La comunicadora i treballadora social Menchu Pérez ha entrevistat per a La Independent a l’activista Daisy Hernández en motiu de la celebració del 28 de juny, dia de l’Orgull Lèsbic, Gai, Transsexual i Bisexual (LGTB)
Fa molts anys que conec a Daisy Hernández. No va ser una trobada merament casual. La vaig conèixer formant jo part d’una organització de joves feministes (Col.lectiu Tròtula) aquí a Las Palmas. Aquells anys estàvem embolicades en aprofundir sobre el tema de la identitat sexual. Ens semblava realment interessant traspassar al desconegut món de la transsexualitat. En aquest camí vam conèixer gent meravellosa, com ella.
Ara, Daisy Hernández és veïna meva i ens veiem molt més. L’admiro pel seu gran cor i la seva capacitat de resistència a les adversitats de la vida.
Abans de començar l’entrevista i fent honor al seu desinvolt tarannà, s’avança tot preguntant-me de què vull parlar.
Li comento que m’agradaria anar filant sobre la seva trajectòria com a activista.
Molt bé! – em respon. Perquè m’aclapara parlar sempre del mateix i donar explicacions. Totes les entrevistes amb transsexuals són iguals. La gent ja ha de saber de què es tracta això de ser transsexual. És que les persones que no ho són donen explicacions sobre la seva identitat?.
Li demano doncs que comenci recordant com va produir la seva trobada amb “les feministes”
Resulta que les Tròtula van pensar que les transsexuals teníem molt en comú amb vosaltres. Perquè hi havia homes que no ens miraven bé a nosaltres tampoc. És qüestió del masclisme. D’altra banda les noies de Metges del Món van arribar a nosaltres perquè es van adonar de les nostres necessitats però no tenien informació suficient. Al principi fins i tot ens deien travestis. Jo les vaig convidar a conèixer més en profunditat la transsexualitat, mentre que elles es dedicaven a la prevenció de la SIDA, de les malalties de transmissió sexual i dels riscos laborals de les prostitutes.
I aquests riscos?
Per exemple, ens van ensenyar com acostar-nos amb cura als clients, com pujar als cotxes sempre per la part de darrere i a no estar soles a les cantonades, a caminar en grup. Hi ha molts homes boigos!
D’aquest grup conjunt, que formem feministes i transsexuals per formar-nos en la identitat sexual què va ser el que en vas treure?
Em va servir per conèixer gent a qui no estava acostumada, gent diferent i que ens acceptava. Fins que no ens vam començar a tractar, no ens vam conèixer bé. Encara conservo aquestes amistats i quedo amb elles. Em vaig sentir molt bé. Hi ha moltes persones transsexuals que no es relacionen tant, fora del seu cercle, no fan vida social.
T’ha servit aquesta experiència des de llavors per ajudar altres dones transsexuals?
“És clar. Tu no sabies el que jo feia a Metges del Món? Mira, jo feia l’acollida a noies joves que hi acudien i les derivava. Atenia les necessitats de cada persona, derivant-les a tractament endocrí o al servei de psicologia.
¿Endocrí? Disculpa la meva ignorància
És que tu vivies a Tenerife i et saltaves moltes classes- respon rient-. T’explico, l’endocrí o l’endocrina és qui ens fa el seguiment de tot el tema hormonal. És que llavors, nosaltres ens punxavem hormones pel nostre compte. Entre nosaltres ens dèiem el que et podies o et convenia punxar-te, anaves a la farmàcia i et punxaves. Jo les advertia del risc. Ara, anys després, les que comencen ja ho coneixen més perquè hi ha més informació i hi ha més projectes al seu abast.
I que et va suposar l’experiència feminista?
M’he adonat que les feministes no apliquen les seves idees amb els homes en la intimitat. No arriben a ser-ho en la totalitat com en els seus ideals.
Però no creus que som menys submises que altres dones? No serem perfectes …
Sí, menys que les altres sí! i clar que no som perfectes. Perquè he notat que en la intimitat les feministes es callen moltes coses. És com una part oculta, en la pràctica no s’està a l’altura de les idees. Se li dóna un lloc a l’home en la intimitat, que no se li dóna al carrer.
Et veuen diferent les altres noies prostitutes que no són feministes?
És clar, m’anomenen “jefa”. Les altres em veuen diferent, m’enyoren quan no hi sóc, em veuen com a líder, em consulten, em demanen consell. Em veuen com a mare, encara que jo els dic que tan vella no ho sóc! – diu entre rialles-. M’ho he guanyat perquè sé escoltar.
Per anar acabant, tu també estàs indignada?
No veig gaire la tele, no sé si estic ben informada. M’he assabentat que no estem visquent en democràcia com ens fan creure i que actualment tot és més propi d’una dictadura. És això?
Si, jo també crec que es tracta d’això. Quin és el teu somni doncs per un món millor?
Doncs… crec que aquí la lluita de les persones transsexuals està finalitzada perquè hem adquirit els nostres drets i tenim les lleis. Jo sempre he treballat des de dins, no vaig a les manifestacions, són com una mica carnestoltes…! Crec que això confon a la gent.
Moltes persones transsexuals són aptes per a altres treballs, però la majoria de les dones ens veiem obligades a anar a parar a la prostitució.
Ara bé… jo penso que cadascuna té la seva lluita particular. M’agradaria viure en tranquilitat i en pau. Que no hi hagi dos móns diferents .. No crear un món propi, no fer grupets de transsexuals, de dones o d’homes, sinó que només hi hagi un món per a tota la gent i que sigui el mateix. Aquí hem de viure sempre feliçes amb els nostres problemes i alegries. Perquè si no, seria estar en una bombolla a part.
Mira que bé!… així per acabar torno al principi, quan et deia que m’agradaria no haver de donar explicacions de la meva identitat sexual. Cadascuna és com és.
Encantadora com és, Daisy Hernández és una part més d’aquest món barrejat de persones molt diverses. Aquest món que vol créixer amb les mateixes oportunitats i no patir injustícies. Ella ha deixat empremta amb les seves paraules i el seu bon humor en el meu petit apartament. Quedem que li dec, almenys, un àpat deliciós a la meva nova “azoteíta”.
