L’esgotament extrem en les dones, sovint estudiat sota el concepte de “càrrega mental” o “síndrome de la dona esgotada”, no es limita a un simple cansament físic; és un fenomen sistèmic impulsat per factors estructurals, socials i emocionals.
A diferència del treball físic directe, la càrrega mental consisteix en l’esforç cognitiu continu d’anticipar, planificar, organitzar i supervisar totes les necessitats quotidianes de la llar i de la família (per exemple, recordar cites mèdiques, preveure les compres o coordinar els horaris dels fills). En recaure majoritàriament sobre les dones, genera una despesa d’energia psicològica que mai no descansa.
Tot i la incorporació massiva de les dones al mercat laboral remunerat, les dinàmiques domèstiques no s’han transformat al mateix ritme. Moltes dones han d’enfrontar-se a una “doble jornada” en sortir de la feina, han d’assumir la major part de la feina de cures, en aquest cas no remunerat, pel fet que les parelles masculines sovint actuen com a “ajudants ocasionals” en lloc d’assumir una coresponsabilitat real com a adults responsables.
La societat sol elogiar la suposada capacitat natural de les dones per fer moltes coses alhora. No obstant, la psicologia contemporània defineix això com un parany cultural que normalitza la sobrecàrrega i penalitza la vulnerabilitat, obligant-les a moure sota nivells crònics d’estrès i autoexigència extrema, per complir amb estàndards inconseguibles en totes les seves facetes (mares perfectes, professionals impecables i parelles ideals), ja que les estructura permetin conciliar la vida laboral amb la familiar de manera equitativa. Aquest estat d‟alerta permanent no és inofensiu; es tradueix en un desgast acumulatiu que impacta la salut pública, es manifesta amb trastorns d’ansietat, insomni crònic, problemes gastrointestinals i una caiguda del benestar emocional general.
Dones Soles i Famílies Monomarentals
Per a les dones que viuen soles dirigint una llar de manera autònoma, l’esgotament ve donat de la manca de relleu i suport. Elles sostenen l’economia, la logística i la presa de decisions sense ningú amb qui compartir el pes ni les crisis diàries. En aquests casos es converteix el dia a dia en una cursa de supervivència sense parar.
També és el parany de la supervivència, per a les dones amb feines mal pagades, temporals, el cansament no és només per treballar, sinó per l’ansietat crònica de la incertesa. L’esgotament mental es dispara en haver de calcular constantment si arribaran a final de mes. Se solen encadenar diverses jornades o passar hores al transport públic. No poden “comprar temps” delegant serveis (com neteja o cura de nens), cosa que redueix les seves hores de son i destrossa la seva salut física.
Moltes dones grans cauen en l’abús de cures continuades, el rol continu de cuidadores. Després de tota una vida treballant i criant, ara cuiden les seves parelles malaltes, els seus pares ancians o assumeixen la criança intensiva dels néts perquè els seus fills i filles puguin treballar. Aquest esforç físic en cossos ja cansats genera dolors crònics i un profund relegament al darrer lloc.
Manca de suport institucional: L’escassetat de serveis públics de cura (residències accessibles, escoles bressol econòmiques, ajudes a la dependència) fa que el pes caigui sempre sobre les espatlles de les dones, especialment d’aquelles que no tenen recursos per pagar ajuda privada.
De la generació de la lluita contra el desnonament a l’esgotament de les dones grans. Aquestes dones, que avui superen els 80 i 90 anys, pertanyen a una generació que va conquerir llibertats fonamentals en èpoques de repressió i enormes dificultats. Van ser el motor invisible que va aixecar les llars, va sostenir l’economia familiar i va lluitar als carrers pels drets que avui es gaudeix. Tot i això, el sistema ha respost a aquest sacrifici històric amb ingratitud i desmemòria, relegant-les a la precarietat amb pensions no contributives o de viduïtat que amb prou feines els permeten subsistir.
Quan veus la importància de certes institucions sobre la soledat de la gent gran, intentant solucionar en part aquesta solitud, haurien de fer un càlcul des de l’inici d’aquests estudis, quants diners han suposat. Els avis el que necessiten és qualitat de vida, seguretat, participar en la cultura (concets, teatre, cinema) poder desplaçar-se sense problemes econòmics. La solitud en precari, sobrevivint el dia a dia, i moltes vegades morint en la més absoluta soledat, ja que amb la degradació del sistema públic de salut, no hi ha un seguiment domiciliari a aquest col·lectiu concretament.
I per a aquest col·lectiu una altra crisi, la crisi de l’habitatge. L’especulació immobiliària han assolit nivells de crueltat extrema, ensenyant-se de manera directa amb les dones més vulnerables. Casos emblemàtics com el suïcidi d’Olga, l’esquinçador desnonament de Mari Carmen, i milers de drames més, són el reflex viu d’un marc legal i polític que anteposa el lucre i el benefici empresarial per sobre dels drets humans bàsics. Moltes ancianes que han viscut de lloguer durant sis o set dècades es troben que els seus contractes expiren o són extingits legalment mitjançant escletxes de la Llei d’arrendaments urbans, deixant-les totalment desprotegides. Expulsades de la casa on han construït tota la vida als 80 o 90 anys, no és només un problema habitacional, és una forma de violència institucional. L’estrès i el trauma emocional derivats d’aquests processos judicials provoquen que moltes acabin ingressades amb quadres d’esgotament sever, crisi d’ansietat o depressió, perdent la seva salut de manera fulminant, i en força casos la vida.
Si s’assignés un valor monetari a la feina de cures no remunerada, que aquestes ancianes han dut a terme al llarg de la seva vida, aquest superaria el 40 per cent del PIB d’alguns països, i en alguns casos, fins i tot superaria els sectors de la indústria, el comerç o el transport, per tant, l’Estat està obligat a defensar-las.
