Escrit per Sonia Boulos* Sin Permiso
En un comunicat difós el 12 de març, la Universitat Hebrea de Jerusalem va anunciar la suspensió de la professora Nadera Shalhoub Kevorkian, personalitat acadèmica palestina de renom internacional i membre del claustre de la Facultat de Dret i de l’Escola de Treball Social.
Aquesta mesura dràstica i sense precedents es va produir després que Shalhoub parlés en una extensa entrevista en un podcast sobre els horrors del 7 d’octubre i la posterior i demolidora guerra, així com la massiva mortaldat violenta a Gaza. Dues frases tretes de context han dominat el diàleg públic. La primera: “I per descomptat, recorreran a qualsevol mentida. Van començar amb els nadons, van seguir amb les violacions, seguiran amb milions de mentides més cada dia amb una altra història”. La segona: “Només abolint el sionisme podrem continuar. Això és el que veig”. La indignació pública, és clar, va fer cas omís dels comentaris que transmetien simpatia per les víctimes del 7 d’octubre. En realitat, el que va declarar va ser: “La meva reacció davant les històries sobre el 7 d’octubre va ser d’horror… Mai no permetré que ningú toqui un nadó, segresti un nen, violi una dona”, i va afegir: “Tota la nostra vida hem lluitat per la dignitat, per la vida, per la integritat d’un ésser humà i no al contrari”.
En el comunicat, la Universitat Hebrea rebutjava “totes les tergiversacions de les declaracions de la professora Shalhoub Kevorkian”, recalcant que la Universitat “està orgullosa de ser una institució israeliana, pública i sionista”. Igual que en el passat, els responsables de la universitat van reiterar la crida que la professora Shalhoub Kevorkian trobi un altre refugi acadèmic que s’adapti a la seva posició. En aquesta etapa, i per tal de mantenir un clima segur al campus en benefici dels nostres alumnes, la universitat ha decidit suspendre-la de docència.”
Però, què vol dir que una institució central d’ensenyament superior es defineixi com a sionista? Què significa per al professorat i els estudiants no sionistes o antisionistes? Què significa per a la minoria nacional palestina del 17%, que ha estat víctima del sionisme al llarg dels anys, que aquesta institució sigui sionista i que qualsevol intent de criticar aquesta ideologia s’enfronti a la reacció més forta que pugui trobar-se al instrumental de la universitat? Per ser clars, el professorat jueu ha pogut criticar obertament el sionisme. Com a ideologia d’Estat, és just o fins i tot qüestionar el valor i la substància d’aquesta ideologia. Fins ara, pocs s’han enfrontat a una suspensió o l’exigència de trobar una nova llar acadèmica per les seves crítiques al sionisme. Alhora, els membres del claustre de la Universitat Hebrea que han defensat públicament els crims de guerra i han aplaudit actes genocides no s’han enfrontat a cap mesura disciplinària.
No fa gaire, el Tribunal Internacional de Justícia va dictaminar que són plausibles les acusacions que Israel està violant la Convenció sobre Genocidi. Amb excessiva freqüència, la comissió de crims internacionals és possible gràcies a agressius intents de silenciar la dissidència i castigar els dissidents. La suspensió de la professora Shalhoub Kevorkian per part de la Universitat Hebrea no és més que un exemple dels incessants esforços de les institucions israelianes per silenciar la dissidència, cosa que converteix la pròpia universitat en còmplice de les atrocitats que s’estan cometent a Gaza . La caça de bruixes contra la professora Shalhoub Kevorkian no va començar amb la decisió de suspendre-la. De fet, va aconseguir nivells sense precedents fa mesos, després que ella firmés i difongués una petició en què acusava Israel de cometre genocidi. La publicació d’una carta oficial de la universitat acusant-la d’incitació i sedició no només contravenia els principis bàsics de la llibertat acadèmica, sinó que posava la seva vida en perill real, atesa la violència creixent dels activistes d’extrema dreta contra els palestins. Si es pot fer això a una acadèmica de renom internacional, només podem imaginar com seria de fàcil intimidar i atacar joves figures acadèmiques i estudiants palestins.
No cal dir que la creació de l’Estat d’Israel i la consegüent Nakba palestina es van veure assenyalades pels intents de destruir la vida cultural i intel·lectual palestina per extraviar els palestins que van romandre a la seva terra natal. La repressió dels acadèmics i els estudiants palestins a les universitats israelianes és una continuació d’aquesta política i té com a objectiu frustrar qualsevol intent per part dels ciutadans palestins de lluitar pels seus drets col·lectius nacionals. L’ús d’aquestes mesures coactives contra la comunitat intel·lectual palestina podria tenir un impacte demolidor sobre el conjunt dels ciutadans palestins, que ja estan privats del dret a l’autodeterminació en virtut de la Llei de l’Estat-Nació.
Aquests intents de disciplinament prevalen a tots els espais públics. Gairebé al mateix temps que la Universitat Hebrea difonia la seva declaració, l’Associació Israeliana de Futbol anunciava que sotmetria el Bnei Sakhnin (principal club de futbol palestí de la primera divisió israeliana) a un procés disciplinari perquè els seus seguidors van vociferar sorollosament durant la interpretació del himne nacional, cosa que significa que no ho van respectar. També això s’afegeix a l’esforç per suprimir i limitar les veus palestines.
Israel fa molt de temps que imposa un règim de supremacia racial als palestins, i els últims mesos han demostrat que està disposat a intensificar el seu recurs a mesures coercitives per mantenir aquest règim i eliminar-ne qualsevol oposició significativa. Quan les institucions acadèmiques principals es converteixen en braç de l’Estat en l’aplicació d’aquestes polítiques, la comunitat acadèmica internacional ha de respondre amb promptitud i en veu alta.
*Sonia Boulos és professora associada de Dret Internacional dels Drets Humans a la Universitat Nebrija (Madrid) i coeditora de la revista acadèmica Palestine/Israel Review.
Lior Sternfeld és professor associat d’Història i Estudis Jueus a la Universitat Estatal de Pennsilvània, membre del Foreign Policy Research Institute i editor associat de la Palestine/Israel Review. És autor de “Between Iran and Zion: Jewish Histories of Twentieth Century Iran” i coautor de “Jews of Iran: A Photographic Chronicle”.
Font:
Informed Comment, 20 de març de 2024
Traducció: Lucas Antón
