Falten poques setmanes per al 17 de març, quan 6 dels 9 milions de les i dels habitants de Lima s’han de pronunciar sobre si volen o no que la primera alcaldessa dona de la capital del Perú, Susana Villarán, de 63 anys dimiteixi a meitat del seu mandat. Què és el que va pretendre fer l’alcaldessa i què li va sortir malament, perqué 400.000 signatures de ciutadans i ciutadanes ( sovint homenatjats amb un paquet d’arròs) vulguin obrir un procés de revocatòria que costarà gairebé quatre milions de dòlars, paralitzarà les obres en construcció , i retardarà les noves inversions de les quals la ciutat en té una necessitat desesperada?
Lima és una metròpoli situada en una de les 53 valls que s’obren al desert costaner al llarg de 2300 km des de la frontera de l’Equador fins a Xile. 182 km. Més al nord de Lima, els habitants de la costa van construir fa 5000 anys una de les més antigues ciutats del món, amb piràmides i un amfiteatre, Caral, de 450 km. Al sud els Paracas van omplir el buit del desert de Nazca amb impressionants línies i figures simbòliques.
Quan, fa 478 anys, els guerrers de Pizarro van arribar a la vall de Lima, van trobar boscos atapeïts de garrofers, poblats de cérvols i guineus, mentre l’oceà es desbordava d’aus, peixos, llops marins, i pingüins: una mostra de la mega biodiversitat per la qual segueix éssent famós fins ara al Perú, recorda l’ecologista Walter Wüst. Els boscos van ser cremats pels espanyols per alimentar les ferreries. Els arbres tancats en els jardins de les masies del escaquer de Pizarro, al seu torn tancat entre murs.
La “Ciutat Jardí” del Lloctinent, i la capital afrancesada de la República, (una ciutat on no es produïa riquesa però on s’ostentava), va canviar totalment la seva cara al segle passat, amb el “desbordament popular” dels anys 40-50, amb la immigració massiva de camperoles i camperols pobres de la serra. En no estar la ciutat preparada pel seu acolliment, la immigració andina va plantar una estora en els turons del desert, i es van inventar un treball, somiant amb un millor destí per als seus fills a través de l’educació. Una altra forta onada immigratòria fou la dècada dels vuitanta, quan els pobles andins es van quedar atrapats entre la violència de Sendero Luminoso i la de l’Exèrcit, que massacrava pobles sencers, buscant terroristes.
Va ser així que Lima va passar de tenir 400 mil habitants als anys 60 als 9 milions actuals. El 60% de la ciutat és al desert, i segueix creixent sense planificació, i mentre un milió d’habitants no compten encara amb aigua potable, es multipliquen els edificis de vidre als barris elegants davant del mar, com Miraflores o San Isidro. Hi ha moltes Limas i molts Perús, que van a velocitats diferents. No obstant això, aquí no es parla de “rics”, “classe mitjana” i “pobres”, sinó de “sectors” ABCDE, segons la renda. Els E inclouen a nens que poden morir de fred als Andes, o també de poc elegants malalties evitables, com diarrea o tos ferina.
El desenvolupament del Perú segueix basant-se en un o altre boom de matèries primeres: van ser l’or i la plata a la Colònia, el guano i cautxú a la República, ara el petroli i els minerals. Comandes sobretot per la Xina, però es multipliquen els conflictes mediambientals, hi ha seriosos problemes d’infraestructura, cal més personal tècnics, i sobretot, una aposta forta de futur, a través de l’educació, com la van fer per exemple Costa Rica, Corea del Sud o Vietnam, per la biodiversitat o la tecnologia.
La regió de Cajamarca, la que més mines té, segueix sent la més pobra del país. No obstant això, viu un moment, amb els seus límits i contradiccions, de grans esperances i oportunitats per al Perú, i per a Lima. Ha sorgit també una classe mitjana, àvida de novetats i consum.
“Lima per a tots”, és el lema amb què s’ha presentat el 2011 el nou equip de gestió de Lima metropolitana, amb els seus 39 regidors i regidores liderats per l’alcaldessa Susana Villarán. Entre els seus principals objectius, el de modernitzar la ciutat, eliminant el caos vehicular i la informalitat, i implementant uns parcs zonals, amb centres esportius i culturals, seguint l’exitós exemple de Colòmbia, per millorar la qualitat de vida d’uns barris pobres. Així, per exemple, han estat substituïts amb nous vehicles, 750 vells busos de fumera negra, han estat reordenades les rutes del transport públic, i congelada l’entrada de nous combi (els microbusos il·legals de vegades anomenats “assassins”) pels freqüents accidents que provoquen.
Però tocar el tema del transport significa tocar els interessos d’un dels grups de poder (bandes o màfies com se les vulgui dir) que actuen de manera nefasta davant la debilitat de l’Estat, també en l’administració dels mercats, en el cobrament de quotes a la construcció, en la importació de vehicles usats, el narcotràfic. D’altra banda, la reubicació dels comerciants informals del mercat majorista de la Parada, regne de l’hampa, va costar quatre morts i un centenar de ferits. Cap alcalde s’havia atrevit fins ara a enfrontar-se a màfies consolidades, tal i com es reconèix en un article del novembre de 2012 de la revista britànica The Economist, i ara, ho ha fet una dona. Mesures difícils i impopulars, i si no es donen alternatives immediates per al treball informal la gent es expulsada de les seves consuetes activitats.
