Per Marbelis Orbea*. Foto: SEMlac Cub
En un context marcat per l’envelliment demogràfic i la migració externa, és fonamental que es prenen mesures concretes per a protegir aquest sector vulnerable de la societat.
Cuba, una nació amb una rica història i una cultura vibrant, enfronta avui un dels reptes més complexos del seu desenvolupament social: l’envelliment accelerat de la seva població. Aquest fenomen, acompanyat d’una alta taxa de migració externa, ha donat lloc a un nombre significatiu d’adults majors que viuen sols, depenent de cuidadors remunerats contractats per familiars residents en l’exterior.
Aquesta realitat s’entrellaça amb transformacions demogràfiques històriques i limitacions econòmiques que reconfiguren les dinàmiques familiars i institucionals, segons confirma l’estudi “L’envelliment a Amèrica Llatina i el Carib: Institucions, actors i polítiques”, publicat per la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib en 2022. Aquesta anàlisi busca explicar com aquest context sociodemogràfic fa fràgils a les persones majors, exposant-les a múltiples formes de violència, un fenomen social sovint invisibilitzat malgrat les seves greus implicacions.
Context sociodemogràfic a Cuba: envelliment i migració
Cuba exhibeix l’índex d’envelliment més alt d’Amèrica Llatina, amb al voltant d’un 25 % de la seva població major de 60 anys al tancament de 2024, segons xifres preliminars de l’Oficina Nacional d’Estadístiques i Informació (Onei), donats a conèixer en una reunió de la comissió governamental que atén la dinàmica demogràfica realitzada al febrer. Es calcula que per a l’any 2030 aquesta xifra superi el 30 %.
Aquest envelliment accelerat resulta d’una baixa taxa de natalitat i una esperança de vida elevada (76 anys per a homes i 80 per a dones). A això se suma l’èxode de joves i adults en edats productives i reproductives.
L’emigració ha estat una constant al llarg dels anys a Cuba. Des de la crisi dels anys 90, aguditzada pel col·lapse de la Unió Soviètica i la recrudescència del bloqueig imposat pels Estats Units, aquest fenomen s’ha convertit en vàlvula d’escapament per als qui busquen millors oportunitats econòmiques. Aquesta situació s’ha intensificat en els últims anys a causa de les difícils condicions econòmiques i socials al país.
Entre 2020 i 2023, segons dades de la Onei, més de 400.000 cubanes i cubans van emigrar i, actualment, més d’1,5 milions resideixen en l’exterior, principalment als Estats Units, Espanya i Mèxic. Com a conseqüència, moltes persones majors han quedat en la solitud, sense el suport directe dels seus familiars, i depenent de la contractació de cuidadors remunerats per a atendre les seves necessitats.
La paradoxa és evident: els qui emigren envien remeses per a sostenir als seus familiars, incloent-hi el pagament de cuidadors, però la distància física i emocional obre un abisme de vulnerabilitat. Ancianes i ancians, en molts casos amb pensions insuficients, depenen d’aquest flux monetari extern per a sobreviure, la qual cosa els situa en una posició de dependència asimètrica, tant dels seus familiars com dels seus cuidadors.
La violència contra els majors: entre l’abandó i l’explotació
La violència cap a les persones majors, en aquest context, adopta formes subtils i brutals, sovint naturalitzades com a “danys col·laterals” de la crisi. Els qui els cuiden, contractats moltes vegades mitjançant acords informals, no sempre compten amb formació professional o supervisió ètica. En molts casos són veïns o coneguts que assumeixen el rol per necessitat econòmica, però sense vocació ni preparació per a això.
La violència és un fenomen multifacètic que pot adoptar diverses formes: físiques, psicològiques, econòmiques i negligència. En una indagació realitzada amb algunes persones majors objecte de cura en el municipi de Plaza de la Revolució es van obtenir resultats que van encendre els senyals d’alerta, atès que es van esmentar formes de violència que resulten preocupants.
