OPINIÓ
Per commemorar els quatre-cents anys de la mort de Shakespeare, The Hogarth Press — l’editorial fundada per Virginia Woolf i Leonard el 1917 i rellançada a Londres i Nova York el 2012— va engegar The Hogarth Shakespeare; és a dir, va proposar a diverses autores i autors que recreessin sengles peces de William Shakespeare.
El 2015, la britànica Jeanette Winterson va inaugurar la iniciativa amb El hueco del tiempo, una revisitació que ret homenatge al conte d’hivern. Van continuar l’empresa Howard Jacobson i Anne Tyler; el 2016 va arribar el torn de Margaret Atwood i posteriorment el de Tracy Chevalier i d’Edward St. Aubyn.
Margaret Atwood (Ottawa, 1939) aprofita La tempesta —segurament l’última obra que Shakespeare va escriure— per organitzar una orgia de venjances tempestuoses i per reformular-la dràsticament amb grans dosis de la ironia i la intel.ligència habituals.
La trama de la novel·la és prou absorbent i espurnejant perquè n’hi hagi prou i de sobres. Hi resseguim les aventures i desventures tant personals com professionals d’un despitat i tronat —i a qui cal una dentadura nova— director de teatre, Felix Phillips (àlies Duke), a qui un trepa ple d’ínfules i amb aspiracions polítiques li ha malmès carrera i vida.
Vidu des de fa molt temps i pare d’una nena que va morir als tres anys — que no per casualitat es diu Miranda —, sobreviu organitzant una obra de teatre anual (sempre de Shakespeare) a la presó d’homes de Fletcher. En les freqüents entrades i sortides es relaciona, és clar, amb un parell de guàrdies, cosa que li permet amollar després d’un registre:
“Lo que debería preocuparos son las palabras, piensa él al mirarlos. Esto es lo que de verdad es peligroso. Las palabras no se ven en los escáneres”.
A més de mostrar la vida quotidiana de Duke i de resseguir l’ininterromput diàleg amb la fantasmal Miranda — una peculiar forma de dol —, el llibre avança entre conxorxes, assajos, reinterpretacions i fins i tot continuacions i variants que els presos proposen per a l’obra, circumstància que Atwood aprofita per endinsar-se en les presons i la beneficiosa tasca que hi poden fer literatura i teatre, així com per venjar-se de la desaforada lectura actual que freqüentment pateixen les obres de Shakespeare quan són pujades a l’escenari. Sospito que en aquesta última ventada es riu fins i tot de l’encàrrec que li han fet.
Una sèrie de caramboles brinda al director la possibilitat de venjar-se de qui li va procurar la ruïna i, de passada, de la classe política. És una empresa difícil però que té probabilitats d’èxit, no en va també és actor, i ja se sap:
“Confiamos en usted, señor Duke —dice Dylan. Insensatos, piensa Felix: nunca hay que fiarse de un actor profesional”.
Deia més amunt que no calia haver llegit l’obra original per endinsar-se en la d’Atwood però això no treu que sigui altament recomanable fer-ho. Per corroborar l’atemporalitat de La tempesta i de tot Shakespeare; per observar la vida del teatre i el teatre de la vida; per divertir-se en el joc de miralls constant i els paranys que proposa l’autora. Per disfrutar de les Mirandes i dels molts personatges de les dues ( o tres, o més?) actuacions. De les moltes capes de la ceba.
