Escrit per Leonor Sedó eMagazine 39ymas.com
«La dona és un ésser marginat tant si es fa monja com si es fa prostituta, tant si envelleix com si lluita aferrissadament per conservar la joventut», Maria Aurèlia Capmany.
La recuperació del llibre Antifémina té com a objectiu posar en valor la figura de dues dones intel·lectuals i valentes que van lluitar, en una època convulsa, per dignificar el fet de ser dona i parlar de feminisme de manera clara i directa.
La dona “femenina” era en aquella època: bonica, més aviat prima, afectuosa, fecundable, amant de la llar i dels infants, com a mínim.
Així doncs, totes les altres dones —grans, menopàusiques, amb arrugues, cabells blancs, amb sobrepès, solteres, independents…— què eren? Colita i Capmany les van definir com a: “Antifémines”.
Història d’Antifémina
Va ser el 1976 quan Maria Aurèlia Capmany, escriptora i activista, cansada de veure com es definia la feminitat i com els mecanismes del sistema convertien les dones en coses, va proposar a Colita posar fotografies als seus textos; uns textos que parlarien de la dona, de les seves realitats, els seus destins, els seus desitjos, les seves diferents edats i condicions, les seves frustracions, les seves pobreses…
I Colita (Isabel Steva Hernández), fotoperiodista reconeguda, va remenar els seus arxius fotogràfics per aportar les imatges que parlessin de tot això: de coses, actituds i costums que calia exposar i denunciar per poder canviar, per reivindicar la dona com a igual a l’home.
Al cap d’un any tenien el llibre llest amb el títol Antifémina. Van recórrer totes les editorials de Catalunya sense cap èxit, fins que un amic els va obrir la possibilitat d’anar a Madrid, a l’Editora Nacional, a veure l’editor Antonio Sánchez-Gijón (pare de la popular actriu Aitana Sánchez-Gijón).
Antonio Sánchez-Gijón, un intel·lectual de ment oberta, va acceptar el repte de publicar el primer llibre gràfic obertament feminista de la història postfranquista. Se’n van imprimir 3.000 exemplars i en van sortir al carrer 500.
El llibre va ser immediatament segrestat per les estructures franquistes que encara imperaven en plena transició democràtica, i va desaparèixer. Això va passar un any abans que se signés la Constitució.
La censura
En unes declaracions publicades a nodo50.org, referint-se a la censura, diu Colita: «He conviscut amb la censura tota la vida, he estat als jutjats amb acusacions de pornografia per fotografiar unes monges en tanga que es flagel·laven amb cilicis! Aleshores fèiem coses més bèsties que ara…
A la revista Reportes van arribar uns cilicis per si volíem fer alguna cosa, i ho vaig fer. Ara seria inconcebible fer una cosa així, seria políticament incorrecte, i aleshores ho fèiem per provocar. No és per penjar-me medalles de nena dolenta, però fèiem coses que ara no se’ns passarien pel cap».
Primera nova edició d’Antifémina
Els textos contundents de Maria Aurèlia Capmany i les fotografies captivadores de Colita van suposar una autèntica commoció en el fràgil clima de la transició democràtica posterior a la dictadura franquista.
Va ser el 2021 quan, amb l’esforç i el lideratge de l’Arxiu Colita Fotografia, dirigit per Francesc Polop, i mitjançant una coproducció de l’editorial Terranova i l’Ajuntament de Barcelona, Antifémina va tornar a veure la llum en una nova edició.
Francesc Polop, després de més de dos anys de treball, va localitzar i restaurar els negatius originals, sempre sota la supervisió i aprovació de la fotògrafa, que va morir l’últim dia de desembre de 2023.
La nova edició, que va aprofitar l’excel·lència tècnica actual per mostrar les fotografies tal com la seva autora les hauria volgut originalment, va ser controlada personalment per Colita.
Els textos de Maria Aurèlia Capmany, morta el 1991, van ser respectats íntegrament per retre homenatge a la seva memòria i demostrar, malauradament, la plena vigència de les seves denúncies i reflexions.
La dedicatòria d’aquesta edició diu:
«A la memòria de la meva estimada i enyorada Maria Aurèlia, mare de la idea i autora del text. Mai les meves fotos havien estat tan ben acompanyades.
Per a Francesc Polop, amic i company, que va rescatar l’Antifémina del bagul dels treballs oblidats. La va restaurar, la va vestir, la va rentar, la va pentinar, la va defensar i ens la va retornar brillant com una moneda de plata.
Gràcies i gràcies.
