobretot d’acord amb el que vaig veient en algunes comunitats, entre elles la Comunitat Valenciana, en la qual visc i treballo i sé del que parlo.
Cal anar a votar, d’això no hi ha dubte. El dubte sorgeix quan has de decidir donar la teva confiança. I, encara que jo no tinc dubtes, pot haver gent que no entengui que no és el mateix votar a unes o altres opcions polítiques, ja que amb la poca capacitat de maniobra que tenim en aquests moments com a conseqüència de la crisi, encara queda marge. I alguns drets bàsics i universals no es poden tocar.
I aquests drets passen per una educació pública i de qualitat amb caràcter universal. Passen també per una atenció sanitària, també pública de qualitat i universal per a tota la ciutadania, sense copagament i amb accés als medicaments de forma precisa i no depenent de que s’hagin realitzat o no els pagaments a les farmàcies per part de les administracions de torn.
També passa per consolidar la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones en tots els àmbits, incloses les empreses amb la implantació dels Plans d’igualtat allà on corresponguin i en no utilitzar la crisi com a excusa per empobrir les condicions laborals sobretot de les dones augmentant d’aquesta manera la bretxa salarial i la feminització de la pobresa.
Per això cal anar a votar i cal votar amb cor per les sigles amb les que cada persona se senti més identificada. Però no és menys cert que també cal votar amb el cap per aquelles opcions que es comprometin a defensar a capa i espasa els drets que ja tenim consolidats com a societat i no permetre que donin ni un pas enrere. En cas contrari tota la societat sortirem perdent, perquè quan més del cinquanta per cent de la societat fa un pas enrere, se’n ressenten totes les persones.
Des d’aquí faig una crida al vot progressista i d’esquerres per frenar l’avanç del liberalisme polític i econòmic, perquè les persones comptem i perquè som qui deleguem la nostra veu en els qui ens han de governar.
Però només deleguem la nostra veu, mai els nostres drets.
