Reflexionant sobre pandèmies amb Simonetta Pirazzini, una ginecòloga experta en medicina pública, i una llarga trajectòria de treball internacional.
“Per a moltes persones és el primer cop que poden aturar un ritme frenètic i tenir estones de silenci, per pensar. I pensem, llavors”, ens diu somrient Simonetta Pirazzini, que porta a la motxilla experiències sanitàries a Palestina, Uganda, Cina, Índia, Àfrica Subsahariana, Perú i Brasil.
“Per a mi, en canvi, el silenci no és una novetat. He estat filla única de pare i mare també fills únics. En l’acabar la universitat vaig decidir deixar el nuvi i dedicar-me a curar dones i nens al món.
Per què dones ?
No necessita explicar-ho. Perquè viuen en condicions d’inferioritat gairebé a tot arreu, tot i treballar de vegades el doble que l’home, dins i fora de la família, i és vital donar-los més dignitat i importància, cuidant la seva salut.
Van ser treballs durs en situacions de vegades extremes. Em vaig trobar amb totes les malalties més comunes a l’Àfrica: xarampió, difteritis, meningitis, malària, malalties respiratòries, SIDA, còlera, només em va faltar l’Ebola. Treballava en projectes que implementaven sistemes de prevenció sanitària, i de vegades hospitals, com a Uganda. Vaig veure l’èxit de les campanyes de vacunació.
Vaig veure que l’organització de les comunitats en temes sanitaris, incloent també els coneixements de la seva cultura ancestral, era tan important com poder comptar amb hospitals per als casos més greus. Però en general la presència occidental a la resta del món ha arrasat amb les cultures autòctones, fent danys enormes. Em va doldre profundament veure a l’Amazònia la destrucció ambiental provocada per l’extracció de l’or, que comporta la trata de noies prostituïdes, i l’explotació de la feina de nois, que aguanten somiant algun dia una moto. Veure savis ancians i ancianes que ja no són escoltats. Estem difonent valors que exalten la prepotència, el consumisme desenfrenat, l’èxit basat en els diners sigui com sigui.
I alguna satisfacció?
Moltes, no hi ha espai aquí per explicar-les. A la Xina, on vaig treballar en tres oportunitats entre 2002 i 2009, vaig apreciar la serietat i compromís de la primera vice ministra de salut, molt atenta al tema de la prevenció sanitària. He vist grans millores en les condicions higièniques al camp. Però ens estem donant compte arreu del món que la producció industrial de la carn, amb animals amuntegats en vivers en zones desforestades per donar lloc a grans ciutats, està portant a la difusió d’epidèmies entre els animals, i de vegades a l’asalt dels virus, (zoonosis) als éssers humans. Un gran problema.
Llavors, què?
Llavors està clar que una anàlisi feminista ha d’ajudar a veure la connexió entre un model de producció i consum que engloba les dones com a força de treball amb sous inferiors als països més avançats, o baixíssims en els països “emergents”, amb els problemes ambientals que comporta. Amb el comerç d’armes, la militarització de la societat, les guerres com a mitjà de dominació geopolítica, que són altres cares de la dominació masculina, el patriarcat. No podem mirar passivament com es fonen l’Àrtic i les glaceres, els oceans pugen perillosament de nivell, s’extingeixen ràpidament milers d’espècies, preparant un futur aterridor per a les noves generacions.
La crisi ambiental produeix 8 milions de morts a l’any, molt més que el Covid 19, algú els esmenta? Però els nostres governs es resisteixen a deixar de produir carbó i petroli, fent una decidida transició a les energies renovables.
(A Itàlia, en l’emergència per Coronavirus, es bloqueja la venda de paper i llapis per als nens, però se segueixen pagant els F35, tremends avions que porten armes nuclears, considerats” estratègics”).
Si veig elements per creure que es produeixi un salt de consciència col·lectiu?
Per cert, ja hi ha al món totes les respostes als problemes esmentats. Brollen en deserts, en perifèries urbanes, en escoles o laboratoris, invents sorprenents sobretot quan, posant-se en xarxa, es fonen amb els grans corrents de transformació que s’estan donant, contra vents i marees, al món. Algunes les assenyalen investigadores com Naomi Klein, Vantana Xiva, Malala o investigadors com Slavoj Zizek, però és una cosa que també la majoria de nosaltres sent reals, i fortes, com una renta interior. Són “simplement” aquestes:
– Solidaritat global i col·laboració entre països, són l’única via per sortir de el caos. Ja no és temps de l’orgullós i mesquí “Primer Nosaltres”, afirmat i difós per homes narcisistes.
– Els governs hauran de implementar sistemes sanitaris més eficients, formes de rendes bàsiques garantides, (en un mercat de la feina cada vegada més volàtil), xarxes de transports públics (Johonson estava nacionalitzant temporalment els ferrocarrils, Trump ordena què produir a indústries privades), més suport per a la cura de tots els membres de la família, des de la mainada a la gent gran, sense deixar la tasca en les esquenes de les dones.
Tenim temps de pensar-ho, i tornar-nos part activa del canvi.
Ho aconseguirem?
The answer my friend, is blowing in the wind, cantava Bob Dylan. Qui sap, el camí es fa caminant, deia també Machado. I “si la por, (el pessimisme, el desànim) tindrà sempre més arguments, tu tria l’esperança”. Ho va afirmar, fa gairebé dos mil anys, l’ancià Seneca, en l’imperi fosc de Neró. Segueix sent vàlid “.