En primer lloc, destaca la violència econòmica: les persones entrevistades van referir rebre remeses dels seus familiars en l’exterior. En molts casos, esmenten que els cuidadors s’apropien de part o la totalitat d’aquests recursos per a controlar les seves finances. S’aprecia una manipulació als ancians, perquè justifiquen despeses inexistents o augmenten els preus dels productes bàsics.
També s’identifica violència psicològica, més subtil, però igualment nociva. Insults, amenaces, humiliacions i aïllament social són mecanismes per a soscavar l’autoestima de la persona dependent de cures i mantenir-la en una posició de submissió. En les entrevistes van referir que els cuidadors els dirigeixen frases com “els teus fills et van abandonar” o “si jo me’n vaig, ningú més et cuidarà”, la qual cosa reforça la seva sensació de desemparament. Aquest tipus d’instrument emocional és comú en contextos en què la persona depèn completament del cuidador. En relació amb la violència física, encara que menys visible o denunciada, també ocorre, sobretot quan els cuidadors exerceixen força bruta contra les adultes i adults majors (empentes, restricció de moviments i fins i tot cops). En un dels casos, l’anciana amb qui conversàvem va plantejar que, en una ocasió, va sofrir amatones a causa de la seva cuidadora. Aquest comportament apunta al fet que la falta de control directa dels familiars pot facilitar aquest tipus d’abusos.
La negligència i l’abandó es van apreciar també com a manifestacions de violència soferta per aquestes persones, especialment quan els cuidadors no compleixen amb les seves responsabilitats bàsiques, com proporcionar-los aliments, medicaments, atenció mèdica o quan els deixen solos durant hores. En un context amb freqüents apagades i escassetat de medicaments, aquesta negligència pot ser mortal per als ancians cuidats.
Factors que contribueixen a la violència
Diversos factors contribueixen a la violència cap a les persones majors que reben cures a Cuba. En primer lloc, la desregulació i supervisió de cuidadors remunerats és un problema derivat de la informalitat d’aquests treballadors, la qual cosa facilita que persones sense la capacitació o l’ètica necessària assumeixin aquests rols.
En segon lloc, la distància geogràfica entre els adults majors i els seus familiars en l’exterior dificulta la supervisió directa. Molts familiars depenen de trucades telefòniques o missatges per a verificar el benestar dels seus éssers estimats, la qual cosa no sempre és suficient per a detectar abusos.
Les famílies que viuen en l’exterior solen actuar sota una lògica mercantil en contractar a algú «de confiança» per a la cura dels seus majors. No obstant això, aquesta dinàmica genera un cercle complex: la culpa per la separació geogràfica i la idealització del cuidador (percebut com qui fa «un favor» a la família) es combinen amb situacions en les quals ancians i ancianes oculten abusos per temor a perdre el seu únic suport i companyia. Aquest entramat inhibeix les denúncies, perpetuant un sistema on la vulnerabilitat s’agreuja per la falta de supervisió i la dependència emocional.
Finalment, les difícils condicions econòmiques a Cuba també juguen un paper important. Els cuidadors remunerats, obligats moltes vegades per les seves pròpies dificultats financeres, poden veure a les persones majors com una font d’ingressos, la qual cosa augmenta el risc d’explotació.
Cap a una resposta integral, què fer?
La violència cap a les persones majors a Cuba és un problema complex, que requereix una resposta multisectorial.
Cal enfortir xarxes comunitàries i promoure programes locals on els veïns, treballadors socials i de la salut identifiquin casos de risc de sofrir violència. Així mateix, s’han de realitzar accions d’educació i sensibilització, mitjançant campanyes públiques, per a visibilitzar aquestes formes de maltractament i fomentar la seva denúncia.
En un context marcat per l’envelliment demogràfic i la migració externa, és fonamental que es prenen mesures concretes per a protegir aquest sector vulnerable de la societat. Això no inclou només la implementació de polítiques públiques, sinó també un canvi cultural que promogui el respecte i la dignitat cap a les persones majors, per a garantir que visquin els seus últims anys amb la seguretat i el benestar que mereixen.
*Sociòloga i Màster en Estudis de Població Centre d’Estudis Demogràfics (Cedem),