Colita
Barcelona, setembre de 2021»
Exposició de fotografies Colita. Antifémina i reedició del llibre
En l’acte d’inauguració de l’exposició Colita. Antifémina al Disseny Hub Barcelona, el 31 d’octubre de 2025, es va presentar la reedició d’Antifémina, responsabilitat compartida de l’Ajuntament de Barcelona i el DHub.
La reedició, que manté el disseny i la maqueta primigènia, vol evitar que s’oblidi un treball que denunciava les formes de discriminació i desigualtat en què vivien les dones i que es va convertir en un referent gràfic i polític.
Tal com Maria Aurèlia Capmany va escriure: «la dona és un ésser marginat tant si es fa monja com si es fa prostituta, tant si envelleix com si lluita aferrissadament per conservar la joventut». Realment, les seves paraules continuen plenament vigents.
La seva recuperació té com a objectiu posar en valor el llibre, així com la figura de dues dones intel·lectuals i valentes que van lluitar en una època convulsa per dignificar el fet de ser dona i parlar de feminisme de manera clara i directa, a partir de la poètica visual de Colita i la narrativa de Maria Aurèlia Capmany.
A la presentació hi van participar Francesc Polop, director de l’Arxiu Colita Fotografia i comissari de l’exposició; Mary Nash, pionera en l’estudi de la història de les dones i del feminisme a l’Estat espanyol, i autora del pròleg; Anna Surinyach, periodista; i Oriol Guiu, director d’edició del Servei d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona.
L’exposició
La mostra, formada per 117 fotografies en blanc i negre de Colita, que es pot visitar fins al 25 de gener de 2026, revela la gran rellevància i la riquesa polifacètica de la vida de les dones. Una corporalitat femenina en tota la seva diversitat de formes, estètiques, edats, bellesa i lletjor.
Hi veiem cossos empoderats, sòlids, decoratius, marcats per la joventut o erosionats per la vellesa i el treball. El conjunt ofereix una representació col·lectiva pròpia de la diferència cultural de gènere i de les seves implicacions, acompanyada dels textos crítics de Maria Aurèlia Capmany.
L’exposició està organitzada en deu àmbits, com els deu capítols en què es divideix el llibre:
A Història d’una soledat, les fotografies ens mostren la vellesa en la dona; a Cursa femenina amb assegurança de vellesa, hi veiem la dona, els preparatius de boda, l’enllaç i la família; a Treball o faena, dones treballant a fàbriques o al camp; a La religió com a refugi, imatges de santes o sants, esglésies, cementiris…
L’apartat Una professió arriscada presenta fotografies de prostitutes —o, com ara se les anomena, treballadores del sexe—, així com d’espais on es venien preservatius, es feien rentats o es tractaven malalties genitourinàries; Esquarterar un cos ofereix imatges d’anuncis de teatres de varietats o de maniquins femenins.
A La dona marginada a la societat es poden veure innombrables fotografies de dones, nenes i famílies gitanes; L’art d’arribar a ser cosa presenta, per exemple, una sabata a la sorra o models de moda; a La disfressa, imatges de majorettes; i a El piropo, els típics homes llençant floretes a les dones (sovint de manera grollera).
Colita. Antifémina al Círculo de Bellas Artes de Madrid
L’exposició Colita. Antifémina, també comissariada per Francesc Polop, es va presentar al Círculo de Bellas Artes de Madrid entre febrer i maig de 2024.
En els darrers temps, la fotògrafa havia estat treballant en l’organització del seu arxiu fotogràfic i havia anat dipositant-ne parts en diverses institucions: l’Arxiu i la Filmoteca de Catalunya, l’Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Rafael Campalans o el Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Tanmateix, el seu arxiu fotogràfic personal, anomenat Arxiu Colita Fotografia, està ple de contactes que la fotògrafa continuava ordenant i que és parcialment accessible a través del seu lloc web.
Francesc Polop, amic seu des de fa més de quaranta anys i director de l’arxiu, fa més de deu anys que col·labora en la seva catalogació, restauració i digitalització.
L’exposició va mostrar per primera vegada una selecció representativa del treball fotogràfic de Colita. Reunia, a més de material documental i audiovisual divers, 94 de les 176 fotografies que conté el llibre.
Es tractava de la primera mostra celebrada després de la mort de l’autora, el desembre de 2023. Va ser també el seu darrer projecte, ja que va ser treballat i concebut amb ella fins a l’últim detall, fet que va convertir l’exposició en un homenatge a la seva trajectòria.
Leonor Sedó
eMagazine 39ymas.com
Fonts:
Colita – Trajectòria de la fotoperiodista i les seves experiències
nodo50.org / xarxafeminista
Premsa del DHub
lafabrica.com
Origen de les imatges:
Fotografies: ©2026 L. Sedó
Fotografies: ©2026 A. Xambó
