OPINIÓ
Aquest article, escrit des del cor (del confinament), està dedicat a la meva amiga Isabel Fuentes i a la meva companya la Dra. Laura Valverde
És curiós. Com contrasta, malgrat el confinament, l’esplendor del jardí. El llimoner treu fulles, flors i fruits com si el virus no anés amb ell. Ahir li vaig dir: Estàs confinat. Vol dir que no podrem repartir les teves llimones amb la mateixa alegria i profusió que fins ara. No va respondre; continua produint flors i fruits amb l’arrogància de cada primavera.
El gos tampoc no entén la dinàmica del confinament. Per què ara sortim tan poc i no ens relacionem amb altres gossos? A la tele ha sentit que alguns col·legues es queixen de tot el contrari, els treu tota la família, un darrera l’altra, i quan veuen agafar la corretja s’amaguen sota el llit; ja no els queda líquid a la bufeta.
Que el llimoner o el gos no ho entenguin té la seva lògica, però em trobo amb molta gent que no acaba d’assimilar què vol dir: “Queda’t a casa”. En una d’aquestes cues tant habituals aquest dies, escolto una conversa entre amigues. Una comenta que només surt per visitar sa mare, torna a casa i ja no es mou fins l’endemà.
—Què vas cada dia a portar-li el virus? —li diu l’altra sorneguera.
S’enfada. Les mares, ja se sap, són intocables.
—És gran i em necessita.
—Doncs a les hores, t’hauries de quedar amb ella i no anar passejant el bitxito. L’aïllament social no és tant per protegir-se una mateixa com per preservar les persones vulnerables, i diria que ta mare ho és prou.
—Ah, no! Més de dues hores juntes, no ens suportem.
Ole tu! Me’n torno al llimoner.
El confinament al poble és força més tolerable. Malgrat tots els dies tenen aquell regust de diumenge a la tarda, cada vespre hi ha aplaudiments i xiulets. Això anima. La meva parella no surt, és metgessa i s’ho pren amb escepticisme. Més material i menys aplaudiments, diu. Jo li explico que el xivarri no és només per ella i tota la gent que amb la seva feina s’exposa i s’entrega. És també una forma de compartir el tancament, de confessar públicament que en més d’una ocasió ens hem descobert taral·lejant el Resistiré del Dúo Dinámico.
Les mesures de seguretat a casa són estrictes. Quan arriba de la feina (ara voluntària de reforç a hospitals), es despulla al petit rebedor amb porta independent i recorre amb la seva esplèndida nuesa el camí fins la dutxa, que jo he obert abans i he deixat rajar perquè trobi l’aigua calentona. En acabar, es posa una roba que no sortirà de casa. Fa dies que dormim en habitacions diferents i, fins i tot, s’ha plantejat anar a viure provisionalment a un altre lloc. Perquè el virus va d’aquí cap allà i el que més li doldria seria portar-lo a casa i encomanar-me.
La meva tendència a la poca-soltada em fa proposar alternatives: si dormim mirant cada una cap a una banda segur que no em contagies. No li fa gràcia la brometa, i això que de normal em costa poc fer-la riure. Amb la mirada—no li cal fer-ho amb paraules—m’aclareix que no s’acosta perquè m’estima, perquè em vol protegir. Ja ho recuperarem, diu.
Bé, no és agradable però sí suportable. El que realment trenca el cor és no poder ser a prop de l’avi, que acabava d’ingressar en una residència, o de la amiga confinada a casa després d’haver passat per l’Hospital del Mar. El dia que ho vam saber la pandèmia va deixar de ser una estadística: tenia nom i cognoms i una història en comú. En el grup de whatsapp creat exclusivament per donar-ne notícies, tothom estava amb l’ai al cor, patíem per ella i patíem d’impotència. D’altres que hem passat per situacions hospitalàries prou dures vam tenir una mà que ens agafava, algú que ens eixugava el dolor.
Ara ja és a casa, confinada entre el llit i el quarto de bany, atesa pel seu fill cuiner i fent-la petar amb les amigues per telèfon o per vídeo trucada. Contenta d’haver tornat malgrat no poder rebre encara el caliu humà. Ja ho recuperarem, em diu.
No puc deixar de pensar en l’esclat de petons i abraçades que hi haurà quan tot això s’acabi.
