RESSENYA
Per Carles Duarte i Montserrat, poeta i lingüista
Una de les personalitats més polièdriques i interessants de la nostra vida cultural és Maria Àngels Viladot, que ha publicat des d’assaigs sociològics i sociolingüístics a llibres de poesia o de prosa de ficció.
Ara ens presenta, dins del segell Stonberg, amb un pròleg d‘Olga Xirinacs i una coberta de Perico Pastor, Disset esclats, un recull de narracions inspirades en disset dones reals amb perfils vitals i professionals rellevants.
Maria Àngels Viladot, que n’ha valorat la personalitat i la trajectòria i s’hi ha entrevistat, n’ha extret una experiència significativa, a partir de la qual ha concebut un conte. Ho explica així: “Consistia a demanar a dones diverses alguna vivència que recordessin amb prou força per conformar un relat breu i, si podia ser, allunyat en el temps.” Hi afegeix: “m’agraden molt els anys seixanta i setanta del segle XX”. Però el llibre conté textos que arriben fins al present, epidèmia inclosa.
La proposta de Viladot és tan sorprenent com reeixida. Posant en joc el seu talent per capbussar-se en l’ànima humana i per teixir relats capaços d’atreure’ns i commoure’ns, ens hi parla de l’emancipació d’una dona tipa d’un marit que n’asfixia la veu i la mirada, d’una noia que s’enfronta a una autoritat eclesiàstica que actua amb arbitrarietat, d’una jove que viatja a París en tren amb uns amics hippies acompanyada d’una maleta elegant que durà d’estranquis de tornada llibres prohibits, de les gelosies entre fills, del trasbals per la mort prematura d’un amic psiquiatre, de la mediocritat agressiva de les autoritats franquistes i de la dignitat dels qui no acceptaven amb resignació aquella dictadura, de la malaltia greu d’una mare que empeny una filla a interrompre els seus projectes i a fer reflexions com: “amb la por de la pèrdua no es pot viure”, del record d’un avi republicà afusellat pels franquistes perquè havia impulsat la reforma agrària a Extremadura, d’una ascensió al Montblanc amb una reflexió sobre l’esperit competitiu i la supèrbia humana en la seva relació amb la natura, d’un accident mortal de moto, d’una enginyera que en un viatge a Porto Alegre s’enamora sense saber-ho d’un ciberdelinqüent, d’un pare xofer que atropella involuntàriament un nen,… Queda clar, doncs, que no tan sols ens trobem davant de protagonistes ben diferents, sinó també d’històries amb continguts i plantejaments contrastats.
I tanmateix Viladot aconsegueix de donar-hi una coherència i una complementarietat en què l’estil juga a favor seu. Maria Àngels Viladot es nodreix en aquesta ocasió de la memòria d’altres per dibuixar amb mà magistral, alhora càlida i precisa, emocions essencials, circumstàncies doloroses, ideals compartits que ens situen en etapes de la nostra vida col·lectiva on el punt de vista de la dona ha estat sovint menystingut o fins i tot ignorat.
A Disset esclats hi ha una lúcida reivindicació de la perspectiva de la dona a l’hora de viure la realitat i d’explicar-la.
