90è Aniversari d’Antonina Rodrigo

Per Montse Fernández Garrido*

El 4 de febrer passat l’escriptora granadina Antonina Rodrigo, que s’autodefineix com a “obrera de la ploma”, va fer 90 anys.

Antonina Rodrigo, durant una mica més de cinquanta anys, va viure a Barcelona, ​​després de tornar de França, on va residir uns anys amb el seu company, el també escriptor anarquista Eduard Pons Prades, fugint de la dictadura franquista, per poder viure desenvolupant lluites per transformar i millorar el món.

A Barcelona, ​​cada aniversari, ella ens reunia per celebrar-ho a un grup d’amigues, la seva família escollida, ja que les seves germanes i germà resideixen a la Granada natal. Mai no arribem a ser més de vint.

En un bar de l’Eixample ens preparaven una exquisida varietat de truites, pa amb tomàquet, pernil, vi i cafès, acabant amb un pastís, l’únic que ens deixava aportar. I sempre, sempre, amb prohibició de regals. Ens saltàvem la seva prohibició, rebent queixes, portant-li objectes o aliments absolutament necessaris per a la vida, entre els quals també hi havia els llibres. I alguna vegada un bonus per a un balneari on pogués descansar de la seva agitada vida d’investigacions, viatges, conferències, articles, llibres…

Ja fa dos anys que va marxar a la seva terra i aquest vam decidir acompanyar-la a la seva festa d’onomàstica més de cent persones. Hi arribarem de tota la geografia, encara que majoritàriament hi havia gent andalusa, on és tan admirada i estimada, també.

Del nostre grup, el de les catalanes, només hi vam poder anar set des de Barcelona. Cinc amb tren (entre nosaltres un home solidari, Jaume, amic també) i dues en avió, dies abans, per ajudar-la a organitzar-ho tot per atendre’ns i aferrar-nos amb amor com sempre fa.

Vam arribar a casa seva dilluns, dia 3, a la nit i ens tenien preparat un exquisit sopar típic català: pa amb tomaquet i nombrosos plats d’embotits, formatges, tonyina, carxofes, patates xip… També havia convidat dues lluitadores anarquistes gallegues. Va ser una nit inoblidable: petons, abraçades, rialles, poemes, anècdotes, records, utopies, feminisme, en un bell pis amb infinitat de bells quadres que li han estat regalats per coneguts pintors amics seus.

Al dia següent la Festa, organitzada i pagada per ella, com sempre ( mireu la fotografia de la invitació i sabreu de la solidaritat de l’escriptora) es va celebrar en un bell local, anomenat “La Tertúlia”. Més de cent persones, totes amigues i admiradores d’aquesta granadina universal, com ho és el poeta García Lorca, de qui ella n’és la millor coneixedora i divulgadora. Deliciós menjar i beguda sí, però abans de res, un micròfon. Des d’allà vam anar parlant-li, transmetent-li tot allò que l’admirem i volem, perquè ens sembla una persona tan especial, tan de veritat, tan progressista, solidària i generosa i tan en harmonia amb les idees que defensa, (això tan poc habitual), que ens té enamorades.

Discursos i poemes. Jo li portava una llista, d’una vintena de persones que la felicitaven i que no havien pogut assistir a la seva celebració: Un poema que la va emocionar, de la periodista i escriptora gironina Carmen Alcalde (que juntament amb Antonina Rodrigo, Susana Koska i jo, ens reuníem cada quinze dies a dinar, mentre Antonina va viure a Barcelona).

Un text escrit per la lluitadora del PSUC i de CCOO, la coneguda dirigent veïnal de Nou Barris, Maruja Ruiz Martos, granadina com ella, que havia nascut en una cova i que va patir l’indicible a la seva terra perquè els seus pares eren pobres i ell primer militant anarquista i després comunista. I ella, la mare, per ser la seva dona, empresonats per la lluita antifranquista. Maruja Ruiz va ser la que va organitzar les dones dels treballadors de Motor Ibérica, en vaga l’any 1973, que després de gairebé un mes tancades en una església amb els seus fills, la policia les va treure a cops de pal i que quan un cop al carrer, van ser ordenades a treure’s les armilles (tal com ella havia previst) en les que posava “Motor Ibèrica en vaga” i com que a sota no portaven res, van mostrar els pits. Els policies van haver d’ordenar que immediatament que es posessin les armilles, que elles van passejar per tot Barcelona, ​​fins a guanyar el pols a l’empresa, que va haver de readmetre els acomiadats per haver exigit millores laborals. També és qui, abans que Manuel Vital, el de “El 47” (company de partit i sindicat, i amic seu) va segrestar i va aconseguir pujar dos autobusos a Torre Baró. La que es va negar a acceptar que li posés al coll una medalla de la ciutat de Barcelona un alcalde de dretes, Xavier Trías, deixant-li anar al Saló de Cent, davant de la gernió de públic que omplia la sala, que el seu govern destrossava totes les possibles millores per les quals ella lluitava per al barri. La seva valentia es va reflectir a la premsa de l’època i els seus veïns van exalçar i van celebrar el seu acte.