Susana Villarán, que va ser assessora municipal en programes socials als anys vuitanta, ministra de Promoció de la Dona i del Desenvolupament Humà l’any 2000 i ha tingut successivament càrrecs a la Comissió Interamericana de Drets Humans-CIDH, va tenir al començament bons índexs d’aprovació, apostant per a una gestió transparent i honesta. Però l’honestedat per si sola no és suficient. “Que robin però que faci obres”, això és diu des de la mentalitat popular. Per a un polític “la plata ve sola”, són paraules de l’expresident Alan Garcia, el mateix que després d’una gestió desastrosa en el seu primer mandat, gràcies a unes genèriques disculpes va ser premiat amb la reelecció, i ara clama a favor de la revocació, a meitat del seu mandat, d’una alcaldessa que ningú pot acusar de corrupció, com recorda Mario Vargas Llosa.
Susana Villarán reconeix infortunis o deficiències tècniques que han limitat algunes obres, o certes declaracions inoportunes, alhora demana que la deixin treballar fins al final, ja que Lima no es pot permetre un període de caos i immobilitat fins les noves eleccions del 2014, o tenir 3 alcaldes en 4 anys. En l’ombra de la revocatòria hi l’exalcalde Luis Castañeda Lossio, investigat per la Municipalitat per un pagament irregular a l’empresa Comunicore.
L’anunci de la revocatòria es va fer pràcticament els primers dies en què va començar la gestió de la nova alcaldessa. “Deixem-la treballar, i després jutjarem”, és la posició de bona part del món empresarial i dels partits, entre els quals s’hi troben també adversaris polítics com Pedro Pablo Kuchinsky, i Keiko Fujimori.
De fet, la revocatòria de les funcions públiques, prevista a la Constitució del 93, amb la intenció de punir els grans corruptes, té la gran falla de no especificar-ho, i per això hi ha més aviat facilitats a venjances polítiques de tota mena. “L’alcaldessa ha estat massa austera en no voler gastar en publicitat informant la ciutadania sobre el percentatge de realització de les obres, que està en un 83%”, reconeix un jove regidor de la Municipalitat, Ricardo Sifuentes, advocat de 28 anys. No s’ha publicitat, per exemple, la construcció de quatre hospitals de la Solidaritat, o el fet que gràcies a la transparència de l’administració financera, els organismes internacionals ja no supervisen més les obres, i hi ha més crèdits que mai del BID i del Banc Mundial.
“L’alcaldessa ens va obligar a gastar 50 Soles per registrar el nostre taxi, hem de “botarla””, es queixa entre altres un taxista, favorable al SI a la revocatòria. “Però, ¿algú ha calculat quants milions de dòlars costen a la ciutadania, en termes d’obres que no es realitzen, i de despeses socials que no s’inverteixen, el laxisme davant dels polítics corruptes, la manca de pagament d’impostos dels informals, des de les grans fins a les micro empreses, o la pràctica de l’amiguisme versus la meritocràcia en l’administració pública? “argumenten voluntaris i voluntàries de la Campanya per al NO a la revocatòria. “És més fàcil apuntar el dit contra algú, buscant un cap de turc, que fer l’esforç de mirar els nostres defectes i superar-los”, comenta el psicoanalista Eduardo Gastelumendi.
Ara quan falten poques setmanes pel 17 de març, la batalla per la re-conquesta de la metròpolis es va fent més dura. Susana Villarán que ha entès la importància de la comunicació, ha contractat recentment un prestigiós expert en màrqueting, l’argentí-brasiler Luis Favre, que va contribuir a l’èxit en les eleccions d’Ollanta Humala i altres presidents llatinoamericans. Intel·ligentment, Favre no ha llançat la campanya a favor de la persona de l’alcaldessa, sinó que ha apel·lat a principis generals: “NO a la violència contra la dona”, “NO a la corrupció”, “NO a la desunió”, es llegeix en els panells enganxats sobre els edificis més alts, entre la publicitat d’una gasosa o d’un banc. “SI a l’amor”, “SI a la família”, “SI a la feina”, responen a les xarxes des de la campanya del SI a la revocatòria. Algú podria qüestionar aquests principis? Des de la sinceritat, per què llavors no intenten superar desunió, racisme, interessos a curt termini, per construir una ciutat i un país millor?.
Miraflores, un assolellat diumenge de febrer. Un parapentista llisca en l’aire lleuger com una papallona pels vertiginosos barrancs que enfronten l’oceà. Una venadora de gelats de pell torrada va i torna pel caminol, promocionant els gelats amb una trompeta. Ella fa un altre tipus de equilibrismes per mantenir la seva canalla, així com milers de dones micro empresàries, i caps de família, que per això es mereixerien un premi Nobel de l’economia. L’esperança, com un parapent, vola pel cel immens de l’oceà, cap a , i més enllà del 17 de març.
