Redacció SemLac
El nou mapa econòmic que es va dibuixant a Cuba, a partir de la incorporació vertiginosa de nous actors econòmics, imposa reptes enormes per a la bona marxa de les petites i mitjanes empreses que van naixent.
Però, segons el parer de l’economista Ileana Díaz Fernández, les dones, en particular, arriben al terreny amb desavantatge.
“Els desafiaments per a les noves formes de gestió en general, i en particular per a les anomenades Mipymes (micro, petites i mitjanes empreses), són grans per a qualsevol, ja sigui un home o una dona qui estigui a càrrec”, assevera la investigadora del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana (Ceec), de la Universitat de l’Havana.
“En primer lloc, perquè el país no està preparat per a aquest escenari”, afirma la professora universitària i coordinadora de la Xarxa d’Emprenedoria i Innovació de la casa d’alts estudis capitalina.
“Aquests nous actors econòmics generen una enorme heterogeneïtat en el teixit econòmic i empresarial del país, i fins ara aquest teixit ha estat format pràcticament només per empreses estatals”, explica.
Tot i això, en aquest nou mapa econòmic la majoria de les empreses aprovades fins ara no són estatals. Dades publicades el 27 de maig passat comptabilitzaven 3.563 mipimes des que va iniciar-se el procés, el setembre de 2021, de les quals 3.460 són privades, 51 estatals i 52 cooperatives.
“La diversificació és enorme, encara que això no resta determinat protagonisme a les empreses estatals, ja que aquestes segueixen sent les més grans i les que mouen volums més grans d’economia. Però és un canvi que demana altres mirades, visions complementàries i més integrals”, assevera Díaz Fernández.
I aquestes mirades integrals inclouen els enfocaments de gènere?
Per descomptat. Si analitzem els números, tenim que fins ara només al voltant del 22% dels socis de mipimes són dones. Ja es comença a mostrar una situació que sempre ha estat evident, però ara ho és molt més. Era una cosa que es veia venir, perquè a la feina per compte propi poc més del 30 per cent era exercit per dones, però d’aquesta proporció una part substantiva eren treballadores contractades, no propietàries de negocis.
No és el mateix desafiament ser dona en una empresa estatal i ser promoguda a un càrrec de direcció que ser propietària d’una empresa privada, on aquest lloc implica un enorme pes econòmic.
Per què diu que les dones estan en desavantatge?
Un assumpte important té a veure amb el capital acumulat. Elles posseeixen menor capital acumulat que els homes. No parlo només de capital financer, sinó també d’aquest capital social, relacional, que els permet moure’s amb més facilitat al món empresarial, de negocis. Quantes propietàries de casa hi ha? Quantes dones tenen un cotxe que sigui propi? Quantes tenen un recurs que sigui comercialitzable?
Cal tenir en compte que aquestes empreses s’estableixen, generalment, a les cases de les persones. Aquí tenim un element de fre per a les dones, si la casa no és pròpia o depenen de l’autorització d’un marit o d’altres familiars. Això pot ser una problemàtica per a l’home també, però en el cas de les dones encara és més sensible.
Un altre element és el capital relacional. Les dones tenen menys capital relacional que els homes. Han treballat bàsicament en el sector públic o estatal i, generalment, com a funcionàries o especialistes i no en un lloc de direcció o de presa de decisions. Això implica un capital relacional molt més limitat.
I les càrregues de la cura i domèstiques?
Aquest és un altre fre per a aquest capital relacional i per al mateix exercici del negoci. Com que generalment tenen una segona jornada laboral, això les obliga a marxar d’hora cap a casa, per la qual cosa no poden establir aquest tipus de relacions a les què sí que acostumen establir els homes després de la jornada laboral: prendre’s una cervesa, compartir un cafè. En aquests moments també es gestiona el capital relacional.
La situació econòmica actual aguditza totes aquestes disparitats, perquè no estem en unes condicions en què es pugui accedir fàcilment a crèdits, per exemple. Les darreres dades en relació amb el treball per compte propi revelaven que una proporció mínima de dones accedien a crèdits. Tot i això, segons algunes enquestes, elles eren les que més estaven disposades a accedir als crèdits perquè, justament, eren les que tenien menys recursos.
Si la mirada de gènere al nou escenari econòmic no és del tot transversal, com a mínim fóra bo incloure accions afirmatives que permetin equilibrar les diferències. Però avui encara no n’hi ha.
L’accés diferenciat a crèdits és una de les mesures afirmatives? Quines serien altres?
Per exemple, els incentius fiscals, facilitats diverses per accedir als negocis, assessoria individualitzada. Però com que estem en una situació deprimida pel que fa a l’accés als cercles infantils, a la gestió de l’alimentació i la vida quotidiana, llavors tot s’aguditza molt més.
L’escenari s’agreuja en unes condicions en què, a més, aquests nous actors econòmics no tenen prou proteccions. El Codi del Treball actual estableix drets mínims per a les formes no estatals.
Ara es parla de projecte, que justament doni prioritat a les dones per accedir a les noves formes de gestió de l’economia. Però fins ara no hi ha res concret. Per tant, els homes tenen un esglaó superior quant a les condicions de partida.
És una cosa que passa a tota Amèrica Llatina, però a Cuba ho veiem amb molta força en el nostre sistema social. A altres països de la regió, les dones han d’accedir a crèdits a través dels seus marits, per exemple, però el fet que no estiguem en una situació pitjor no vol dir tampoc que estiguem en la millor.
Des de la Xarxa d’Emprenedoria estan promovent algun assessorament en aquest sentit?
La xarxa va néixer el 2016 i és bàsicament un espai d’investigacions, encara que treballem molt a prop d’emprenedors i emprenedores, ja que són l’escenari dels nostres estudis. Tenim un deute amb els estudis de gènere, encara que incorporem alguns enfocaments. Però passa que entre els que integren la Xarxa gairebé ningú no treballa els dos perfils: hi ha els que estudien les teories de gènere i no els interessa ficar-se en les emprenedories i viceversa.
Però intentem incorporar en els nostres estudis i capacitacions les emprenedores i les dues investigacions que tenim ara mateix en pla incorporaran aquests enfocaments. Una té a veure amb la política de foment per a les mipymes i tindrà una mirada específica a grups en posicions de vulnerabilitat, on s’hi inclouen les dones. També estarem abordant la responsabilitat social, que és molt més que això, però ho inclou.
La segona investigació transversalitzarà més la mirada de gènere, ja que té a veure amb l’impacte de les pimes en l’àmbit econòmic i social. Ja vam fer un taller metodològic per definir indicadors i ho vam fer a partir d’una anàlisi sociodemogràfica, per no veure’l [l’impacte de les pimes] només des d’un punt de vista econòmic o des de l’ocupació. És una investigació que ja comença a aixecar informació a sis províncies i aproximadamente d’aquí un any tindrem els primers resultats.
No es pot pensar només en necessitats econòmiques, sense tenir en compte les socials; com tampoc mirar només allò social, sense tenir en compte allò econòmic.