I paraules d’amics i amigues que m’havien encarregat que digués unes paraules d’amistat i homenatge en nom seu: Paul Preston, Anna Balletbó, Carmen Sarmiento, Elvira Siurana, dones de l’Amical Ravensbrug, historiadores, wikipedistes, fotògrafes, advocades, bibliotecàries. També una noia de barri de barraques de Badalona, ​​(el meu barri, amigues des de petites), María Navarrete, que ara és universitària, als 60 anys. Gent de tota mena de professions i ideologies progressistes i totes feministes…

Una altra del grup de Barcelona, ​​(encara que és extremenya) Petry Jiménez, Tinent Alcalde de Cultura durant 12 anys a Santa Coloma de Gramenet, (amb Nuria Parlón al capdavant) excel·lent actriu, cantant, fotògrafa i magnífica rapsode, li va recitar dos poemes: “Las mujeres de los rojos”, que va llegir del meu llibre “Tres generaciones rebeldes” i el poema “El crimen fue en Granada: A Federico García Lorca”. Ella, juntament amb poques dones, durant anys havia estat dirigida per Antonina Rodrigo en un grup de teatre que va portar Federico i Mariana per tot Catalunya, incloses les presons, a gent que no acostumava a anar al teatre. Petry va ser la més aplaudida i victorejada de la nit, fins que va arribar una sorpresa per a totes, que va igualar l’emoció i els aplaudiments de la nit.

Va arribar, un “alumne” avantatjat d’Antonina, el cantant de flamenc Miguel Poveda, de Badalona, ​​que estava preparant un espectacle a Granada. Va explicar que el 2016 es va presentar a casa d’Antonina i ella, amb generositat, li va ensenyar tot el que sap de García Lorca, li va agrair la seva disposició i generositat, li va mostrar l’amor i l’admiració que sentia i la profunda amistat que els uneix des de llavors. I és clar, va cantar a capella, fent les delícies de tots els amants del flamenc. Després, entre felicitacions i abraçades, es va deixar fotografiar amb totes les admiradores…

Al final de la festa el discurs d’Antonina Rodrigo: feliç, emocionada i agraïda davant de tant afecte, amistat i admiració per ella i la seva obra. Somrient, àgil en els seus comentaris, hàbil i bellíssima. A la sala hi havia el més representatiu de la cultura granadina, i persones lluitadores, memorialistes i no poca gent senzilla.

Els dies següents, de nou esmorzar, dinar o sopar amb nosaltres, les de Barcelona i un parell de granadines, una interessantíssima visita a la casa de Mariana de Pineda, on s’exhibeixen llibres i objectes donats per Rodrigo, la seva principal biògrafa, on escoltarem una amena i detallada explicació d’un culte i amable bibliotecari. Uns cafès amb deliciosos pastissos àrabs, fins i tot, resistint-se ella a marxar a dormir i esgotant-nos a totes, més joves que ella. I xerrades a instituts on la sentien noranta o cent jovenetes, explicant-los el que és la Desbandà (aquesta fugida a peu, de les dones amb nenes i ancians, des de Màlaga a Almeria, mentre els queien les bombes per tres fronts, terra, mar i aire, de franquistes, feixistes i nazis, carretera on van néixer nadons i on van morir més de cinc mil persones), els parlava de la República, la guerra, el terror del franquisme, la manca de llibertats i la necessitat de la lluita, també de parar a l’extrema dreta.

Aquesta és la dona que segueix organitzant cada any, també aquest als seus 90 anys, l’homenatge a Antonio Machado a Colliure al febrer, el de Durruti i Ascaso al novembre… I la que ha aconseguit que Alfonso Guerra, un altre enamorat d’Antonio Machado, compri les “Aleluyas” (Auques) redactades per ella i amb dibuixos del seu entranyable amic, el magnific il·lustrador anarquista Gallo, conegut com a “Coq” i que després d’imprimir-ne 18.000 exemplars, les distribuiessin a les persones assistents als actes que s’han celebrat en honor al poeta andalús. Aquesta Antonina Rodrigo que també aquest any, com els anteriors, ha participat en la marxa que se celebra el mes de febrer passant oer Granada, per recordar el terrible genocidi que fou “La Desbandá”.

Noranta anys de passió, de lluita, de recerca, de publicacions, de viatges, de divulgació, d’amistats… Amb una alegria i una bellesa física i d’ànima inigualable.

*Montse Fernández Garrido és advocada feminista. Professora del Master de Familia UB. Autora del libre “Tres Generaciones rebeldes” (biografia familiar dedicada a la seva avia i a la seva mare, heroïnes silenciades)