Valeria Bergalli, editora
Plovien ocells
Jocelyne Saucier. Traducció de Marta Hernández Pibernat
Editorial minúscula
Som als boscos del nord del Canadà. Una fotògrafa que busca un dels últims supervivents dels Grans Incendis de començaments del segle XX troba tres ancians, tres personatges singulars que estimen la llibertat i que viuen sols. Poc després apareix la Marie-Desneige, una dona petitona de més de vuitanta anys que els esvalotarà la vida. L’ordre habitual al racó secret del bosc quedarà capgirat i una cosa impensable i extraordinària sorgirà entre tots plegats.
Hi ha llibres que semblen trobar casa al cor dels lectors. No es tracta de que tinguin èxit, ja sigui comercial o crític, és una altra cosa. S’allotgen al cor de les lectores i els lectors i allà creen el seu propi espai, molt a prop dels records, els anhels i els somnis. I això passa perquè, suposo, el món que ofereixen -amb els seus personatges, les seves emocions, els seus paisatges-, qui llegeix el sent seu. Encara que les vicissituds dels personatges tinguin lloc a milers de kilòmetres de casa seva. Plovien ocells és un d’aquests llibres.
Una lectora, a un club de lectura on es parlava d’aquest llibre, va exclamar: “Ara em vull fer vella!” La frase és prou eloqüent a l’hora de destacar una de les característiques -i de les fortaleses- de la novel·la de Jocelyne Saucier. Em refereixo a com aconsegueix desvincular la vellesa dels seus atributs gairebé omnipresents com són la malaltia, la manca d’autonomia i la soledat i associar-la ja no tan sols als seus contraris, sinó també a la idea d’aventura. D’aquí l’exclamació de la lectora.
Jocelyne Saucier és una de les escriptores més respectades del Quebec. A les seves novel·les, plenes de personatges de corprenedora humanitat, destaquen alguns aspectes que, d’una manera o l’altra, marquen les experiències del protagonistes: el primer és fins a quin punt és possible decidir com viure i com morir. Un altre és l’establiment de vincles personals sòlids més enllà dels estrictament familiars. I, per últim, el tractament de certs esdeveniments històrics, com els Grans Incendis a Plovien ocells, o la extraordinària experiència dels School trains a la novel·la A tren perdut, que mai es presenten només com a marc de les peripècies dels personatges sinó que aquests estan profundament lligats a aquells esdeveniments o a les seves conseqüències.
