Són uns temps força estranys aquests. Les eleccions generals s’acosten i els dos grans partits s’omplen la boca de crítiques a l’altre i de propostes. Amb la crisi prediquen austeritat màxima i gairebé totes les propostes són en un únic sentit: reduir.
Reduir costos, reduir prestacions, reduir recursos, reduir escons parlamentaris tant del Senat com del Congrés, reduir les Diputacions, el nombre de regidors i regidores als ajuntaments, reduir llistes d’espera, reduir, reduir, reduir …
Però hi ha un tema en què cap dels dos entra i també es tracta de reduir: Per què cap dels dos grans partits parla de com reduir en nombre de dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles?
A partir de les pròximes eleccions un nou Govern prendrà les regnes de part de les nostres destinacions i segurament veurem com un neomachismo que ja està ensenyant els nassos s’apoderarà del poder en el sentit més ampli de la seva expressió.
Es podria comentar la sentència del jutge Del Olmo, però ja s’ha parlat massa del tema i, aquest jutge, és un exemple del que intento exposar, encara que, per descomptat no és l’únic.
El neomasclisme està intentant desmuntar algunes parcel · les de protecció, de reconeixement i d’igualtat aconseguides per les lluites de les dones en els últims anys i amb els seus discursos enrevessats i contradictoris pretenen eliminar les millores aconseguides en els últims temps per a la vida de milions de dones amb l’excusa de la crisi.
Els neomasclistes pretenen recuperar els privilegis que el patriarcat els ha atorgat històricament i, d’aquesta manera poder tornar exercir d’amos i senyors del món. Volen poder tornar a imposar la seva voluntat sobre les vides i hisendes de les dones amb discursos aparentment neutrals i carregats d’articles de diferents lleis, decrets o ordenances per justificar aquestes actituds.
Però no donen la cara ni expliquen que tots aquests articles, lleis i ordenances han estat dictats per a la seva protecció, que no la de les víctimes.
En aquests dies estic molt preocupada perquè ja han aconseguit que amb el discurs de la crisi, les pròpies dones justifiquem alguns temes com el fet de la necessitat de denunciar altres dones sota la sospita que han interposat denúncies falses sobre maltractaments a les seves parelles o exparelles i que cal reduir despeses també en la justícia. És un missatge que a poc a poc estan aconseguint que cali en la societat i d’aquesta manera i sense qüestionar un altre tipus de delictes, ja m’he trobat amb dones que utilitzen aquest mateix argument sense immutar per justificar que “alguna cosa s’haurà de fer”. I ni s’immuten.
Ni una sola paraula dels desfalcs o apropiacions indegudes dels alts executius d’alguns bancs, caixes, polítics o empreses.
Però les veus de les dones són sospitoses de mentir, que ja ho va fer Eva amb Adam donant-li la poma de la discòrdia.
I ara està passant de nou. Intenten fer-nos creure que, de nou, som les mentideres, les que amb les nostres mentides i estratagemes pretenem fer mal al sistema que malbaratar diners per la nostra culpa i més arruïnarà el pobre home sospitós d’haver estat denunciat falsament.
Les persones neomasclistes se solen embolicar en un discurs sobre la igualtat que, immediatament que rasques una mica, amaga la necessitat de mantenir l’ordre establert històricament o, el que és el mateix, assumir un discurs de modernitat per mantenir-se en els privilegis de la història .
Un altre exemple del que estan fent ús és el fet que la Llei de protecció integral contra la violència de gènere no protegeixi de la mateixa manera a dones que a homes i que només defineixi com a víctimes a les dones i com agressors als homes. I es queden tan amples amb el discurs que pregona que amb només un home que sigui o hagi estat maltractat ha de ser protegit d’igual manera que les dones. I jo em pregunto És que la situació de les dones en el seu conjunt, de desigualtat en l’accés als recursos, en el sentit més ampli, és la mateixa per a homes que per dones? O una altra pregunta ¿No és, precisament la violència exercida sobre les dones el senyal més inequívoca de totes de la recerca de la dominació i de la desigualtat encara existent en les nostres societats?, Quins interessos perversos, existeixen en la contínua necessitat de mantenir aquestes desigualtats i, per tant aquest degoteig continu de dones assassinades per les seves parelles o exparelles?
La formació en igualtat és bàsica. Però fins en aquests discursos s’han immiscit els neomachistas. I quan de la formació em refereixo a tota la formació: la de les criatures, la de l’adolescència, la de persones adultes, etc … apareixen per qualsevol escletxa i amb arguments de aparent actualitat i modernitat que amaguen, precisament les velles idees de sempre , les de dominació i submissió, però ara embolicades amb discursos aparentment nous i amb l’austeritat com a bandera.
L’austeritat sempre està bé, però el que no està bé és que s’apliqui amb els drets d’una mica més de meitat de la població mundial que som les dones i això és el que, segons sembla, porten els nous vents que s’acosten amb els neomachistas que anem reconeixent
