OPINIÓ
Lectures poètiques, recitals en biblioteques, cançons i manifestacions de cultura popular s’organitzen de forma espontània a tot Catalunya.
Ja fa dies que Catalunya viu una situació excepcional. L’anhel de canviar i de transformar el marc polític de relació amb Espanya, empès des d’una base social que gira al voltant dels 2 milions de persones, d’un país de 7,5 d’habitants, va cristal·litzar en una majoria independentista al Parlament de Catalunya, com és sabut, que va convocar un referèndum d’autodeterminació el passat 1 d’octubre (1-O), ràpidament il·legalitzat pel Tribunal Constitucional.
Una majoria de catalans i catalanes amb ganes de votar el nostre futur ens vam enfrontar, immediatament, a l’acusació de rebel·lia, sedició, deslleialtat, traïció i, fins i tot, colpisme. Simplement pel desig de preguntar-nos pel nostre futur com a poble. Només per la gosadia, per la fermesa, per l’atreviment democràtic de voler preguntar-nos cap a on hem d’anar. En aquest punt seguim. I aleshores, en aquesta situació d’emoció, de tensió, de por i d’esperança, quina ha estat la reacció de la gent? Què hem fet les dones i els homes de la cultura catalana?
Cal dir que la resposta ha estat excepcional. D’una manera espontània, arreu han sorgit rapsodes, manifestos, recitals poètics i cançons que ens han ajudat a passar les lentes hores d’espera i de tensió a què ens obliga la repressió organitzada per l’Estat espanyol. Així, per exemple, a Vilanova i la Geltrú, el vespre de la vigília de l’1-0 es va organitzar una sessió literària a la Biblioteca Joan Oliva, col·legi electoral amenaçat de tancament.
Biblioteca Joan Oliva, a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.
Interior de la Biblioteca Joan Oliva.
Autores i autors vilanovins, com Xavier Vernetta, Antoni Munné-Jordà, Francesc Pascual, Isabel Lasso, Joan Ill i jo mateixa, ens vam reunir a l’hora de tancament de la biblioteca, davant d’un grup nodrit de públic familiar, per explicar contes als nens i nenes i per recitar poemes que portaven un alè de lirisme i de transcendència en la incertesa de la nit “il·legalitzada”. Vam explicar-los El petit príncep d’Antoine de Saint-Exúpery, i la seva trobada amb la Rosa; vam llegir poemes de Pere Tàpies, sonets de Shakespeare, textos de Montserrat Roig i poesies de Miquel Martí i Pol, que va ser el rei de la nit: una poesia clara, sublim en la seva senzillesa, d’un pòsit exquisit que li permet resistir el pas dels anys. Les bibliotecàries van organitzar un refrigeri que ens va permetre oblidar el pas de les hores i, abans de tancar la instal·lació, cap a la 1 de la matinada, van organitzar una Pluja de lletres per la llibertat des de la terrassa de l’edifici. La Sònia, una educadora social, va contribuir de forma espontània al nostre recital, improvisant una performance que acompanyava cadascuna de les nostres lectures.
La màgia de la paraula ens va ajudar a oblidar la por de la repressió policial que, malauradament, va acabar caient l’endemà per tot Catalunya. I Lluís Llach va haver de tornar a cantar L’estaca, amb tots nosaltres, emocionat, com en una estampa d’altres èpoques…Dies després, el país es tancava en una Aturada de País per intentar entendre què havia passat, com i per què. Encara hi seguim. L’evolució de les notícies és vertiginosa: de vegades tenim la sensació que els fets ens passen al davant, de vegades tenim la sensació que som nosaltres qui encapçalem la cursa. Però, sigui com sigui, passi el que passi, tenim la sensació que la literatura i la música ens agermanen i ens acompanyen.
